Aquest diumenge 22 d’abril tindrà lloc la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Quinze dies més tard, el 6 de maig, la segona volta donarà un guanyador definitiu, que tindrà l’oportunitat de dominar el parlament si aconsegueix imposar els candidats del seu partit en les eleccions legislatives previstes pel juny.
Les eleccions es presenten com un duel entre un Sarkozy que hi arriba amb els índexs més baixos de popularitat i un Hollande, candidat socialista, que pretén captar vots marcant clarament una posició d’esquerres. Els actors secundaris de la cursa intentaran ser la sorpresa de la primera volta, i emular el que va fer Le Pen el 2002. Les enquestes els ho auguren difícil, tot i que el fet que la segona volta sigui un duel entre els dos candidats més votats a la primera volta dóna importància als gestos polítics cap a l’electorat de les opcions minoritàries. Així, la majoria de sondejos donen com a lleuger guanyador Sarkozy a la primera volta, però tots ells donen com a guanyador Hollande a la segona volta, gràcies al nombrós vot d’esquerres provinent dels qui a la primera volta votaran Melenchon.
Tot fa pensar que el front d’esquerres, la coalició del partit comunista amb altres partits d’esquerres, serà la candidatura que més vots augmentarà. El discurs anticrisi i el desgast d’opcions com el NPA o els ecologistes ha fet remuntar les expectatives d’un partit comunista a qui tothom posava ja data de defunció. El candidat, però, no prové de les files del PCF. Melenchon, antic líder de l’ala esquerra del partit socialista, vol representar a França el paper que Oskar Lafontaine va representar a Alemanya en la creació de Die Linke. De moment les enquestes el situen frec a frec amb el Front Nacional, a qui li disputa la tercera plaça. Més enrere a les enquestes queda Bayrou, i tampoc no atribueixen cap possibilitat de sorpresa als minoritaris d’esquerres i dretes.
L’impacte de les eleccions més enllà de les fronteres estatals
És evident que Sarkozy va marcar un nou estil polític per a la dreta, tant pel que fa a aspectes de política immigratòria i de seguretat com pel que fa al discurs sobre valors antiprogressistes. Un estil que a CiU han explotat a fons, i que el PP també ha incorporat al seu manual d’estil, i fins i tot es podria concloure que sarkozisme i aznarisme són germans quasi bessons. Una derrota de Sarko suposari la fi de la seva estela i podria posar al descobert les diverses trames de corrupció política que sembla que l’envolten, començant pels obscurs interessos en la promoció de la guerra contra Líbia.
D’altra banda, una derrota de Sarkozy suposaria una oportunitat a la malmesa socialdemocràcia per a refer-se i poder posar a la venda un producte nou amb què fer front a l’hegemonia electoral de la dreta a Europa. Ara bé, la victòria d’Hollande pot ser un caramel enverinat, ja que difícilment el PS mantindrà el discurs de campanya més enllà del minut zero de la victòria, tot i deure una hipotètica victòria als vots comunistes i de persones engrescades amb el discurs anticrisi i de posar a ratlla el sistema financer que va predicant Hollande.
L’aspecte més interessant, però, seria com es reconfiguraria el poder europeu. El tàndem Merkozy s’hauria de substituir en part per un nou integrant d’un color polític oposat, en un moment de dificultats polítiques per la cancellera a Alemanya. La política que adoptarà realment Hollande en relació a les dificultats de la Unió Europea és un dels elements que més expectació posaria en el panorama polític del continent enguany. La Unió Europea es troba atrapada en les seves pròpies contradiccions entre allò que diu ser i allò que realment és, i l’entrada en escena d’Hollande sembla ser que no aniria en la direcció de minimitzar aquestes contradiccions.
La qüestió de les identitats
Les manifestacions del passat 31 de març que van aplegar més de 60.000 persones reclamant respecte per les llengües diferents del francès són la carta de presentació de les associacions que reclamen un compromís clar de legislar en favor d’aquestes. Entre els més receptius, els ecologistes i els trotskistes, partidaris de la cooficialitat, i el centrista Bayrou, que en occità i en un míting a Tolosa va prometre un gir de 180 graus en la tradicional política francesa de genocidi lingüístic. Tant els comunistes com els socialistes han subscrit compromisos per a legislar en favor de la protecció d’aquestes llengües -Melenchon s’ha hagut de retractar d’afirmacions anteriors-, mentre que Sarkozy i el Front Nacional s’han negat a les creixents demandes dels moviments de defensa dels drets lingüístics, arribant el primer a afirmar que ratificar la Carta Europea de les Llengües Minoritàries és poc menys que una traïció a la pàtria.
