La construcció nacional del país, te una feinada de por per recórrer, i més si tenim en compte que, des d’una perspectiva independentista, hi ha diverses maneres d’enfocar-ho. A grans trets, podríem dir que hi ha partidaris de guanyar la independència per territoris, eufemisme de comunitats autònomes, que alhora és un eufemisme de regions espanyoles o departaments francesos. Mentre que d’altra banda, hi ha els partidaris de construir els Països Catalans com a pas previ a independitzar-los dels estats que els oprimeixen.
És a dir, vertebrar la societat, sota paràmetres nacionals com a pas previ i indispensable per a que el trencament amb els estats sigui nacional, ja que d’altra banda, una estratègia per regions espanyoles seria tal com deixar parts del país més dèbils en organització popular, en mans d’un enemic ferotge i maltractador, flac favor faríem al país, abandonant d’altres catalans pel sol fet de viure en un tros de país que l’enemic ha decidit dividir. O dit d’altra manera, com és que a dia d’avui cap municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, diputació o província ha proclamat ja la independència i s’ha alliberat del jou opressor? Potser pel fet que, un municipi, una comarca, un consell comarcal, vegueria, diputació o província, no és el nostre país, malgrat existir majories polítiques de partits sobiranistes i obertament independentistes. Sí tenim pressa, com és que ells encara no han fet el pas? Com és que encara no s’han convertit en l’Andorra del pla del Bages, el Mònaco volcànic de la Garrotxa o el Vaticà d’Arenys de Munt, avantguarda del proto-estat català, al qual la resta de catalans ens hi haurem d’annexionar quan ens agafi la pressa? És que la anhelada independència només te sentit quan la majoria social hi és dins uns límits autonòmics imposats per l’estat opressor? Cal dotar de contingut el país, com calia dotar de contingut cada consulta independentista, essent més important la pregunta que la resposta. El dia que fem un referèndum independentista amb reconeixement internacional, prefereixo perdre’l en nom dels Països Catalans que no pas guanyar-lo en nom del meu barri, municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, província o regió, doncs perdre’l és el pas prèvi a guanyar-lo en un segon, tercer o miler intent, però ja mai més la comunitat internacional tindrà cap dubte de qui som, som Països Catalans. Guanyar, doncs només dependrà de la nostra capacitat per vertebrar el país i fer construcció nacional en cada front de la nostra vida, en seleccions esportives dels Països Catalans, en organitzacions polítiques, sindicals, associatives amb un mapa que ja ningú podrà negar. Cal que el moviment sobiranista, esdevingui corredor de fons creant moviment de construcció nacional, i no pas caga presses camí cap a enlloc. Saber si volem perdre per algun dia guanyar o guanyar per seguir perdent.