La capital danesa és fins al 18 de desembre la seu de la conferència del canvi climàtic de l’ONU (COP 15). La cimera ha de reunir representants dels 192 estats amb representació a les Nacions Unides per acordar mesures urgents de cara a afrontar els reptes del canvi climàtic degut a l’escalfament global provocat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
La cimera havia d’obrir una nova etapa després del decebedor balanç quan ja fa 12 anys de l’aprovació del protocol de Kyoto, l’aplicació del qual expira a final de 2012.
Les principals mirades estaven posades en els EUA, que sempre s’ha negat a ratificar el protocol, després que Obama, poc després d’assumir la presidència, proclamés el passat més de març la seva intenció de trencar amb les anteriors polítiques de bloqueig de l’administració Bush cap als esforços globals per reduir les emissions, hom esperava un compromís real amb una retallada substancial de les emissions d’acord amb el mínim necessari per, com a mínim, frenar l’esclafament i minimitzar els efectes del canvi climàtic, a hores d’ara ja inevitable. Un límit establert pels diversos estudis científics en una reducció de les emissions entre un 25 i un 40% per sota dels nivells de 1990.
Però la situació política interna nordamericana, amb Obama debilitat per la furibunda reacció conservadora contra la seva tímida proposta de sistema sanitari semipúblic, en sintonia amb l’ofensiva ultraliberal a escala global per a un enduriment de les polítiques favorables als rics arran de la crisi, ha enterrat bona part de les teòriques bones intencions inicials. Així, la darrera setmana de novembre, el president nord-americà oferia una retallada del 17% de les emissions per a l’any 2020, ben lluny del mínim necessari.
L’altra gran expectativa estava posada en el compromís que estaria disposat a assumir el govern xinès. Des del desmantellament definitiu dels vestigis del període revolucionari i la implantació de l’economia capitalista més salvatge a partir dels anys 90, la Xina ha emprès una cursa de creixement i de consum de recursos que en pocs anys la situarà com el principal consumidor mundial de combustibles fossils, i ja la situa avui dia com el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle, sobretot degut al seu enorme consum de carbó. La Xina sí que va signar el tractat de Kyoto, i ha afirmat la seva voluntat de reduir la “intensitat de carboni” de la seva economia cap a l’any 2020 en un 40-45% respecte els nivells de 2005, és a dir, reduir la taxa d’emissions en relació al PIB, invertint sobretot en la substitució de les tecnologies menys eficients per tecnologie més ‘netes’ i en fonts d’energia renovables. Un objectiu que, tanmateix, no té perquè suposar una retallada en termes absoluts, si la taxa xinesa de creixement segueix pujant com en els darrers anys.
El deute climàtic
Mentre els països rics fan mans i mànigues per a assumir els mínims compromisos, des de la perifèria sorgeixen veus que denuncien els efectes que ja estan patint per causa de l’escalfament que ells no han provocat, el que suposa una veritable deute climàtic dels països rics vers els pobres. Les dades són contundents, fins i tot una institució tant poc subversiva com Banc Mundial, ha estimat que el 75-80% dels efectes del canvi climàtic tenen el seu efecte en els països pobres, quan el 75% de les emissions històriques de carboni han estat produïdes per només el 20% de la població del món als països rics. El mateix Banc Mundial ha estimat el cost que afronten els països en desenvolupament simplement adaptar-se a un clima canviant front a les sequeres, o davant l’augment de les inundacions, és de com a mínim 100 mil milions de dòlars l’any.
El cost de saltar-se les energies brutes per als països que es volen desenvolupar, és a dir, d’intentar canviar a tecnologies més netes i verdes per a desenvolupar-se sense recórrer als combustibles fòssils, més barats, és d’entre 500 a 600 mil millons de dòlars l’any.
