En uns dies es realitzarà a la ciutat de València una cimera sobre igualtat, organitzada des de la presidència europea de l’Estat espanyol. Es reuniran ministres que treballen el tema de la igualtat entre homes i dones en els estats membres de la Unió Europea. I amb ella, arriba també el debat entre alguns col·lectius feministes de la ciutat.
S’han celebrat assemblees on s’han intentat pactar accions conjuntes per denunciar la manca de polítiques reals europees per combatre la discriminació que continuem patint les dones en cada àmbit de les nostres vides. El pacte però no arriba, impossible apropar postures, per molt que totes tingam ovaris.
Durant una assemblea una dona proposà apropar-se al recinte de la Fira de València on presumptament es farà la cimera per tenir així més ressò mediàtic. La proposta es descarta, coneixem bé les respostes policials de València, apropar-se serà impossible. Llavors una altra dona pregunta preocupada, però no volem sabotejar-la, no? Nosaltres no estem en contra de la cimera, no? Alguns col·lectius s’afanyen a respondre un “no” rotund, més dels que caldria esperar. Altres s’alcen i abandonen la sala, algunes altres fan comentaris maleint la moderació dels discursos feministes i jo que no vaig poder acudir a l’assemblea perquè estava fora de la ciutat, rebo la trucada d’una companya que m’informa decebuda de com han anat les coses.
M’enfade, senc ràbia i per més que ho intente no ho acabe d’entendre. Sé que alguns d’eixos col·lectius estan prop del PSOE, sé que malauradament moltes de les propostes que vinguen d’aquest Govern no seran criticades des d’una part important de feminisme, com va passar amb la Llei integral, com ha passat amb la Llei d’avortament, totes dues totalment insuficients. La legalització dels matrimonis entre lesbianes, la proposta de millorar les condicions per poder avortar i un llei contra la violència que a efectes reals només actua en l’àmbit del càstig i la protecció, és suficient per comprar el silenci d’una gran part del feminisme.
Sóc totalment conscient, que algunes d’elles saben molt bé el que fan i allò que representen. Malauradament els partits institucionals valencians, per molt que s’autoanomen d’esquerres no són més que la façana més amable del capitalisme. Que representen els seus interessos i no el de les classes populars. Sé, que les seues polítiques només poden accedir a minimitzar els efectes d’un sistema desigual que trau rendibilitat econòmica del sexisme i per tant, que mai acabaran amb ell perquè això significaria anar contra dels interessos capitalistes que representen. Sé, que busquen la paritat, la seua quota de poder però que un cop en ell, tenen les mans nugades, llavors què m’importa que el meu cap de treball o de govern siga home o dona si la manera d’actuar serà la mateixa? Per què m’hauria d’alegrar que la vicepresidenta del Govern actual siga una dona, si cada dia dicta propostes de llei que em condemnen a la mateixa precarietat? Si els seus compromisos amb el lliure mercat fa que no faça una reforma radical de l’ensenyament, on és la diferència? Ha invertit en serveis socials per garantir que les tasques de la llar i la cura no tinguen nom femení? Serà capaç una dona que defensa l’actual sistema econòmic d’acabar amb els estereotips sexistes si produeixen milions de beneficis econòmics? Podria penalitzar la publicitat sexista si ven i al capitalisme allò que ven és intocable?
No és a elles a qui em vull adreçar. En definitiva aquesta divisió d’opinió no és més que una qüestió de classe. Per això entenc que les dones amb poder econòmic defensen aquestes postures minimitzadores dels efectes del patriarcat i ens vulguen convèncer que lluiten pel feminisme des de postures capitalistes. És la millor manera de neutralitzar un moviment potent com hauria de ser el moviment feminista.
El que no entenc és com dones treballadores, dones que s’organitzen per denunciar la discriminació i l’opressió que suposa el sistema patriarcal en general, realment es puguen creure aquest discurs tant contradictori.
Tots els estudis, tos els discursos feministes fins i tot els de les dones de poder, acaben amb una mateixa conclusió: la desigualtat existent entre homes i dones és estructural i només amb canvis estructurals serà possible acabar amb aquesta desigualtat.
Fins i tot la declaració feta fa pocs dies a la Cimera de Cadis de ministres i càrrecs amb responsabilitat dels governs dels estats membres de la Unió Europea, arribaven a aquesta conclusió. Llavors si el diagnòstic és clar i la solució també, perquè no es posa en marxa? He sentit a massa dones dir, s’ha de tenir paciència, aquestes coses van poc a poc. Fa més de quinze anys que els estats membres es van comprometre a acabar amb la discriminació, més de deu que les dones amb càrrecs importants a Europa es van reunir a Atenes a la primera cimera i van extraure les mateixes conclusions: cal actuar i cal fer-ho de manera multidisciplinar. Per què serà que a la Constitució europea, que se suposa que hauria de garantir els drets, no fa gaire menció als drets de la dona? Per què serà que no especifica cap proposta concreta per acabar amb dita desigualtat però si explica de manera amplia les polítiques monetàries o de fronteres? Per què serà que les reunions de dones amb poder mai acaba amb projectes concrets i pressupostos fixats per iniciar mesures reals per millorar la situació de les dones?
Crec que la resposta és clara, ni la Unió Europea ni els estats capitalistes invertiran grans pressupostos en canviar la situació de desigualtat actual, perquè el seu interès no és garantir el dret de les persones sinó garantir la màxima rendibilitat econòmica per uns pocs privilegiats.
I llavors què vols fer? És l’altra pregunta que m’acostumen a fer aquelles dones que incomprensiblement encara confien en les institucions i les reformes capitalistes per acabar amb les injustícies. Quina poca memòria històrica! Per què serà que es va fer la Declaració Universal dels drets humans? Per què serà que al segle XX els i les treballadores van millorar les seues condicions laborals? Per què serà que també les dones hem aconseguir tenir més drets? No oblidem les lluites que tingueren lloc arreu del món, no oblidem que en algunes parts del món van triomfar i no oblidem que això també va passar a casa nostra i per això ens van castigar amb 40 anys de Franquisme.
No oblidem tampoc que en els últims anys estem rebent retallades importants dels nostres drets (condicions laborals, prestacions socials, empitjorament serveis públics…) i no oblidem que entre altres coses això ha estat possible per la manca de resposta organitzada de les classes populars.
El feminisme que es manté des de postures capitalistes, no és més que una presa de retenció, una manera de fer-nos creure que elles s’encarregaran de solventar-ho tot. Però hauríem d’haver aprés que aquestes declaracions no ens enlluernen, perquè no serà cap partit neoliberal qui acabarà miraculosament un dia amb la nostra situació d’oprimides, simplement perquè el sistema econòmic pel que vetllen i protegeixen li interessa que les dones treballadores continuem fent-nos càrrec de les tasques de l’àmbit privat. Una alternativa al patriarcat se’ns dubte podria fer trontollar l’actual societat consumista. L’estat hauria de dedicar grans remesses del pressupost a serveis socials i al canvi estructural de costums, així seria impossible mantenir els nivells d’explotació actual (caldrien sous més alts i jornades més curtes).
Quina decepció que la gran majoria del moviment feminista a la ciutat de València siga tant covard i conformista!
*Núria Rodríguez és membre del Centre Social Terra