Pla europeu de recuperació: per qui plouen els milions?

Tot i l’optimisme escenificat al voltant del darrer acord signat pel Consell Europeu sobre el Fons de Reconstrucció Europea i el pressupost per la UE pel període 2021-2027, estem lluny de poder cridar que “hem mort el llop” de l’austeritat. Com veiem a l’infografia, el pla, dins el marc Next Generation European Union, aporta un total de 750.000 milions d’euros, dividits en 7 programes, dels quals Recovery Resilience Facility n’és el més rellevant pel seu volum, amb una dotació total de 672.500 euros, repartits entre 312.500 milions en ajudes, accessibles en un 70% en els primers dos anys i el restant en els següents, i 360.000 en préstecs, el volum màxim dels quals no pot ser superior al 6,8% de la Renda Nacional Bruta de l’estat sol·licitant. En el cas de l’estat espanyol, la xifra es situa al voltant dels 140 mil milions, dels quals 72.700 serien en ajudes directes.

Si bé la quantitat total, així com la novetat respecte a la forma d’endeutament (deute conjunt no mutualitzat) del conjunt de la Unió Europea, poden revestir-se d’acord històric, com s’ha fet insistentment des del govern i gran part dels mitjans de comunicació, a hores d’ara no hi ha cap indicador que apunti en aquesta direcció.

La quantitat de les subvencions sense contrapartida s’ha vist rebaixada de 500 mil milions a 390 per la pressió de Països Baixos, Àustria, Suècia, Dinamarca i Finlàndia. Països mal anomenats “frugals” ja que tot i que l’acord hagi obviat la prohibició del dumpling fiscal, aquest mecanisme d’evasió d’impostos fa perdre al voltant de 20.000 milions d’euros anuals a la resta d’estats a través d’empreses com ITX Merken, propietària del conjunt de marques d’Inditex. Aquests també han acordat rebaixes en la seva contribució al finançament del pressupost de la UE que s’hauran d’assumir des dels països restants, amb l’excepció d’Alemanya que manté fixa la quantitat de la seva aportació. Sense tenir en compte aquest augment, lLes ajudes directes que rebrà l’estat espanyol, un cop descomptada la seva contribució anual, es xifra en 43.000 milions que, dividits en els set anys de duració del pla, representen 6.100 milions/any, un 0,5% del PIB anual (tot i que aquesta és una xifra mitja no corresponent a l’ingrés anual efectiu, donada la distribució irregular d’aquest). Això vol dir que de la quantitat total que es rebrà, una part és en forma de deute i l’altre no representa més d’un quarta quarta part del que paga l’estat espanyol en forma de deute anualment, que correspon a un 2,4% del PIB (29.301 milions d’euros anuals).

En aquest punt, tenint en compte que  la caiguda del PIB de l’Estat Espanyol en el darrer trimestre es situa en un 18,5%, es pot afirmar que les ajudes són clarament insuficients.

