Perquè ho volem tot: un no patriòtic als pressupostos de la misèria

Perquè ho volem tot: un no patriòtic als pressupostos de la misèria

Deia Fidel Castro, a qui no només hem de recordar amb homenatge quan mor, sinó quasi cada moment, que “El camí de la lluita armada no és el camí que hagin escollit els revolucionaris, sinó que és el camí que els opressors han imposat als pobles. I els pobles tenen dues alternatives: o doblegar-se o lluitar”*. Doncs bé, si recuperem ara i per aquest debat les paraules del Comandante Fidel és perquè trobem en aquesta reflexió un homenatge al moment històric que vivim i una lliçó imprescindible a l’estratègia que ha d’adoptar tot moviment patriòtic, revolucionari i anti-capitalista que vulgui alliberar el poble al qual pertany.

Sembla que la disjuntiva i el permanent xantatge que es crea als sectors de les classes populars i al poble treballador català sobre el seu futur està molt relacionat amb les permanents decisions històriques que tot moviment revolucionari ha de prendre. Així, a l’actual situació, hem de decidir si ens dobleguem o lluitem pels nostres objectius de classe, gèneres i poble: un socialisme feminista als Països Catalans. No es tracta de prendre les armes, però sí d’armar-nos contra el braç catalanista del capitalisme autòcton que utilitza les seves eines de repressió, sanció i persecució, contra nosaltres, per fer-nos callar política, social i ideològicament.

El taulell de joc governamental és ben clar: ens tornen a fer responsables de paralitzar el procés si no acatem les seves condicions. La proposta és aconseguir el referèndum a canvi d’uns pressupostos antisocials. Aquesta pro-posta podria ser una bona transacció ja que aconseguiríem com a mínim acostar-nos parcialment a un dels mecanismes que ens hauria de portar, o no, al possible assoliment d’una part dels nostres objectius. Però la disjuntiva és perversa. Tothom a l’Esquerra Independentista vol exercir l’autodeterminació del seu poble, però realment ens acostem a la independència així?

Siguem clars, a ningú de l’Esquerra Indepen-dentista ni del moviment patriòtic rupturista que s’estructura entorn a la Unitat Popular li agraden aquests pressupostos. Representen les polítiques econòmiques continuistes hereves del pujolisme, els tripartits, i les retallades de CiU i PP que hem combatut. Sí que incrementen la despesa degut a l’augment de la recaptació, per bé que al ser continuistes amb els anteriors comptes de PP+CiU mantenen o empitjoren proporcions d’inversió a favor de partides antisocials. Podem dir Opus Dei, externalitzacions, concerts escolars, precarització laboral de treballadors públics, privatitzacions, pagament del deute, absència d’auditoria del mateix, gestió de l’aigua, indemnitzacions a grans empreses, mútues privades de sanitat, col·lapse d’urgències, tancament de llits i plantes d’hospitals… La llista és tan llarga que deixem triar a cadascuna quins motius de pes li valen. No cal caure en la ingenuïtat ni en l’anàlisi des de les nostres pròpies necessitats, podem anar més enllà i pensar en les persones del nostre entorn i en totes aquelles que pateixen alguna necessitat i/o urgència econòmica que uns pressupostos haurien de cobrir i garantir, però que els actual no ho faran.

Però abstreure’ns de totes aquestes dificultats socials durant un temps és positiu per aconseguir un objectiu parcial i potencial? És de força consens a l’Esquerra Independentista que la independència de la Comunitat Autònoma Catalana respecte el Regne d’Espa-nya és assolible amb la realització d’un referèndum d’autodeterminació (especialment a través de la unilateralitat i la desobediència) on el poble català pogués decidir autòno-mament el seu futur. Al marge del seu resultat, l’exercici d’aquest referèndum provocaria dues grans conseqüències: una, l’autoconsciència a través d’actes empírics d’autoafirmació rotun-dament inqüestionables per part del poble català com a subjecte polític propi; dues, l’enfrontament amb la resta de l’estat espanyol per la capacitat d’exercir la sobirania sobre els territoris i pobles sota jurisdicció del regne espanyol.

El simple exercici de l’autodeterminació, i més encara la independència, posaria en fora de joc l’estructura de l’estat espanyol, una de les causants de tanta desigualtat i explotació. Així que, potenciar el referèndum i causar ruptura sembla un bon al·licient. Tanmateix, amb la proposta de pressupostos i la promesa de referèndum ens acostem a aquest punt de ruptura?

Si la promesa de referèndum és ferma i la voluntat de trencament amb l’estat és inqüestionable, aleshores els pressupostos no necessiten ser aprovats.

Si la promesa és condicional i la voluntat independentista és voluble, aleshores no seria del tot adequat avalar qualsevol cosa dels pressupostos perquè incompliríem el progra-ma electoral per a res.

Però, en el supòsit que un aval a uns pressupostos antisocials garantís el referèn-dum seria això acceptable?

Primer de tot avalar el xantatge indepen-dentista per uns pressupostos inacceptables serveix per demostrar dues coses Que els qui es diuen independentistes no ho són tant com diuen i que l’interès real és la seva estabilitat i els seus comptes públics. I que els qui es diuen d’esquerres no ho són tant com diuen si estan disposades a renunciar i acceptar unes polítiques de manteniment de les retallades

En conseqüència, ens podem trobar amb un descrèdit i desconfiança que ens facin im-possible mobilitzar a la població. De fet, l’independentisme queda tocat demostrant que en bloc recolza les retallades. Per tant, si algú està en contra les retallades quasi obligatòriament es veu abocada a oposar-se a l’independentisme. A més, li regala als dis-cursos regeneracionistes espanyols tots els arguments per combatre el referèndum.

