Prendre la iniciativa política al marge de l’autonomisme
De nou torna a ser 25 d’Abril i de nou els carrers de València es tornaran a omplir de gent per a reivindicar la independència dels Països Catalans. Un objectiu bàsic i de futur. Un principi que s’ha mantingut inalterat des de la recuperació de la manifestació en aquesta diada. Precisament, aquesta recuperació va coincidir amb l’ascens i gestió del poder autonòmic per part del PP.
En l’escenari institucional valencià, la fi del govern del PP per primera vegada sembla possible, i per a fer-ho possible forces com Compromís i EU són imprescindibles. Això ha generat una corrent fins i tot d’entusiasme entre el nacionalisme i l’esquerra, que ha arribat a ser un camp abonat per al possibilisme. Aquest escenari ja s’ha viscut abans en altres indrets dels Països Catalans. Primer fou el 1999 a les Illes Balears i posteriorment el 2003 a Catalunya. La il·lusió del canvi va topar, quasi de seguida, amb les limitacions de la política reformista. Pretendre aplicar polítiques diferents, innovadores o ètiques dins l’estat de les autonomies és topar contra un mur. Pretendre reformar l’estat de les autonomies sense tocar-ne les seves estructures fonamentals (la unitat d’Espanya i la impunitat dels interessos de les diverses burgesies) és senzillament impossible. Creure’s que es té el poder quan les estructures de dominació tradicional -mitjans de comunicació, xarxes clientelars, l’Església, les forces d’ordre o la mateixa justícia- continuen sota control de la dreta és autoenganyar-se estúpidament.
Per tant, apostar des de posicions independentistes i d’esquerres per a treballar dins un tripartit reformista significa dilapidar tot el capital polític i ideològic acumulat fins ara. És evident que un canvi en el govern valencià aconseguirà algunes conquestes que tot i que parcials, siguin importantíssimes per al nostre poble. Ara bé, més important encara és mantenir un pol de ruptura i de no integració al sistema, ja que un cop demostrats els límits del reformisme autonomista seran els principis independentistes i d’esquerres els únics amb capacitat real per a fer una ofensiva política.
Cal aprendre bé la lliçó del 2003 al Principat. Una esquerra independentista que, sense cap pressió per a participar de la gestió del poder ni de les presses electorals d’ERC, es dedicà a construir moviment. Aquest 27 d’abril, Benimaclet acull la III Trobada de casals i ateneus dels Països Catalans. Gran part d’aquesta xarxa de casals es va gestar en aquell moment. Mentre ERC vivia el seu moment de glòria i la patacada posterior, l’esquerra independentista posava les bases per a esdevenir un actor polític amb entitat pròpia, no només a les institucions sinó sobretot al carrer.
Avui, les dinàmiques institucionals tenen més capacitat d’atracció de gent de la base social independentista i d’esquerres. Els motius són diversos, però la sensació de viure moment de canvis accelerats és un esquer molt llaminer. Tant al Principat, instant a tancar files amb ERC i CiU en favor d’un full de ruta desconegut i cada vegada més ambigu, com al País Valencià o a les Illes, cridant a fer pinya amb el reformisme autonomista.
En aquest escenari, els independentistes d’esquerres cal que prenguin la iniciativa política. En les actuals circumstàncies, prendre la iniciativa política no vol dir només i de forma prioritària fer política institucional, sinó sobretot enfortir iniciatives nacional com L’ACCENT, Som Països Catalans o la Xarxa de Casals i Ateneus. Aquestes iniciatives són fonamentals per expandir el discurs i les organitzacions de l’esquerra independentista i, més encara, aquestes iniciatives trenquen fronteres, són inassimilables per l’autonomisme i són el germen sobre el qual fer créixer un moviment autònom que de mica en mica vagi construint la seva hegemonia. I deixem que els autonomistes juguin al seu possibilisme fins que es quedin sense cap possibilitat.