Davant això, molts països africans, especialment colpejats per la greu sequera dels darrers anys a l’Àfrica Oriental, i alguns de llationamericans com Bolívia i Equador, han reclamat que el primer món reconegui i assumeixi aquest deute. Així, a la trobada prèvia de Barcelona, celebrada recentment, on els representants africans van abandonar en massa la reunió com a forma de protesta, i en altres reunions preparatòries, ha anat forjant-se una aliança de cara a reclamar aquest principi bàsic del “qui la fa, la paga”, principi que els principals països emissors no volen sentir ni anomenar.
Resposta dels moviments socials
Més enllà de les negociacions entre estats, nombrosos moviments socials s’han organitzat per a plantejar la reclamació d’una ‘justícia climàtica’ durant aquesta trobada. Amb el lema: “Canviem el sistema, no el clima”, activistes d’arreu es trobaran també a Copenhaguen per a plantejar una crítica d’arrel, començant per qüestionar el model de solucions de mercat, de comerç de qüotes d’emissions, d’especulació amb les fonts d’energia, d’aposta especulativa per biocombustibles que agreugen la crisi alimentària i no suposen cap millora pel que fa a les emissions, o d’impuls renovat de les nuclears. Les protestes també volen denunciar l’intent actuals d’importants fons d’inversió i entitats financeres, d’aprofitar l’oportunitat d’entrar en massa en el gran negoci de l’energia i el mercat de la pol·lució. Així, el 18 de desembre, la protesta intentarà arribar al centre de conferències, on els manifestants provaran d’irrompre en la reunió.
—
L’APUNT:
La batalla de la propaganda
Paral·lelament a les negociacions serioses, on els Estats consideren les dades reals respecte al clima, des dels mitjans més conservadors, amb el suport i sovint finançament dels lobbies de les industries petroleres, del carbó, químiques, companyies aèries, etc., s’ha intensificat en els darrers temps la guerra de propaganda contra l’evidència científica de l’escalfament global, negant bé l’evidència del mateix, bé el seu origen humà. Malgrat la total manca de base científica d’aquestes campanyes, nombroses publicacions i mitjans ultraconservadors han redoblat els esforços per a estendre l’escepticisme respecte el canvi. Sí aquí ens n’ha arribat la versió més grotesca de la mà d’eminències com J.M. Aznar i la seva FAES, o dels predicadors ultraliberals més folclòrics, als EUA i la Gran Bretanya el bombardeig de la potent maquinària de propaganda neoconservadora ha tingut cert èxit alhora de propagar diversos mites i teories sense la base científica que sustenta l’escalfament d’origen humà, i sovint contradictories entre si, però que serveixen per a estendre la confusió i justificar les posicions polítiques més immobilistes.
Així, s’ha difós la falàcia que afirma que no hi ha un consens científic, quan la immensa majoria de la comunitat científica està d’acord respecte a l’evidència que el planeta s’està escalfant, que aquest escalfament és degut a l’acció humana (consum de combustibles fòssils i deforestació), i que l’efecte d’aquest escalfament és prou greu per a prendre mesures urgents. Hem vist des de l’afirmació que l’augment d’uns pocs graus no afectaria gaire el clima global o fins i tot aniria bé, fins a la més delirant teoria de la conspiració global de científics comunistes i corruptes; passant per la teoria que atribueix les variacions als cicles de taques solars, fet ja tingut en compte pels estudis científics, i quantificat en una vuitena part de l’efecte dels gasos d’efecte hivernacle; el mite que la variació de nivells de CO2 està dins els marges ja experimentats naturalment, quan aquests han oscil·lat entre 180 i 300 parts per milió (ppm), al llarg dels útlims 650.00 anys, i ara estan en 380 ppm, un 25% més que el màxim fins ara; o la teoria que el cost de la reducció d’emissions necessària seria major que el de les conseqüències negatives, afirmació que només tindria base si es refereix al cost per als qui contaminen, i ignora el cost per als qui en reben les conseqüències.
En tot cas, l’exit d’aquestes campanyes també compta amb el fet que sempre hi haurà gent disposada a creure en les conspiracions i desconfiar de la ciència, fent ostentació d’un escepticisme que en canvi no els impedeix refiar-se de les afirmacions sense base de xarlatans qualssevol.