Podríem apel·lar a que quan siguem independents aleshores millorarem les políti-ques socials. Que la independència serà per corregir això. Tanmateix, si dins les pròpies competències autonòmiques no es fan aquestes polítiques aleshores l’argument sona a mentida hipòcrita. De fet, el joc pot ser tan malèvol que demostri que s’està disposat a desobeir pel referèndum i la independència però no fer res per un mínim de polítiques socials. Qualsevol mínim de credibilitat no se sosté.

Per dir-ho en altres paraules… convertiríem l’independentisme en el millor aval de les retallades i l’esquerra independentista en tot allò que hem combatut. Però aconseguiríem acostar-.nos a un dels nostres objectius? No! Només l’hipotecaríem i l’acostaríem al preci-pici per cremar totes les nostres aliances. Sí que guanyaríem una aliança: la d’aquells post convergents que estan disposats a renunciar a la independència si no es mantenen les seves polítiques antisocials. Són aquells dirigents polítics que instrumentalitzen el moviment popular i que han institucionalitzat l’indepen-dentisme convertint el carrer en un escenari de suport als dirigents. Des que això passa s’ha frenat el creixement a l’independentisme.

Per contra, l’aclaparadora majoria que dóna suport a l’autodeterminació se la fragmenta amb el missatge que sense retallades i sense culte a les institucions i lideratges autonòmics no hi ha autodeterminació. S’està forçant a que l’auto-determinació vagi acompanyada de tot allò que va en contra del que representa. S’està forçant a dividir les persones que volen exercir-la realment, qui es quedi amb un buit i retòric dret a decidir sense efectes pràctics i qui claudiqui en la defensa dels drets socials per tal d’aconseguir un suposat avenç nacional. La separació entre allò social i allò nacional és una tendència històrica de la dreta, el regionalisme, el regeneracionisme, la progressia intel·lec-tualoide, el reformisme, i tantes i tantes corrents que l’esquerra independentista combatem. Nosaltres sabem i apostem clarament pel la inalienable inseparabilitat de la lluita social i nacional. No només perquè ho creiem ideològicament, sinó perquè sabem i la realitat (tant històrica com quotidiana) així ens ho demostra, que sense la conquesta del poder real i la capacitat d’exercir la participació política a nivell nacional és inaccessible un alliberament social i la conquesta d’altres necessitats socials. Però si bé necessitem la conquesta del marc nacional i democràtic per garantir la resta de conquestes socials, la resta de conquestes socials són irrenunciables per avançar cap a la consecució d’un marc nacional col·lectiu, alliberat i socialment just.

Per tant, la possible aprovació dels pressupostos ens porta a un carreró sense sortida. Però el que és pitjor, ens porta a garantir que aquells que posen obstacles a la llibertat política i nacional d’aquest país continuïn exercint el xantatge i la perpetuació de les polítiques antisocials a costa del procés. Aprovant els pressupostos estaríem ajudant al fracàs tant de l’independentisme com de la independència, per no parlar de la traïció, o fins i tot, autoengany, que ens faríem a l’esquerra independentista.

La CUP, l’Esquerra Independentista, i la Unitat Popular, juntament amb altres espais polítics va assumir presentar-se com a CUP-AE en un context d’excepcionalitat a les eleccions autonòmiques de 2012. Ens vam presentar amb la consigna de Ho Volem Tot. I ho continuem volent tot i, per això, ens vàrem tornar a presentar al 2015 en un nou marc d’excepcionalitat. Vam augmentar les organit-zacions i espais que recolzaven la candidatura i aquesta va augmentar la seva representació. Però la nostra lògica, com a espai i com a projecte polític, és la lògica de la ruptura, és la lògica del procés constituent que ens empodera i ens enfronta a l’estat. El programa electoral així ho definia, així es recolzava, i així es va defensar. Els pressupostos no repre-senten ni el pla d’emergència social que la candidatura va defensar. Per tant, la seva aprovació també representaria un incompli-ment del programa electoral. Alhora, seguir amb la confiança que es convocarà un referèn-dum sense garanties que es farà és una aposta que incompleix la lluita per l’alliberament social i nacional que defensem i sempre hem defensat.

Deia el cantautor valencià que ja no ens alimenten molles, i volem el pa sencer. L’aposta política i estratègica de l’esquerra independentista així ho ha estat. Si ara una part de la candidatura aposta per saltar-se això, serà un gest que hauran de justificar severa-ment davant la població i la seva pròpia història. Però nosaltres seguim i seguirem lluitant pel que sempre hem defensat. Per tot això, no podem dir altra cosa que no sigui un NO als pressupostos antisocials. I com que sabem com s’ha construït aquest país i tenim memòria, sabem com s’instrumentalitza habi-tualment l’agenda pública i mediàtica contra la discrepància política (com per exemple amb casos com Banca Catalana o les Olimpíades del 92) diem un NO patriòtic als pressupostos. Perquè ara mateix, com defensava Fidel Castro, José Martí, o el mateix Ovidi Montllor, no hi ha més pàtria que la seva gent; i no es lluita ni defensa a la seva gent retallant-li el que és seu. Per això, és un NO patriòtic des d’aque-lles que defensem fins l’últim centímetre la nostra dignitat nacional i garanties socials.

* entrevista de 1967 “El camino de la lucha armada no es el camino que hayan escogido los revolucionarios, sino que es el camino que los opresores le han impuesto a los pueblos. Y los pueblos entonces tienen dos alternativas: o doblegarse o luchar”

https://www.youtube.com/watch?v=EM0Bk7Qz-SU

https://youtu.be/EM0Bk7Qz-SU

Article publica a Narra, crònica juvenil blanenca, núm. 4 (gener 2017, Blanes)

Cristian Cortés i Maria Àngels Esteban són militants de la COS-UB