Plovien bombes again

Per iniciativa d’un grup d’italians, dos iaios víctimes de bombardeigs quan eren nens i un advocat (Jaume Asens) fa anys es va iniciar a Barcelona el primer judici de tot l’estat per fets de la guerra civil. Enmig del desinterès general l’estat italià va donar llargues, les autoritats espanyoles van fer com si la cosa no anés amb elles, i el procés es va acabar amb el lliurament de la primera prova demanada, és a dir el llistat dels aviadors responsables de les operacions sobre Barcelona i Catalunya. Cent noms, tots morts. Cas arxivat.

A Itàlia, a finals dels 90, va haver-hi el darrer judici pels crims de lesa humanitat perpetrats per tropes nazis contra la població civil de Civitella della Chiana (prov. d’Arezzo). Dos SS supervivents van ser condemnats a cadena perpètua (encara que Alemanya no els lliurés per raons d’edat), i els familiars de les víctimes vam demanar rescabalament a l’estat alemany com a responsable civil subsidiari.

n aquell procediment s’hi van personar, al costat de les denunciants, l’Ajuntament del poble, la Diputació i la Regió, que van tenir el suport del ministeri d’exterior d’Itàlia. Els partits es van alinear amb més o menys entusiasme. La premsa va seguir tota la causa, fins a la sentència del tribunal europeu que eximia Alemanya del pagament (però amb l’argument que ja hi havia hagut compensacions anteriors i una quita acordada entre països). Òbviament va ser gran l’interès de totes les organitzacions antifeixistes del país.

Sobta l’enorme diferència entre dos casos a l’aparença tan semblants (els bombardeigs de BCN van tenir lloc l’any 1938, la massacre de Civitella al 1944).

En la querella contra l’Aviazione Legionaria els dos estats, dignes hereus respectivament del règim mussolinià i del franquista, han actuat amb total menyspreu de principis de justícia i legalitat, tractant tot l’assumpte com una excentricitat d’uns quants torracollons.

Les institucions catalanes s’han limitat – després de força pressions i sempre per l’interès d’algun representant personalment sensible a temes de memòria històrica – a algunes resolucions simbòliques, d’aquelles que no comprometen a res. Única excepció, i de nou per la intervenció directa del Jaume Asens, l’ajuntament de Barcelona, que es va personar a la causa com a acusació particular. Tota la dreta, des de l’extrema de Ciudadanos i PP (Vox encara estava a dins) a la moderada (PSC i ex-CiU) es va aliar per rebutjar propostes de resolució (en ajuntaments de poblacions bombardejades) que demanaven a Itàlia i Espanya rescabalament per una agressió militar il·legítima i il·legal. La premsa ha fet des del començament un seguiment superficial de tot l’assumpte. Significatiu un article de l’inefable Juliana a la Vanguardia: amb erudició de barra de bar el vice director del pamflet evocava l’exemple de Togliatti i de la seva amnistia per concloure que ja no era temps de reivindicacions i judici si no de record i commemoració. Se li va oblidar especificar que l’amnistia de Togliatti havia arribat un cop penjat cap a vall el dictador i després d’unes 10-20.000 execucions sumàries de feixistes i col·laboracionistes. O que a la constitució italiana s’hi havia introduït en lloc destacat la prohibició de reconstituir en qualsevol forma organitzacions feixistes. O que amb un referèndum s’havia fet fora la monarquia, considerada còmplice del règim, i instaurat una república.

Pel que fa als tribunals i en general l’aparell de justícia és a hores d’ara més que evident que la sala de l’audiència provincial de Barcelona que va admetre a tràmit la querella per l’atac del març del 38 va ser l’excepció que confirma la regla: l’única llei que val a l’estat espanyol és la del silenci.

Ara estem assistint a una mena de segona part d’aquell episodi. Perquè, per molt que li pesi a alguns i per poc que li importi a uns altres, els crims de la guerra civil i les seves conseqüències no prescriuen per al dret internacional. Itàlia va pagar ja al segle XXI compensacions a Líbia per la invasió de principis del segle XX. I la Catalunya i l’Espanya republicana són l’únic agredit al que no ha estat reconegut cap dret de rescabalament. I simplement perquè ningú l’ha demanat.

Davant la inacció dels representants del poble un cop més és per iniciativa individual que s’està concretant una demanda civil dirigida a reclamar directament a l’estat italià el pagament dels danys infligits a la població de Barcelona i d’altres poblacions atacades per l’aviació feixista a les ordres de Mussolini.

És una possibilitat molt real, poc costosa, de gran rellevància simbòlica i també política, ja que pot obrir una esquerda en un mur d’impunitat que sembla impenetrable. Tots els elements necessaris per provar la responsabilitat institucional d’Itàlia en aquells fets són disponibles als arxius. També hi ha experts italians disposats a substanciar la demanda davant d’un tribunal del seu país.

La reacció de les organitzacions, àmbits, mitjans de comunicació de l’esquerra (ja hem vist que amb les dretes no cal comptar-hi en aquest tema… ni en d’altres) és entusiasta, interessada, emocionada? És un “Per fi podem fer alguna cosa més que ploriquejar sobre les injustícies passades i presents, commemorar morts i execucions, demanar que ens deixin buscar els morts enterrats en cunetes!! Per fi podem reclamar, com tot fill de mare, el nostre dret a reconeixement, reparació i garantia de no repetició! I podem fer-ho de forma concreta, material, amb resultats pràctics que ens permetrà posar a la berlina tots els amnèsics voluntaris que han sacrificat a l’altar del règim del 78 l’exigència de justícia. Prou victimisme i passem a l’ofensiva també política!”?

Doncs no. Pel que sembla això de demandar un estat per tal que destini diners a construir escoles, hospitals destruïts per bombes nazi feixistes, és molt menys satisfactori i coherent amb ideals d’esquerra radical que posar plaques a placetes, fer itineraris turístics alternatius o ofrenes florals anuals.

No ho entenc. No per part dels sectors que en teoria estan lluitant per un canvi radical de la nostra societat. Em costa entendre que personatges com Billy el Niño o Carlos Rey segueixin passejant-se tranquil·lament per les nostres ciutats sense ser objecte ni d’un trist escrache. Em costa entendre que no esdevingui un clam general la recuperació de la legalitat anterior al cop d’estat de 1936, com a primer pas per “girar pàgina”. Em costa entendre moltes coses, però en el ranking de les incomprensibles es duen la palma la passivitat i el desinterès davant d’oportunitats com aquestes.

Desinterès que només pot explicar-se, un cop més, per la curiosa inversió (en els espais d’activisme revolucionari, rebel o radical-reformista) de la llei natural del mínim esforç: per a nosaltres, portadors i portadores de veritats i missatges transformadors, només valen accions i actuacions que, amb el màxim esforç, sacrifici i patiment possibles, ens permetin obtenir el mínim resultat també possible (normalment cap, o la satisfacció d’haver fet l’acció mateixa). Actitud, aquesta, que va de bracet amb la sorprenentment ràpida capacitat de reacció polèmica (ep, sovint justificada) contra qui gosi “apropiar-se” de les nostres derrotes i de les nostres màrtirs… (comportament inspirat per la seva banda en la popular dita castellana “como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer”).

Contenti noi!

P.s.: avançant-me a les airades acusacions d’esnobisme suprematista identitari o semblants, subratllo que la diana d’aquest text són les organitzacions (partits, sindicats i etcètera) que pretenen representar una societat civil que, en realitat, ha demostrat moltes vegades que no les necessita per res.