Més enllà de la quantia, el mecanisme de concessió d’aquestes subvencions es farà a través de la presentació d’un pla individual de reforma i inversió, que la Comissió Europea aprova comprovant que s’ajusta a les principals prioritats polítiques de la UE i a les recomanacions específiques, en el marc del Semestre Europeu, que rebi l’estat. En cas que algún estat consideri que no es compleixen les condicions, l’ingrés es veurà retrassat mentre es resol la qüestió, tot i que no existeix “dret a veto” com a tal ja que les decisions seran preses per majoria qualificada. Existeixen aquí dues qüestions fonamentals que ens indiquen que podem estar veient les orelles a la Troika. D’una banda, el caràcter antidemocràtic de la Troika sembla prefigurar-se aquí, ja que les decisions sobre l’accés a les subvencions es troben en mans de la Comissió Europea, un executiu no escollit, i allunyades del Parlament Europeu, que es demostra tan buit d’autonomia política com buits de sobirania econòmica es mantenen els estats perifèrics que formen part de la UE i la UEM. No podem llegir l’actual impacte de la crisi a l’estat espanyol o a Itàlia sense atendre a les retallades a la sanitat pública de la darrera dècada, les polítiques de desindustrialització, les restriccions per incorporar-se als mercats europeus de l’agricultura mediterrània i l’enorme dependència del turisme, la caiguda del qual no consta d’ajudes específiques ni d’una política comunitària que se’n faci càrrec. Per entendre la magnitud del que pot suposar l’endarreriment de la concessió d’ajudes directes als estats només cal donar un cop d’ull a Itàlia, que ja advertia d’una caiguda de la liquiditat a la tardor. D’altre banda, per molt que el vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias parlés de “condicionalidad blanda”, no podem perdre de vista que les recomanacions de la Comissió Europea en el marc del Semestre Europeu entre 2011 i 2018 van consistir, de manera reiterada, en retallades del sistema de pensions públiques, mesures contra l’augment dels salaris i la privatització del sistema de salut pública. Remuntant-nos sintéticament a l’anterior període de crisi, els països perifèrics de la UE es van veure abocats a la insolvència, que posava en risc als bancs europeus, ja que eren els seus majors prestamistes. En aquell context, per la UE, rescatar els bancs passava per “rescatar” els estats, a través de finançament en forma de préstecs, als quals es tenia accés de manera condicionada a que es complissin un seguit de reformes econòmiques de tall letalment neoliberal. A Grècia aquestes mesures van suposar la contracció de l’economia, impossibilitant  el pagament del deute públic i abocant el país a un nou rescat, aparellat a noves condicions. Paradoxalment, cada rescat -per molt imprescindible que pugui resultar en la conjuntura concreta- ha apropat més la classe treballadora a l’abisme.

La trampa de la pobresa a la Unió Europea de nou es situa en que, degut a les asimetries econòmiques estructurals, els estats de la perifèria necessiten injeccions de liquidesa, de manera vital en moments determinats, però les polítiques a les que es veuen aparellades aquestes ajudes impedeixen la reestructuració de l’economia i les polítiques socials necessàries per superar aquesta situació, abocant a la dependència del sistema de prèstecs i hipotecant el futur de la població i de les generacions futures.

En cas de que en aquest punt les esperances en una refundació de la UE de tall solidari encara es poguessin sostenir, a la minsa quantitat de subvencions i a la renovació del cicle d’endeutament cal sumar les retallades del marc financer plurianual i dels programes europeus que afecte, entre d’altres, a les partides de sanitat -en temps de pandèmia-, investigació i lluita contra la crisi climàtica. Mentrestant el pressupost destina 23.000 milions al tancament de fronteres i 20.000 milions a la indústria armamentística. De nou, la decisió política de la UE envers els fluxos migratoris demostra que un dels seus quatre pilars teòrics fonamentals -la llibertat de moviment de les persones- es circumscriu exclusivament a l’obtenció de m i a la pressió a la baixa dels salaris que comporta, essent aquest disciplinament dels sous una necessitat estructural del mateix projecte d’una Europa Fortalesa que permet vulneracions flagrants dels Drets Humans al seu territori mentre governs autodenominats progressistes, com l’espanyol, es neguen a posar sobre a l’agenda una política de regularització de les persones migrants. Mentrestant es segueixen important recursos naturals i mercaderies d’altres territoris sense cap tipus de control a les empreses que violen sistemàticaments els DDHH i forcen els fluxos migratoris a través d’una pressió sanguinària a la població. La UE semblaria cridar “Després de mi el diluvi!”, que com apuntava Marx “és el lema de tot capitalista i de tota nació capitalista, per això el capital no té en consideració la salut ni la duració de la vida de l’obrer, a menys que l’obligui la societat”. A menys que l’obligui la societat. Tenim deures, en tots els sentits de la paraula, perquè aquesta nova crisi no sigui més letal per la classe treballadora que l’anterior.

 Article publicat a l’Accent especial COVID-19, de setembre de 2020.