Un exemple de l’ús electoral de les identitats ha estat el canvi de nom oficial de Canigou per Canigó en la declaració d’aquesta muntanya com a Grand Site. El canvi, propiciat pels socialistes nord-catalans, ha estat anunciat amb panells publicitaris arreu de Catalunya Nord signats pel consell regional de Llenguadoc-Rosselló.
A nivell polític, però, el joc dels partits nacionalistes i independentistes en aquestes eleccions és pràcticament inexistent. A més, en el cas nord-català, el panorama polític dels partits catalanistes és extremadament negre, mentre que a nivell associatiu i cultural el discurs està penetrant a les institucions locals i fins i tot diversos càrrecs polítics com François Calvet o Nicolás Garcia es posicionen amb simpatia i interès vers el rum-rum sobiranista de la Catalunya sud.
Les presidencials a Catalunya Nord
El periodista nord-català Aleix Renyé ha fet un interessant anàlisi sobre la dicotomia existent entre el discurs polític sobre identitats nacionals no franceses que fan els líders polítics estatals i el discurs i praxis que fan els seus representants a Catalunya Nord. Per exemple, comunistes i sarkozistes mantenen a Catalunya Nord posicions molt més favorables al català que els seus respectius dirigents, especialment en el cas de la UMP. Només cal veure com les polítiques lingüístiques més valentes les han dut a terme alcalde de la UMP i del PCF. En canvi, socialistes i ecologistes situen la qüestió en un segon terme en comparació a altres polítics, mentre que els seus partits a nivell estatal, especialment els ecologistes, s’hi posicionen més favorables.
A nivell electoral nord-català, les presidencials seran un primer assalt de cara a les legislatives de juny. Amb un sistema majoritari de circumscripció uninominal, Catalunya Nord està dividida en quatre circumscripcions, cadascuna de les quals envia un diputat a París. Actualment tots quatre són del partit de Sarkozy, després d’una dècada dels 90 amb una clara hegemonia de l’esquerra. Hegemonia que l’esquerra ha mantingut tant al Consell General com a la regió de Llenguadoc-Rosselló.
Aconseguirà la sòlida xarxa d’alcaldes de l’UMP fer resistir electoralment la candidatura de Sarkozy davant l’embat del PS? Mantindran els seus seients a l’Assemblea Nacional? L’efecte Melenchon obrirà la porta al retorn d’un comunista nord-català al legislatiu de París?
Qui és qui a les delegacions de partits francesos a Catalunya Nord?
Jean Paul Alduy: antic alcalde de Perpinyà, actualment és senador per la UMP i presideix la comunitat d’aglomeració Perpinyà-Mediterrània.
François Calvet: diputat i ara senador. Representant de la UMP, és batlle d’El Soler.
Christian Bourquin: Socialista. Va ser president del Consell General i el 2010 va ser escollit president de la regió Llenguadoc-Rosselló.
Hermeline Malherbe: presidenta socialista del Consell General. Tot i no ser nascuda a Catalunya Nord, ha participat en el teixit cultural nord-català.
Daniel Mach: diputat a París per la UMP, és batlle de Pollestres. Fernand Sire: diputat a París per la UMP, va substituir la traspassada Arlette Franco en l’escó de la 2a circumscripció. És batlle de Sant Llorenç de la Salanca.
Jacqueline Irles: diputada a París per la UMP i alcaldessa de Vilanova de Raó. Substitueix en l’escó al socialista Henri Sicre, que durant dècades ha estat diputat a París i alhora batlle de Ceret.
Jean Castex: batlle de Prada per la UMP, és secretari general adjunt de l’Elisi.
Jean Codognès: cap de l’oposició socialista a Perpinyà, és diputat del Consell General.
Michel Moly: batlle socialista de Cotlliure i vicepresident primer del Consell General.
Nicolás Garcia: alcalde comunista d’Elna, és l’actual líder del PCF a la Catalunya Nord.
Jean Vila: alcalde de Cabestany, vicepresident segon del Consell General i històric dirigent del PCF que aconseguí ser escollit diputat entre 1997 i 2002.
Marie-Therese Costa-Fesenbek: cap departamental del Front Nacional i diputada regional.
