Poble i llengua
Deia Joan Solà que “un poble i una llengua són dues entitats indestriables”. Per això quan les estructures estatals han volgut uniformat els pobles que subjugaven i assimilar-los, han optat sempre per atacar directament la llengua d’aquests pobles. Això als Països Catalans ho hem viscut des de mitjan segle XVII amb els diversos règims que ens han subjugat. Tant fa si era la monarquia absoluta o constitucional, dictadures feixistes o repúbliques de progrés. Des de l’edicte de 1700 de Lluís XIV fins a deixar 100.000 nens sense poder ser escolaritzats en valencià malgrat la seva voluntat aquest setembre hi plana la voluntat d’esborrar-nos com a poble.
Els moments actuals són de resistència. Si deixem de lluitar, o aconsegueixen doblegar-nos, iniciarem el camí indeturable de minorització de la resta de llengües sense estat. L’alarmant disminució de l’ús de la nostra llengua a les àrees metropolitanes és un primer símptoma del perill que correm. Una llengua, en l’època contemporània, només pot sobreviure si és una llengua urbana. Si caiem en l’error de creure que la llengua gaudeix d’una salut acceptable perquè és absolutament predominant a la Vall d’Albaida, al Berguedà o al Pla de Mallorca, quan vulguem reaccionar ja pot ser massa tard.
L’objectiu immediat de l’actual ofensiva contra el català és trencar l’estructura de permeabilitat de la llengua amb tota la nostra societat, construir dos blocs lingüístics i fer adscriure a tothom sí o sí a un d’aquests blocs. Per aquest motiu es retallen les places d’ensenyament en valencià o es vol instaurar l’opció d’educació plenament en castellà a les Illes i al Principat. Que fins i tot un ferm candidat a presidir les Balears s’hagi atrevit a afirmar que derogarà la Llei de normalització lingüística -tot i que posteriorment rectifiqués aquestes afirmacions- indica fins a quin punt els enemics del català han posat la directa. Dividir la ciutadania també és l’objectiu dels atacs als reglaments lingüístics de diverses institucions: obligar el ciutadà a haver d’identificar-se com a parlant d’una de les dues llengües -i, per tant, excloure l’altra- cada cop que es relacioni amb l’administració.
La resposta a aquests atacs hauria de passar per atrevir-se a posar en marxa accions de desobediència de les institucions locals als poders de l’estat. Desobeir sistemàticament les sentències judicials i les accions polítiques que pretenguin evitar l’accés al català dels sectors socials que no el tenen com una llengua de proximitat és una de les principals contribucions que es pot fer per a la cohesió i el futur de la nostra nació. És en aquestes accions on es demostra el patriotisme del qual tan presumeixen els partits en temps electorals. Després de 30 anys d’autonomisme, s’ha demostrat clarament que només hi ha dues estratègies polítiques per a protegir la nostra llengua. La primera, ja assajada, passa per encomanar-se a l’aritmètica parlamentària per aconseguir una treva temporal. Aquesta és la via dels qui, per activa o per passiva pretenen que continuem formant part dels estats espanyol o francès. La segona és treballar per aconseguir un estat propi que doti al català del rang i protecció jurídica que pot tenir el danès a Dinamarca, per a posar un exemple.
Aquesta darrera opció és la que defensava el lingüista Joan Solà, traspassat la setmana passada. En recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, digué: “si volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la dels estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai geogràfic visibles i diferenciats”.
Que la terra us sigui lleu, mestre.
