Primer la república i després ens barallarem…

Quantes vegades hem sentit aquest comentari en reunions, converses i assemblees? Deixem l’anticapitalisme, les crítiques al govern efectiu, els enfrontaments amb la «nostra» policia i centrem-nos a buscar la unitat del món independentista, tots units cuperos i raholistes, per assolir la desitjada república en la qual podrem, de forma democràtica, òbviament no violenta i civilitzada, definir col·lectivament un nou pacte social, via procés constituent que ens durà a una societat blablabla.

El reclam a la unitat de diversos per l’assoliment d’un objectiu comú ha estat una constant a la nostra història recent: primer derrotem el feixisme i després ja parlarem de la revolució, primer consolidem un front popular i després ja farem la transformació social, primer fem la revolució i després ja resoldrem això de l’ecologia i el patriarcat, primer fem fora Berlusconi/Aznar/Le Pen/ Rajoy i després ja discutirem de què fer.

Ara i aquí toca, pel que sembla, dissuadir la militància independentista d’abordar  els debats sobre el significat i els continguts que hauria de tenir la nova república. Com sempre, aquestes crides a la unitat solen procedir de sectors representats per partits que en cap moment a les institucions, sigui espanyoles o catalanes, han renunciat – al llarg d’aquests anys -, a una defensa més o menys abrandada d’interessos de classe, d’una determinada idea d’ordre i legalitat o al control d’algunes palanques de l’administració pública subestatal.

L’experiència històrica i fins i tot la lògica ens diuen que es tracta d’un parany.

En primer lloc perquè res fa pensar que l’ajornament dels conflictes polítics i socials ens pugui apropar al desitjat trencament amb l’estat espanyol.

Més aviat al contrari: en efecte és més que evident l’existència al país d’una gran massa de persones desafectes (com diria un general de la GC) i en molts casos obertament hostil al projecte republicà català. Així com és evident que pel camí col·lectivament escollit de radicalitat democràtica, cal un consens ampli i més o menys il·lusionat sobre les fites a compartir. «Ampliar la base» en diuen alguns, però sense tenir en compte que aquesta base exigeix molt més que simples i vagues promeses sobre un futur radiant en un país lliure.

És una reticència explicable: per no adherir-se al moviment independentista no cal considerar que  l’estat espanyol sigui una democràcia plena, on regnen no els borbons sinó la llibertat i els drets, ja que per a molta gent n’hi ha prou amb el temor – fonamentat en experiències generacionals i en obres mestres de la literatura com el Gattopardo – que tot l’esforç i el sacrifici que implica una lluita d’aquesta mena acabi en simples canvis formals que en el millor dels casos no beneficiarien en absolut les classes populars, és a dir les majoritàries, i si unes quantes elits locals.

Per demostrar a aquests sectors «cataescèptics» que pagaria la pena, en termes de benestar col·lectiu i de més justícia social o ambiental, apostar per una nova forma d’autogovern independent de l’entramat corrupte, autoritari i perpetuador de privilegis que és l’estat espanyol, l’únic camí passa per associar de manera indissoluble la proposta d’independència a la d’una profunda transformació de les relacions econòmiques i socials. I això es fa no prometent o dibuixant futurs escenaris elegíacs , sinó construint-los dia a dia en les lluites per la casa, pels drets laborals, per una distribució equitativa de la riquesa, per la defensa del medi ambient, pel cessament de l’explotació neocolonial d’altres territoris, tal com ja s’està fent en les dimensions de l’antifeixisme i del feminisme.

Aquesta «radicalització» ideal del moviment per la independència, per una banda el reforçaria carregant-lo de nous sentits que, de passada, dificultarien la construcció del relat unionista basat en una presumpta «guerra entre nacionalismes», i per l’altra ajudaria a erosionar les bases econòmiques (gran capital i màfia financera i/o caciquil), i ideològiques (esglésies, aparell cultural mediàtic) sobre les que s’erigeix el sistema-estat borbònic.

Alguns partidaris del «parlem-ne després» esmenten el procés constituent com a fase i àmbit «per se» innovador i capaç de satisfer els desitjos de creació d’un país que no sigui una trista i grisa rèplica d’algun model ja existent, sigui hispànic o nord-europeu (per no parlar del de paradís fiscal que també alguns acaronen).

