La darrera reforma de la llei de costes amenaça una de les platges més valuoses de Gandia.
Els que no coneixeu massa Gandia potser creieu que només és una platja construïda durant el “desarrollisme” franquista, que acull concerts de Julio Iglesias i la Pantoja, corrides de bous i algun reality barroer. Potser no coneixeu la història del Ducat de Gandia o que el seu port va ser un dels més importants per l’exportació de la taronja i la via d’eixida de la producció industrial i l’entrada del carbó per les fàbriques d’Alcoi durant dècades.
I segurament no sabreu que a Gandia compta amb una platja de dunes verges, la Platja de l’Ahuir. Un poc més de 2 km sense urbanitzar, on encara podem trobar la vegetació i la fauna endèmiques (que només viuen allà) de les dunes mediterrànies. Aquesta platja no es troba aïllada com podríeu imaginar sinó que està connectada i en l’àrea d’influència de la marjal de Xeresa, un espai natural inclòs al Catàleg de Zones Humides de la conselleria de Medi Ambient i considerat d’especial protecció. I com a platja, a més, està dintre de la jurisdicció de la llei de costes, o siga, els seus primers 100 metres des de la mar cap a terra són de domini públic.
I encara més. Pels que creuen que els espais naturals no són únicament un bé d’ús o una mercaderia, l’Ahuir representa també un espai de llibertat i de comunicació amb la natura: és la platja nudista de Gandia. L’únic lloc en molts quilòmetres on poder practicar el naturisme i també un lloc de relació i visibilització d’opcions sexuals que el poder vol invisibles.
Si no coneixeu massa Gandia potser no sabreu que el seu alcalde, Arturo Torró era un pròsper empresari que va perdre 22 milions d’euros en accions preferents a Bankia, que molts dels seus negocis es troben en fallida tècnica i que, fent-ho passar com una mostra de superioritat moral, va renunciar al seu sou com alcalde, encara que per tal que no li fos embargat. Potser tampoc sabreu que l’Ajuntament de Gandia no pot afrontar els pagaments de sous i a la seguretat social i que ha acumulat, fins a l’any 2012, al voltant de 35 milions d’euros en deutes a proveïdors.
L’època del finançament dels ajuntaments amb l’especulació immobiliària potser va acabar amb la crisi del deute. Però, amb un alcalde arruïnat, un ajuntament endeutat i una manca absoluta d’un projecte per la ciutat a banda del turisme de sol i platja, la intenció de construir a l’Ahuir del govern d’Arturo Torró podria ser la darrera fugida cap endavant. No perdem de vista la darrera reforma de la llei de costes que “flexibilitza” l’ús de platges urbanes. Així, corre pressa per convertir l’Ahuir en una platja urbana, amb propostes tan esperpèntiques com xiringuitos temàtics o fer-la platja canina.
Qualsevol intervenció urbanística a l’Ahuir no faria sinó posar en perill el seu veritable valor ambiental i social. Convertir-lo en blocs d’apartaments arrenglerats no ens farà un destí turístic més atractiu ni generarà riquesa, sinó apropiació per part de la màfia immobiliària. La diversitat dels nostres espais natural és una riquesa per tothom i, precisament, són espais com l’Ahuir els que ens fan ser únics i diferencien la platja de Gandia d’altres.
Per defensar l’Ahuir trobaran sempre el poble per fer-los front. Ja comencen a sorgir les primeres iniciatives com la de la Plataforma Pels Pobles de La Safor. Sota l’etiqueta #estimemlAhuir fa poc corria per la xarxa un vídeo explicant els motius pels quals ens estimem l’Ahuir, mentre que ells només volen els diners. La lluita no ha fet més que començar i, com a la Devesa del Saler els anys 70, es pot guanyar. L’Ahuir és del poble!
