Que una novel·la gràfica arribe a editar-se tres vegades en català és un fet extraordinari. Gairebé estem parlant d’un nivell de popularitat equivalent en la nostra llengua al de Tintin o Astèrix, amb la notable diferència que “Persèpolis” cerca un públic ben diferent. Pocs hauríem pronosticat tal èxit quan va veure la llum fa més de deu anys. Ni el seu dibuix d’aparença precària ni el seu guió errant, propi de les autobiografies, no semblaven encaixar en el gust del públic adult que anava obrint-se camí. Avui en canvi, milers d’exemplars venuts i una adaptació cinematogràfica el certifiquen amb escreix. En aquest sentit, cal que ens felicitem tots plegats, atès que “Persèpolis” té moltes virtuts que fan la seva lectura ben recomanable.
La primera, que es tracta de l’obra d’una dona que en reivindica la seva condició, i això queda reflectit en una història on és la protagonista del seu destí. No es tracta tant d’un discurs feminista explícit com d’unes formes auto-centrades que transmeten els valors d’aquesta lluita. De fet, una interpretació vàlida del relat seria la del seu procés d’empoderament i maduració. La segona virtut de “Persèpolis” és l’origen iranià de Marjane Satrapi. La història conta la seva infantesa en aquest país, el triomf de la revolució islàmica i la seva posterior vida de migrant a Suïssa però, fet important, ho fa de primera mà. Això inclou unes breus lliçons d’història però també un retrat viu de les condicions de vida quotidianes sota el règim teocràtic, així com de les experiències de les persones que l’envolten. Ella, és clar, conta la seva versió des de la seva residència actual a França, i en cap moment amaga les seves conviccions. Aquestes, per cert, són les de la seva família, integrant d’una esquerra tan reprimida al seu país com sovint ignorada a l’estranger en virtut d’un antiimperialisme mal entès. Per fi, la tercera virtut d’aquesta novel·la gràfica és la seva capacitat de connectar amb un públic ni especialment afeccionat al còmic ni gens polititzat que ha permès ampliar el radi d’acció del gènere de contingut polític i social. Molts han estat els autors que han seguit el seu estel, i segurament moltes les realitats que han arribat al gran públic gràcies a la seva escola. Ella mateixa va seguir explicant la cultura d’Iran a obres com “Brodats” o “Pollastre amb prunes”, també editades en català. La seva fórmula és tan directa com efectiva. D’una banda, compta amb un guió amb la complexitat justa, amb un enfocament social però fortament encaixat en allò íntim. Gairebé es tracta d’un diari personal on cerca per sobre de tot transmetre la seva experiència vital. D’altra banda, en l’apartat gràfic domina una sobrietat allunyada de la vessant més estètica del llenguatge del còmic. Aquesta li permet una narració gràfica de lectura àgil, capaç d’aprofundir en els sentiments i que apel·la més a l’evocació que a la descripció pura. És cert que Satrapi no ha inventat res, ni té major pretensió però, en tot cas, ara mateix ningú no negarà que “Persèpolis” és tot un referent.
PERSÈPOLIS (Ed. de Butxaca) Marjane Satrapi. Norma Editorial. Rústica amb solapes, 368 pàgines, B/N ISBN: 978-84-679-0800-8 PVP: 17 €
