El pròxim dia 28 de gener el Consell Polític de la CUP decidirà la posició final del grup parlamentari sobre el projecte de llei de pressupostos per 2017. Segons ha advertit el mateix president de la Generalitat, l’aprovació dels pressupostos és condició sine qua non per completar la tasca d’aquesta legislatura i, doncs, perquè hi hagi el referèndum d’autodeterminació del Principat que el govern s’ha compromès a convocar.
Preterició de l’assemblea
En primer lloc, sorprèn que no se sotmeti a l’assemblea una decisió com la votació sobre el projecte de la llei més important del curs polític ordinari: la que fixa el finançament de tot l’aparell administratiu i revela quines són les prioritats polítiques del govern, a qui es vol beneficiar més, a qui menys i a qui gens. Això resulta difícilment comprensible si recordem que una decisió objectivament menys transcendent com el nom del president fou objecte no d’una, sinó de dues assemblees. Si, a més, resulta que no són uns pressupostos ordinaris, sinó que hi van vinculats ni més ni menys que la celebració del referèndum d’autodeterminació de part del territori nacional, resulta encara més qüestionable la sostracció de la decisió final a l’òrgan sobirà de l’organització. I la preterició de l’assemblea en aquesta decisió és especialment preocupant, si tenim present que diversos elements fan pensar que ens trobem davant d’una autoesmena del grup parlamentari a la política adoptada durant els primers mesos de la legislatura.
Autoesmena del grup parlamentari
El grup parlamentari de la CUP-CC va presentar una esmena a la totalitat al Projecte de llei de pressupostos de 2016, al·legant que aquest no contenia modificacions en l’IRPF, Impost de patrimoni i Impost de successions, amb vista a augmentar-ne la progressivitat.
També cal recordar que, en ple procés de negociació dels pressupostos d’enguany, els Mossos d’Esquadra han detingut electes independentistes, en compliment de decisions dels tribunals polítics espanyols. Entenem que la rellevància política i social de la llei de pressupostos pot justificar no interrompre les negociacions davant de la manca de voluntat política de la Conselleria d’Interior de la Generalitat per dur a terme el més petit acte de desobediència institucional. Tanmateix, si prescindim del pensament màgic que ho fia tot a l’aprovació d’una taumatúrgica «llei de transitorietat jurídica», al marge de la capacitat política, econòmica o militar del parlament que l’aprova i el govern que la impulsa, l’escenari que es pot entreveure del comportament d’Interior apunta a la inversemblança de la voluntat d’un govern per desobeir tot un estat, quan no és capaç de desobeir un sol jutge. En qualsevol cas, si ens cenyim a la qüestió dels pressupostos, si algú fiava exclusivament a les negociacions parlamentàries l’assoliment de canvis fiscals de caràcter progressiu, pot comprovar l’èxit d’aquesta estratègia: cap canvi en cap dels tres impostos esmentats. En aquest sentit, l’autoesmena del grup parlamentari no pot ser més espectacular i, per més que pugui coure els seus representants, el PDCat té motius per presentar el projecte final de llei de pressupostos com totalment compatible amb les seves línies vermelles. N’hi ha prou de veure que, davant de la magnitud de les claudicacions, alguns diputats de la CUP-CC fins i tot reneguen d’aquest mateix concepte.
Pressupostos a canvi de referèndum
L’argumentari exposat per justificar aquest radical canvi de posició no resisteix cap confrontació amb la realitat. El principal, si no únic, argument és que «a canvi» de l’aprovació dels pressupostos, el govern es compromet a fer un referèndum vinculant d’autodeterminació al Principat. D’antuvi, cal recordar que la mateixa nit del 27 de setembre de 2015, des de la CUP-CC es va fer notar que l’objectiu que les dues candidatures que tenien com a objectiu la independència de Catalunya i l’Aran obtinguessin la majoria absoluta dels vots emesos no s’havia assolit. Atès que tampoc l’havien aconseguida els partits obertament contraris a la independència catalanoaranesa, per desfer els dubtes raonables que es derivaven de l’imperfecte plebiscit electoral, va sorgir la proposta del referèndum unilateral d’independència. Tanmateix, el fet de reconèixer la necessitat d’un referèndum específic sobre la independència no és cap concessió a ningú, com no sigui a la realitat, per tal com els resultats de les eleccions al Parlament feien mal de legitimar democràticament una declaració unilateral d’independència.
