Em pensava que ja ho havia vist tot. Millor dit, que ja ho havia sentit tot. Però no. Justament avui, que em toca parlar als meus alumnes dels centres històrics de les ciutats, de la renovació o rehabilitació dels barris centrals i de com una estratègia de deteriorament d’un barri, amb l’objectiu final de transformar-lo, pot arribar a minar la salut dels seus veïns. Doncs aquesta nit he viscut de primera mà el que segur que no passaria mai a Sarrià-Sant Gervasi.
Vaig arribar a casa a quarts d’una, després de pujar en el darrer metro. És un dels avantatges de viure al centre: tots els mitjans de transport paren força a prop de casa. Però no penséssiu pas que això ho fan per la gent que hi vivim. Com diu clarament el llibre de geografia humana de l’UNED, els transports són la condició necessària perquè les empreses s’instal·lin al centre de negocis de la ciutat (una miqueta més enllà de casa meva) i els seus treballadors vinguin des de la perifèria a treballar cada dia (Metro-Boulot-Dodo, com diuen els francesos). Ah, i també ha de servir perquè els turistes vinguin a veure els conjunts monumentals herència de la història de la ciutat!
En fi, no farem ara una anàlisi de com s’estructura Barcelona i quines en són els conseqüències pel Raval. Tornem al que ens ocupava. Deia que arribant a casa a quarts d’una, vigília d’un dia laborable, just abans d’entrar al portal de casa, a uns 20 metres, vaig coincidir amb una petita furgoneta que parava i baixava una sèrie d’estris al carrer. Concretament un carretó i un martell hidràulic. Innocent, vaig pensar que ho devien portar a una obra propera (que n’hi ha unes quantes), tot i que ja em vaig començar a cabrejar perquè ho feien força sorollosament.
Vaig pujar a casa, em vaig posar el pijama, i acabava de posar-me al llit quan van començar. Eren quasi l’una de la matinada i es dedicaven a foradar la vorera! Increïble. Els veïns als balcons, al·lucinant, van aconseguir aclarir que es tractava d’una suposada emergència per pana d’electricitat, i que els obrers mateixos els deien que truquessin a l’urbana, que així se n’anirien a casa. No sé si al final va venir la urbana. Al cap d’una bona estona van parar i aquest matí, evidentment, hi tornaven a ser.
He dormit fatal, i sobretot nerviosa. Nerviosa per l’absurditat de la situació i cansada perquè no hi ha nit que passi sense una baralla, una cridòria o un sirena que em despertin, però que ja no em fan sortir del llit. Perquè el que podria semblar la queixa d’una iaiona pesada, és una etapa més del procés d’aniquilació d’un barri. Al Raval, sembla que tot s’hi val.
I ara, fujo a la biblioteca, on hi haurà una mica de silenci, encara que de fons, seguiré sentint les obres que fan on hi havia hagut una casa ocupada i una pista de bàsquet.