Tal com era previsible, els partits espanyolistes i els poders fàctics estan tancant files per frenar l’avenç de l’independentisme català i per torpedinar les promeses sobiranistes d’un Artur Mas desbordat per la mobilització popular i castigat a les urnes, que actualment forma un govern de minoria amb el suport d’ERC. L’emergència del bloc del NO posa de manifest la divisió de la burgesia, que igual que passa amb la classe treballadora no és homogènia en relació a la qüestió nacional.
Les maniobres dilatòries poden frustrar l’exercici de l’autodeterminació. Però, també podem trobar-nos davant d’una consulta-trampa, fruit de l’escenari ambigu que planteja Artur Mas, que no parla de referèndum sinó de consulta i no concreta si hi haurà una pregunta o diverses opcions. La declaració de sobirania impulsada per CiU i ERC ha evidenciat les contradiccions existents entre les diferents faccions de la petita i mitjana burgesia, que encara anhelen la possibilitat d’una entesa amb l’Estat espanyol, que només contemplen el procés d’autodeterminació en una part del conjunt de la nació i que a més a més el vinculen a l’acceptació de les retallades socials imposades per la seva acció de govern i a l’estricta obediència del model social i econòmic neoliberal imposat des de la UE.
Tot i que no compartim la visió de CiU i ERC, seria erroni ajornar la possibilitat d’alliberar un tros de la nostra nació del Regne d’Espanya. Hem de tenir present que els processos de construcció i alliberament nacional mai són mecànics ni perfectes i que, en general, sempre responen a la correlació de forces existent en un moment concret. I, justament, arran de l’experiència de les consultes iniciades el 2009 a Arenys de Munt i del sorgiment d’un ampli moviment sobiranista de base popular, és inqüestionable que la consecució de la independència no depèn exclusivament de l’esquerra independentista.
Si de debò volem ser subjectes actius i no mers espectadors, no podem obviar la realitat. No n’hi ha prou amb la veu dels càrrecs electes de la CUP i tampoc basten les campanyes d’autoconsum dirigides a convèncer els qui ja estan convençuts.
La conjuntura actual reclama un major nivell de tensió democràtica, per això cal retornar el debat al carrer i evitar a qualsevol preu la desmobilització del sobiranisme. I, en segon lloc, cal visualitzar en el moviment sobiranista l’aposta política a favor de la independència real. És a dir la independència dels mercats i les multinacionals, que ha de garantir el control popular de l’economia i la planificació racional dels nostres recursos.
És en aquest punt, alhora que esperonem la mobilització popular i participem en una campanya unitària a favor del SÍ a la independència, que haurem d’impulsar un procés popular constituent per fixar les bases d’una “constitució del poble”.