És ben cert que el Procés Constituent és una formulació original i de rara profunditat democràtica, no obstant s’ha emprat per uns i altres més com a promesa o aspiració – que amb el pas del temps s’ha anat tornant mítica – que com a metodologia real d’empoderament popular. De fet res impediria que aquest procés anés imbricat en les dinàmiques polítiques i socials que travessen el territori. És a dir, que s’entengués com quelcom més que la realització ritualitzada d’una sèrie de petits parlaments ciutadans, i s’integrés en canvi en la realitat viva i canviant de les lluites o de les expressions de vida col·lectiva (polítiques, culturals, econòmiques, artístiques, esportives, religioses…) a barris, llocs de treball, mitjans de comunicació, espais públics e institucions.

Però a la realitat el Procés Constituent ha esdevingut un element arraconable i arraconat: quelcom a posar en marxa, també, un cop  assolida la república catalana.

Un dia, a un debat entre partits sobiranistes al meu barri, el representant del PdCat va al·ludir al Procés Cosntituent com a procés participatiu  la confecció d’un llibre que tanmateix ja té moltes pàgines redactades. Ni la resta de participants a la taula, ni el públic,  li va preguntar quines eren, a parer seu i al de la formació que representava, les pàgines ja escrites. I això que no es tractava d’un detall secundari, ja que mentre nosaltres pensem a declaracions de drets universals, a acords transnacionals per la protecció de la biosfera i altres estipulacions de principis de caràcter humanista, ells (exconvergents) veuen tractats internacionals de lliure comerç, normatives europees que asseguren la perpetuació del sistema de mercat, la primacia jurídica del principi de propietat privada declinat en funció de reproducció capitalista. En altres paraules: pensen en un sistema de decisió – col·lectiu això si – on el marc, les regles i els continguts troncals ja estan predefinits.

Per a la dreta catalana «De la llei a la llei», «seguretat jurídica», etcètera són en realitat fórmules que responen a la proclamada voluntat de no deixar cap esquerda on es pugui introduir una proposta realment i radicalment transformadora del sistema.

El control (o descontrol) dels mossos i concretament de les seves unitats de repressió de les manifestacions i protestes socials. La tutela directa o indirecta sobre mitjans de comunicació. El manteniment de la filosofia i praxi que inspira institucions clau d’un estat com la magistratura. La intangibilitat dels poders econòmics. La gestió en general de tots els elements físics i ideològics que configuren una estructura estatal. Tot això defineix un aparell funcional a la perpetuació de l’actual relació de forces entre classes i posicions polítiques. I a res d’això no pensen renunciar.

Cap sorpresa: ja hem vist una vegada i una altra amb quina eficàcia han utilitzat la «nostra policia» en moments d’agudització del conflicte social, sigui en el moviment contra els desnonaments, sigui en vagues generals, sigui contra el 15M i ara contra l’independentisme revolucionari.

I ja hem vist com un dia rere l’altre s’imposava per part de les institucions catalanes una interpretació asimètrica del principi dels drets de manifestació, reunió i protesta, via, per exemple, el manteniment de la personació com a acusació en judicis contra vaguistes o manifestants acusats de delictes de sedició, violència, resistència a l’autoritat, desobediència, etc.

Altrament dir: «De la llei a la llei» en l’imaginari de l’independentisme dretà nouvingut i cridaner es tradueix necessàriament amb un «de les porres a les porres».

Així les coses, sembla urgent superar la fase de la reclamació d’una república buida de continguts. De les propostes que en postulen l’assoliment via eternització de pactes amb forces polítiques conservadores (i còmplices sovint de la dreta espanyolista quan els interessos de la classe dominant ho demanen). La sola unitat que ens pot portar alhora al trencament amb l’estat opressor i a la ruptura de les gàbies materials i ideològiques del neoliberalisme és la que classes populars i sectors crítics de la societat catalana poden teixir en un camí d’emancipació col·lectiva i global.

La república, acabat el miratge del processisme màgic, només es podrà assolir implementant una estratègia autònoma, promovent l’autoorganització de base a barris, universitats i llocs de treball, establint aliances amb subjectes amb aspiracions emancipadores no institucionals de l’estat i del món, construint en definitiva contrapoder popular a través d’actuacions continuades dirigides a modificar les relacions de força entre l’aparell de dominació capitalista i patriarcal sostingut per ‘’estat (i la seva delegació autonomista) i nosaltres, la gent desobedient i insubmisa.