[bar group="860×106"]

PhotON: Fotografia i memòria col·lectiva a València

Fotoperiodisme-PhotONVa dir Alfred Eisenstaedt, artífex de la famosa instantània del bes a Times Square, que el més important no és la càmera, sinó l’ull. És la mateixa idea que va exposar anys més tard el novaiorquès Arnold Newman, qui pensava que una càmera no farà res per tu si no hi ha res al teu cap o al teu cor. El Festival Internacional de Fotoperiodisme PhotON arriba un any més a la ciutat de València carregat de mirades, enfocaments i reflexos a la recerca d’una ubiqüitat, d’un món agitat que s’atura en un instant, en un centelleig. El recorregut pels diferents espais i temàtiques esdevé un testimoniatge visual profund i permet construir un puzle humà d’uns episodis retrospectius d’ací d’allà que cal reivindicar des de la memòria col·lectiva.

És el cas de la mostra en homenatge al periodista madrileny Enrique Meneses, un aventurer que es va convertir en el primer reporter que va interactuar entre els rebels a Sierra Maestra. Durant quatre mesos va poder conviure amb un jove Fidel Castro que ara creua el riu Yara al galop d’un cavall, ara llegeix KAPUTT de Curzio Malaparte, ara redacta un missatge amb una espelma com a única llum. El més curiós és com va truare de Cuba aquest ric treball fotogràfic: la cinquantena de folis i els 2.000 negatius van ser cosits en uns enagos de dona per superar, d’aquesta manera, l’escull censurador de Batista. En aquesta col·lecció instal·lada a l’Institut Valencià d’Art Modern, també ens podem passejar per altres capítols immortalitzats per l’objectiu de Meneses: la marxa sobre Washington, les seues estades a l’Orient Mitjà i a l’Índia i un llarg etcètera d’instantànies dels mites artístics, cinematogràfics i literaris dels anys 60 del segle pretèrit.

Unes passes més enllà, i arribats a La Nau de la Universitat de València, la fotografia pren contorns més crus. Al claustre i sota la paraula “Crisi”, una tirallonga d’imatges punyents sobre els efectes devastadors d’aquesta estafa capitalista als estats espanyol, portuguès i grec, fa revifar els calfreds. Les panoràmiques combatives de Sol o Syntagma o davant el parlament portuguès s’entremesclen amb altres escenes de desolació humana: desnonaments, fam, pobresa, precarietat, desfeta de les conquestes socials… De l’esguard a aquestes instantànies, en resulten instintivament mil i una reflexions, un brollador d’escrutinis entrecreuats a l’encalç d’una resposta, una llum o potser un acte d’aferrament per no perdre el senderi. Europa. Vell i envellit visatge etnogràfic de límits difusos i esborradissos: ¿continent, construcció mental fictícia, memòria tràgica compartida o xarxa de ciutats-cafè i museus de sobreposada idolatria artística?

Sense eixir de La Nau, a la Sala Oberta, trobem també “Les fosses de l’oblit”, una esgarrifança narrada visualment pel fotògraf asturià Eloy Alonso amb l’objectiu de traure a la llum els republicans oblidats a les fosses comunes, tot partint des de la història del seu avi. Al Mercat Central, el festival accentua el seu caràcter popular amb “Rodalies”, una visió de la València quotidiana a través dels objectius dels valencians José María Penalba i José Penalba. Pel que fa a “Gipsy Days”, instal·lada a l’Espai d’Art Fotogràfic, les imatges recorren el dia a dia de Vicolo Savini, un campament gitano situat al centre de Roma, a la vora del riu Tíber.

La tercera edició d’aquest festival, doncs, fa bona la màxima de Robert Capa, qui va suggerir que si les fotografies no són prou bones és perquè no s’és prou a prop. Més contundent encara ha estat el fotògraf alemany Peter Lindbergh quan va apuntar amb mestria: “Sigues atrevit, sigues diferent, sigues poc pràctic, sigues qualsevol cosa que asssegure el teu objectiu i la teua visió imaginativa davant els jugadors segurs, les criatures comunes, els esclaus d’allò ordinari”.


[bar group="860×106"]