El miratge d’una aliança interclassista
Un argument pretesament tècnic contra la introducció de reformes en els tres impostos esmentats és que l’augment recaptatori que se’n derivaria no es donaria enguany. Aquest argument, però, negligeix que el disseny institucional de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran és un factor clau en la presa de posició dels sectors indecisos davant la qüestió de la independència, especialment nombrosos entre les classes populars i l’esquerra social. En aquest sentit, la República eixamplarà la seva base social per l’esquerra o no serà i, si bé som totalment escèptics davant la possibilitat que Catalunya Sí Que Es Pot i Catalunya en Comú se sumin orgànicament a l’independentisme, la visualització que la República catalanoaranesa va de la mà de la redistribució de la renda, la reducció de les desigualtats socials i la millora dels serveis públics és essencial per a sumar sectors amplis dels seus votants i fins i tot de la seva militància. Per contra, serien les cúpules d’aquest espai polític —que, retòriques a banda, durant l’any que portem de legislatura s’han pronunciat en contra de totes les iniciatives concretes del procés— les que es beneficiarien de l’aprovació d’uns pressupostos continuistes, cosa que aprofundiria la perversa contraposició d’independència a justícia social. I no es tracta d’oposar-se a acordar pressupostos amb partits representatius d’altres classes socials des d’arguments purament dogmàtics o d’oposar-se ex ante a la idea d’aliances interclassistes conjunturals. Ans al contrari, tal com afirmava el company Vidal Aragonès, «en l’actual context i davant d’una proposta de pressupostos que suposés revertir les retallades i un sistema fiscal amb un nivell de sacrifici augmentat per a la classe alta, hauríem de valorar el vot». Però aquí no hi ha cap pacte politicosocial pel qual les classes dominants cedeixen part dels seus privilegis (en aquest cas, en matèria tributària), sinó la pura imposició del neoliberalisme fiscal, amb la pretensió de facilitar la incorporació de la classe dominant a la causa de la independència de Catalunya i l’Aran. Lamentem haver de dir, però, que es tracta d’una estratègia il·lusòria i contraproduent. És il·lusòria, perquè, a l’Europa occidental, hi ha pocs estats a més submisos als poders econòmics i financers i a l’imperialisme atlantista que el Regne d’Espanya. Per contra, d’una república independent, les elits econòmiques catalanes amb prou feines n’obtindran res que no els pugui donar també l’Estat espanyol (fins i tot les reivindicacions que s’acostumen a adduir: corredor mediterrani, pacte fiscal, etc.). En canvi, s’exposaran a la incertesa i inestabilitat econòmiques que generen aquest tipus de processos i, probablement, a una correlació de forces politicosocials més adversa a l’interior del nou estat. Les més o menys discretes però contínues amonestacions dels poders fàctics nostrats a la mateixa CDC i, ara, al PDCat són força eloqüents en aquest sentit. I l’estratègia de mantenir les desigualtats de renda actuals és contraproduent perquè, mentre que no aconsegueix sumar el suport de la classe burgesa al procés independentista, el buidatge de contingut social de la nova República impedeix que l’independentisme eixampli la seva base social per l’esquerra. En aquest sentit, ens trobaríem amb la paradoxa que una política de front nacional on les reivindicacions socials queden ajornades per accelerar el procés d’independència redundaria en la reducció o l’estancament de la seva base social en un moment en què aquesta és insuficient. Això no és cap contradicció, si el que alguns busquen és simplement guanyar unes eleccions o refredar temporalment el procés, en espera de temps millors per renegociar amb les institucions centrals espanyoles «l’encaix» de Catalunya i l’Aran dins Espanya. Potser és des d’aquests punts de vista que cal interpretar el rotund blocatge de les forces que formen el govern català a reformar els impostos esmentats i el seu recurs constant a l’ultimàtum. Ara: des de la perspectiva de l’esquerra independentista, resulta d’una ingenuïtat i miopia polítiques esfereïdores acceptar el marc conceptual de «pressupostos a canvi de referèndum». I, tècnicament, aquest bescanvi és simplement fal·laç, atès que el referèndum és del tot independent dels pressupostos. Tant és això que, quan el govern de la Generalitat convocà la consulta pel 9 de novembre de 2014, els pressupostos d’aquell any no contenien cap partida específica per a finançar-la.
**La transmutació de la lluita de classes en guerres culturals
Entre les suposades concessions de les forces que donen suport al govern hi ha la creació d’impostos indirectes a determinades begudes o l’eliminació de les desgravacions per compra d’habitatge. No s’hauria de menystenir el sistema fiscal com a eina per fomentar hàbits de consum més saludables o un ús més racional del sòl, però ni l’objectiu principal d’aquestes mesures fiscals hauria de ser l’augment de la recaptació ni, doncs, proveir de fons per a finançar la política social, ni, encara menys, aquestes mesures tenen a veure amb la redistribució de la renda i un sistema fiscal socialment just. El sistema fiscal és una mostra de la correlació de forces politicosocials en matèria impositiva, és a dir, de la lluita de classes, i no hi ha polítiques fiscals neutres, com no hi ha polítiques neutres. Si en un context de caiguda lliure del salari real, l’esquerra política s’entesta a defugir el conflicte social distributiu que es dóna en els impostos directes —i cal recordar que la primera gran rebaixa de l’Impost de successions la va aplicar el govern del PSC, ERC i ICV, per més que ara alguns es vulguin embolicar en la bandera roja per atiar-la oportunistament contra la sobirania de Catalunya i l’Aran—, o a substituir-lo amb la creació d’impostos verds, necessaris però que responen a una altra lògica, que no s’estranyi si el malestar de les classes populars es manifesta en els esclats xenòfobs, també amb expressió electoral, que veiem arreu del món occidental. I és que, quan l’esquerra política defuig el conflicte vertical capital-treball, aquest es desplaça cap a l’eix horitzontal entre les mateixes classes populars.
