Després de 8 mesos al govern de la ciutat el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics és la resposta de Barcelona en Comú a les reivindicacions de tots aquells sectors que s’han mobilitzat els darrers anys contra el model turístic actual. La proposta que s’ha presentat a les zones on el turisme ha convertit el fet de viure a Barcelona en un suplici no és cap solució i obre la porta a generar nous problemes a la resta de barris. El projecte no planteja l’obligació de reduir l’explotació turística de la ciutat sinó que manté la que ja existeix i l’estén als sis districtes on tenia poca o cap presència. Amb això es rebla el clau que van clavant els governs municipals des de fa 35 anys.
El PEUAT no és l’aposta pel decreixement de la bombolla turística que necessita Barcelona sinó que és una planificació feta per justificar la creació d’11000 llits nous destinats a l’allotjament de visitants. Sí, atura la concessió de llicències als espais on ja hi ha molta explotació, però no les retira ni obre les portes a fer-ho. Sotmet a estudi aquelles que es demanin en zones amb una explotació mitjana però en cap cas no les atura. I, per acabar-ho d’adobar, donarà totes les llicències que calguin a les zones on avui no hi ha establiments hotelers. Al costat del PEUAT, Colau aconsegueix titulars als diaris per la pròrroga de la moratòria hotelera, que no afecta a la major part de la ciutat, on a dia d’avui no hi ha pressió turística. Tot plegat es justifica amb la fal·làcia segons la qual obrir establiments a altres llocs de la ciutat buidarà les zones on hi ha una explotació mitjana o alta. Una mentida que no pot tenir un plantejament més ultraliberal: la mà invisible i la llei de l’oferta i la demanda ajudaran a equilibrar el repartiment del turisme a la ciutat.
Obrir establiments a la perifèria gentrificarà districtes on mai no hauríem imaginat que això pogués passar, com no ho imaginaven fa 20 anys al Poblenou quan l’Ajuntament hi anava a vendre el projecte del Fòrum i el 22@. Els hotels i apartaments que s’omplen al centre continuaran estant plens, els nous podran rebre algun milió de visitants més i totes les molèsties que genera el turisme es portaran a aquestes zones. Tot plegat es farà reproduint la precarietat laboral que sosté el model, a la qual no es dóna cap solució en la proposta que ha fet Barcelona en Comú, perquè el turisme massiu necessita molts llocs de treball de baixa qualitat si vol mantenir el ritme de beneficis que genera actualment. Amb el PEUAT, Colau i la seva gent institucionalitzen definitivament el seu paper a l’Ajuntament i es converteixen en una peça més de l’engranatge que fa funcionar la Marca Barcelona.
L’explotació de la ciutat com a mercaderia per part d’agents amb interessos que no tenen res a veure amb els dels seus habitants és la línia de continuïtat que ha seguit la ciutat ja des de l’època dels darrers alcaldes franquistes. Pasqual Maragall, que ja havia format part del consell tècnic de Josep Maria de Porcioles en plena dictadura, va desenvolupar la bombolla olímpica, a la qual va succeir la immobiliària, i a aquesta l’ha seguit la turística. Amb l’especulació qui més hi guanya no és qui recull beneficis durant més temps sinó qui salta del negoci abans que comenci a fer figa i això a pocs llocs s’ha entès tan bé com a l’Ajuntament de Barcelona. El 2004 quedaven quatre anys per l’esclat de la bombolla immobiliària, però el Fòrum obria les portes a la possibilitat de començar a fer calés amb hotels, convencions, apartaments turístics o creuers. S’obrien noves oportunitats… per a uns pocs, és clar. Tot plegat, sota el mandat de l’inefable Joan Clos com a alcalde. Després vindria Jordi Hereu i, amb ell, per primer cop l’esquerra del règim del ‘78 va perdre el govern de Barcelona a mans de Xavier Trias.
Amb el Fòrum 2004, Clos va crear l’estructura, Hereu la va desenvolupar i Trias la va hipertrofiar, tot exportant-la a la resta de la ciutat. Els poders econòmics ja no en tenien prou amb el nucli antic i el centre, ni amb la platja, Gràcia o la Sagrada Família. Calia portar el turisme a tots els racons de la ciutat perquè, si concentrant el turisme en quatre districtes Barcelona podia rebre deu milions de turistes cada any, quants en podria rebre si el portava als deu que formen la ciutat?
