La cosificació de les dones i la pressió estètica són dues eines sexistes plenament vigents al servei de la perpetuació del patriarcat capitalista, malgrat hi hagi qui s’entesti en negar tant el seu poder com la seva vigència.
El fet que les dones no siguem considerades subjectes, sinó objectes o apèndixs del subjecte masculí és quelcom fàcilment identificable en les societats en les quals opera un patriarcat coercitiu. És a dir, aquelles que estableixen normes clares i estrictes en relació als rols i funcions de les dones i els homes, la desobediència de les quals pot arribar a comportar fins i tot la mort.
Ara bé, la cosificació de les dones no és tan visible a les societats en les quals hi trobem un patriarcat de consentiment, com la nostra, on no ens mataran per no desenvolupar el rol de gènere que ens correspongui, sinó que el complirem amb l’objectiu de rebre el “premi” de l’acceptació social. En aquest cas, la socialització de gènere i la normativitat són les “mans invisibles” que emmotllen les nostres personalitats de forma que ens adeqüem als rols i estereotips que corresponen al sexe amb el qual naixem. Ningú no ens empresonarà avui en dia per no complir amb aquesta normativitat, però sí que rebrem l’estigmatització, el rebuig social, serem víctimes de la violència simbòlica i en alguns casos, especialment les persones LGBTI, d’agressions verbals i físiques.
A les societats on hi predomina un patriarcat de consentiment i que es regeixen per la fal·làcia de la igualtat formal, no és tan senzill reconèixer que les dones seguim sent ciutadanes de segona classe. Els assassinats per violència masclista a mans d’ex-parelles sentimentals que no accepten les ruptures (“la vaig matar perquè era meva”) són la demostració més crua que se’ns segueix considerant objectes. Però l’assetjament de carrer, invisibilitzat en la quotidianitat fins a la seva normalització, la cosificació a la que se’ns redueix amb feines d’hostesses fins i tot promogudes per l’administració pública, i la pressió estètica que impera als mitjans de comunicació i que inunda els nostres carrers, també ens recorden que a l’esfera pública no hi participem en igualtat de condicions, sinó que com a molt som unes convidades.
Concretament, la relació entre el patriarcat i la pressió estètica sobre les dones és molt evident en tant que, encara avui, se’ns defineix com el “bell sexe” no només en els cercles més reaccionaris, sinó que fins i tot és com ens qualifica una entrada que apareix al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans quan es cerca la paraula “sexe”. Però malauradament, ara que el capitalisme aprofita la pressió estètica sobre els homes per engreixar els seus beneficis, alhora que ha transformat la bellesa en una qüestió meritoctràtica, correm el perill d’oblidar que també és violència de gènere.
Avui en dia la nostra societat identifica l’esforç per mantenir una imatge que s’adeqüi als cànons de bellesa i a la moda com un valor positiu que demostra capacitat d’aconseguir fites que requereixen autodisciplina, de la mateixa forma que el cas contrari s’associa a la manca de voluntat i tenacitat. Però tot i que aquest pensament s’estengui al conjunt de la societat, en cap cas és equiparable la implicació que té sobre les dones i els homes, doncs entra en joc la vil aliança entre el patriarcat i el capital: mentre l’esforç per ser i mantenir-se atractiva està associat a la feminitat, no és així en el cas de la masculinitat; és més, en alguns entorns és diametralment contrari a ella.
El més pervers de tot plegat és que donat que es tracta d’un suculent negoci, actualment la pressió estètica és més impactant que mai i això es trasllada en dos fets clarament observables. D’una banda, s’ha estès a totes les classes socials, no només són les dones que formen part de les elits qui es veuen obligades a complir amb aquest imperatiu. D’altra banda, lluny del que podríem pensar, les conquestes feministes han permès molts avanços però no en aquest aspecte, fins al punt que el fet que les dones accedeixin a quotes de poder no ens allibera de la pressió estètica, ans al contrari. Quant major és la posició de poder que ocupa una dona, més se li exigeix que es preocupi per la seva aparença física, i més útil esdevé la pressió estètica com eina de desautorització i descrèdit cap a ella.
Finalment, les dones hem de patir al llarg de les nostres vides, siguem més joves (nenes incloses) o més velles, els efectes del bombardeig constant i despietat de la pressió estètica. Les conseqüències psíquiques i físiques que té l’obsessió per complir uns cànons de bellesa impossibles van molt més enllà dels trastorns alimentaris que recullen les estadístiques, la majoria dels quals mai no s’arribaran a diagnosticar: dietes no saludables, automedicació, intervencions quirúrgiques de risc,… La fòbia a l’envelliment, a l’acumulació de greix i a la flacciditat, així com el temps i els diners que destinem a combatre-ho, es normalitzen alhora que la inseguretat que ens genera mina la nostra capacitat d’apoderament i d’alliberament.
Avui, més que mai, la bellesa ha esdevingut una conducta imposada a les dones i la pressió estètica no només és una eina per cosificar-nos, sinó que alhora és una reacció violenta del patriarcat per evitar que esdevinguem un subjecte polític amb potencial revolucionari. I mentrestant, el capitalisme va fent negoci inventant i imposant nous requisits, aprofitant la creença que amb tots els recursos que “ens posen a l’abast”, des dels cosmètics fins a la cirurgia, passant pels productes dietètics i les peces de roba que realcen i dissimulen els nostres “defectes”, qui no és atractiva és perquè no ho vol.