**Uns pressupostos debitocràtics
Les suposades millores socials del projecte de llei de pressupostos arguïdes per les forces que donen suport al govern es poden aplicar igualment amb el pressupost prorrogat, com ja féu notar el company Josep Manel Busqueta en l’anàlisi del rebutjat projecte de pressupostos de 2016. Per contra, del total dels 38.000 milions d’euros pressupostats pel 2017 per al conjunt de l’Administració pública catalana, 5.996 milions continuen destinats a l’espoli col·lectiu que constitueix el programa de pagament del deute. El fet d’aprovar això significa acceptar també el disseny social austeritari que, de la mà del govern espanyol i de l’autonomia generalitària, ens imposa la Unió Europea. Resultaria un contrasentit difícilment explicable, des d’una perspectiva independentista i anticapitalista, que una força política com la CUP-CC, compromesa amb l’alliberament nacional i de classe, claudiqués davant uns pressupostos que representen un instrument de sotmetiment de les classes populars al poder financer.
La cruïlla de l’esquerra independentista davant de l’ultimàtum
Arribats a aquest punt, sembla prou clar que la CUP-CC hauria de mantenir la fermesa que la va caracteritzar durant els primers mesos d’aquesta legislatura i que donà resultats com la desaparició de la primera línia política del cabdill de les retallades —cosa que no va aconseguir el posturisme xisclaire neolerrouxista en cinc anys—. D’entrada, cal rebutjar el mateix esquema consistent a condicionar el referèndum d’autodeterminació, que és un punt de trobada de l’independentisme i, si ens els hem de creure, també dels que no són independentistes però diuen que són partidaris del referèndum, a l’acceptació pels altres dels objectius de partit. La perversitat d’aquest xantatge mostra la falsedat de l’independentisme dels qui, empesos per la conjuntura política, tot just s’hi han convertit. El periodista Arturo Puente posava el dit a la nafra recentment en una piulada, en afirmar que «el fet que el Govern amenaci amb eleccions per pressionar la CUP perquè aprovi els pressupostos indica que el seu compromís amb el referèndum és condicional». Es troba a faltar que, per comptes de contemporitzar per raons que la direcció de la CUP-CC faria bé d’explicar, no s’hagi denunciat, a més del xantatge, la falsedat de l’independentisme d’un govern que es mostra obertament disposat a renunciar al referèndum, si el conjunt del moviment no se sotmet als seus particularíssims objectius de classe. Així no hi hauria d’haver negociació possible. Altrament, des del punt de vista dels objectius estratègics de l’esquerra independentista, cap promesa de referèndum hauria d’implicar d’acceptar de facto l’estratègia d’espoli debitocràtic de les classes populars a l’Europa d’avui.
Finalment, cal apuntar que, en una negociació, si una de les parts recorre a l’ultimàtum, l’amenaça ha de ser creïble. Tanmateix, si hem de fer cas de les observacions demoscòpiques, no sembla que el PDCat sortís gaire beneficiat d’unes eleccions a curt termini, de manera que l’esquerra independentista no hauria de tenir por del que més aviat sembla una catxa. En aquest sentit, es troba a faltar que el grup parlamentari de la CUP-CC no utilitzi la clau de què disposa al Parlament per forçar canvis substancials en els pressupostos i en el sistema fiscal principatí. Per contra, sembla que el nou Secretariat Nacional va camí d’assumir els esquemes elitistes del «sobiranisme transversal» i, en la vana pretensió de sumar la burgesia al procés independentista, ha entrat en una dinàmica de concessions sense aturador, en els continguts i les maneres de fer política, tan pròpies del règim espanyol de la monarquia reinstaurada: negociacions a porta tancada, desmobilització i elusió de la democràcia interna i l’assemblearisme. Ben altrament, el paper d’una força política antagonista com la CUP-CC hauria de consistir a explicar i mostrar amb fets que, en el marc del capitalisme contrareformat i financeritzat dels nostres dies, la lluita per la independència resulta indestriable del combat contra la despossessió i depauperació que suposen les polítiques d’ajust intern i pagament del deute.
* Article d’Espai Fàbrica, publicat el 26 de gener de 2017.
