Pierre Vilar va apropar-se a Catalunya pel doble camí de la investigació històrica i del coneixement personal. Durant els anys en què treballava en la recerca que havia de permetre-li d’escriure el seu gran llibre sobre Catalunya li va tocar de viure entre nosaltres els dies d’alegria de la proclamació de la república i els negres del franquisme, es va identificar amb la sort d’aquest poble i el va arribar a entendre fins al punt d’ésser capaç d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos a entendre’l millor. Això pot explicar que quan li demanaven si creia que Catalunya era una nació, Vilar contestés que no, que no ho creia, sinó que ho sabia.
Quan jo començava a estudiar, la història de Catalunya que coneixíem es limitava al relat dels grans fets dels temps medievals i al desvetllament a partir de la Renaixença, amb un gran buit de més de tres-cents anys de suposada decadència, interromputs només per moments puntuals de revifament, com les guerres dels Segadors i de Successió.
La publicació el 1962 de Catalunya dins l’Espanya moderna no solament va significar la recuperació d’un d’aquests segles buits de la nostra història, el XVIII, sinó que va canviar la nostra manera d’entendre els fonaments de la Catalunya contemporània, els orígens de la qual vam aprendre d’anar a cercar, més enllà de la fàbrica Bonaplata i dels versos de La pàtria, és a dir del primer terç del segle XIX, a temps anteriors i a escenaris aparentment més modestos: als camps on es plantaven vinyes noves, als telers vilatans, als traginers que duien Península endins els teixits i als vaixells que portaven els aiguardents per totes les rutes de l’Atlàntic. Allí es trobaven els inicis –microscòpics individualment, però de poderosos efectes transformadors en la seva suma– d’una activitat que mobilitzaria les forces del país per a la gran aventura de la industrialització i, a la vegada, per a l’inici de la recuperació de la seva consciència col·lectiva; un procés aquest darrer que, com tots sabem, es produeix de manera molt més lenta. Això ens va fer entendre una cosa que costa molt que la major part dels nostres col·legues historiadors castellans, entestats encara a sostenir el mite dels efectes beneficiosos del despotisme borbònic, comprenguin: que les forces que expliquen aquest desvetllament català cal anar a cercar-les en els treballs i les lluites quotidianes de “la gent” i no en la ineficaç retòrica d’una política que no va aconseguir pas els mateixos efectes en territoris com els de Castella o d’Andalusia, on va intervenir molt més directament que a Catalunya, on no hi va haver mai cap d’aquelles manufactures reials amb què es pretenia d’impulsar la industrialització, portant-hi tècnics estrangers i maquinària moderna.
Vilar no es limitava, però, a explicar-nos la Catalunya del segle XVIII. Havent-se proposat de fer l’estudi dels fonaments econòmics de les estructures nacionals, va endinsar-se en els temps a la recerca dels orígens històrics de la nació catalana, de manera que el seu llibre va esdevenir, a la fi, una visió de conjunt de les nostres terres i de la nostra història. Aquesta recerca dels orígens ens és necessària per defugir la confusió de la nació amb el nacionalisme d’un moment donat. Catalunya no ha estat una “invenció” dels polítics nacionalistes: si no hi hagués hagut abans nació catalana, mai no hauria nascut el nacionalisme català del segle XX. Vilar ens proposava de cercar ben endins les arrels de la nació, com a producte d’una evolució històrica peculiar: “Els fenòmens nacionals no s’han de prendre com fenòmens polítics d’un moment específic. Cal, abans de qualsevol altra cosa, tractar de veure’ls com fenòmens universals, fenòmens psicològics profunds als quals, a més, s’adapten unes circumstàncies històriques donades”.
Per la forma en què va identificar-se amb els catalans Vilar ha esdevingut un dels nostres grans historiadors. Jo diria que és, amb Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, un dels tres grans historiadors catalans del segle XX.
Josep Fontana (1931-2018)
*Josep Fontana, historiador, va morir el passat 28 d’agost de 2018. Aquest article va ser la seva contribució en l‘Anuari 2003 de l’Accent,.