Per complir aquest objectiu va néixer la campanya “10 Barcelones”, que volia donar atractius turístics a Sants-Montjuïc, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Nou Barris, Les Corts o Sarrià-Sant Gervasi, sis districtes que només acollien turistes en espais molt concrets com Montjuïc o el Camp Nou, o que directament no rebien visitants enlloc. La campanya va generar projectes absurds, com la Ciutat de l’Aigua a Horta-Guinardó. D’altres van ser fallits, com l’intent d’urbanitzar Collserola per “acostar-la a la ciutat”, el que es coneixia com “Les 16 portes”, frenat per la crisi immobiliària. En alguns casos, com els canons del Turó de la Rovira ha funcionat segons els càlculs de l’Ajuntament i el que era un punt de trobada de gent dels barris de muntanya ara és impracticable per la gran quantitat de turistes que pugen a veure “les millors vistes de la ciutat”.
Així doncs, es va començar a arrossegar el turisme als deu districtes de Barcelona. Per tant, ara ja no cal que els visitants es quedin només a districtes com Ciutat Vella, on el 50% dels allotjaments disponibles són per a turistes. Ara ja se’ls pot ensarronar per allotjar-se al Carmel, perque estaran a quatre passes de “les millors vistes de Barcelona”. O a Sarrià o a Nou Barris, perque seran a només mitja hora del centre i podran anar a fer passejades per Collserola. Aquí és on cal emmarcar la proposta del govern de Barcelona en Comú per expandir els hotels i apartaments a districtes on ara no n’hi ha. La caiguda de Xavier Trias no li va permetre reblar el clau d’aquest projecte, però cap problema. La línia de treball va començar amb Porcioles durant el franquisme, va seguir amb els progres, es va mantenir amb els tecnòcrates d’ESADE i es manté amb el govern dels autodenominats “comuns”. I és que aquesta línia basada en l’especulació, l’explotació laboral i la mercantilització de la ciutat és el que genera el capitalisme. L’esfondrament de l’Estat del Benestar ha demostrat la impossibilitat de la regulació del capitalisme per part dels governs; potser per això el PEUAT no és ni un intent de regulació sinó un episodi més de la submissió de la ciutat als capricis del capital.
Explica Josep Garganté, regidor de la CUP Capgirem Barcelona i representant de la formació anticapitalista al consorci Turisme de Barcelona, que quan va assistir per primer cop a una reunió d’aquest espai tothom es va sorprendre perquè va demanar que es votessin les decisions que s’hi prenien. Segons Joan Gaspart, vicepresident del Gremi d’Hotelers, allà les decisions es prenien per consens, tot i que el que volia dir és que les decisions les prenien els empresaris mentre els governs municipals i la resta de partits presents deien ‘amén’. Des que la CUP va demanar que es fessin aquestes votacions, Barcelona en Comú ha votat de forma sistemàtica al costat dels empresaris en l’òrgan en què s’estableix la planificació del turisme per als pròxims anys. De fet, fins i tot se n’han desmarcat més la ‘casta’ de C’s i PP, que es van abstenir en els pressupostos del Consorci, que el govern municipal, que balla al dictat de Joan Gaspart i els seus sequaços.
En definitiva, que ha canviat el govern però la gestió de la ciutat continua fonamentada en el mateix que ho estava el 1975, el 1981 i el 2011: la seva explotació per produir riquesa per a uns pocs i repartir les molles que permetin seguir vius als treballadors que aporten la força de treball per tirar endavant amb el model. Per això, Barcelona en Comú no treballa per crear una ciutat on valgui la pena de viure, sinó una que valgui la pena de visitar. Ni tan sols governa pensant en els que hi viuen sinó, en els empresaris del consorci Turisme de Barcelona. Com sempre: Roda el món i torna al Born. Bé, no. Al Born no, que no s’hi pot anar perquè està semple ple de guiris.
*Manel Carrere és militant de la CUP Capgirem Barcelona i d’Endavant OSAN.