L’Estat espanyol jutja els fets esdevinguts la tardor passada al Principat de Catalunya i és tan complicat definir-los que tothom ha convingut a posar-hi un nom específic: el procés. Havia començat molt abans i en certa manera el mateix judici no deixa de ser encara part del procés mateix.
Un procés sempre és una cosa que ens condueix d’un estat primigeni a un de nou però l’ambigüitat del terme –«procés», així, sense més– ja porta implícit el fet que, si bé és fàcil saber quin és l’estat primigeni, resulta molt difícil definir cap a on ens porta, cap a on ens vol portar i si té vocació de convertir-se en estat.
L’única cosa segura és que el judici del procés –«Causa especial número 20907/2017», pels amics– és el millor programa de televisió que s’ha emès en anys. Lamentablement a la resta de l’Estat no es televisa, encara que en l’era d’Internet això es fa difícil de dir, car tothom pot veure el que li sembli per la xarxa. La causa d’aquesta trista exclusió no és només la censura espanyola, capaç de convertir els fets d’octubre en l’apocalipsi de la hispanitat i, alhora, negar al públic un episodi tant senyer de l’esmentada hecatombe. Ho és també el fet que un culebrot es basa en l’empatia de l’espectador amb els seus personatges i les seves vicissituds. I si és molt cert que al Principat una bona part de la població està ensinistrada en urnes, dret penal, càrregues, reglaments parlamentaris i altres fets decisius en la trama del procés, això no és així no només a Madrid o Sevilla sinó tampoc a València o Palma. I així, el públic de fora del Principat es perdria, la trama li semblaria confusa i el sentit de les preguntes i les respostes un misteri insondable.
És una llàstima perquè veure en directe l’estupidesa dels fiscals i, notòriament, l’advocada de l’Estat és un espectacle impagable. L’oligofrènia bavejant de determinat guàrdia civil citat com a testimoni i l’encant irresistible d’un autèntic Curro Jiménez de la judicatura anomenat Marchena també. I observar com es forja la futura presidència de la Generalitat d’Oriol Junqueras (un encreuament naturalment catòlic entre Jordi Pujol i el Cardenal Richelieu) no té preu.
Observar l’escassa preparació del cas per part de la fiscalia és una imatge que val més que mil paraules per il·lustrar la sensació de seguretat de qui ho té «atado y bienatado». Veure un judici en què la imparcialitat del tribunal és una quimera per motius quasi ètnics i els acusats s’expressen dificultosament en la llengua de la metròpoli té un regust colonial de gran potencialitat cinematogràfica.
I, per acabar, què voleu que us digui? Veure el major Trapero comportant-se com un lacai d’Espanya i del capital, que és el que sempre ha estat, mal que els pesi als apòstols de la «Independència com si no passés res», ha generat a cert perfil de teleespectador, dins el qual em compto, un plaer morbós. És un producte fatalment local, però al procés contra el procés no li falta cap ingredient.
Totes aquestes consideracions no han de ser preses pel cantó frívol: la indústria de l’entreteniment no ha estat mai una broma. Que Trapero fos un fidel súbdit de Felip VI i de la Constitució no només demostra quin tipus d’imbècils pot entronitzar el procés, també ens recorda que la Generalitat és l’Estat espanyol a Catalunya per molta faramalla simbòlica que se li hagi volgut posar des que Tarradellas va protagonitzar l’escena més amargament apoteòsica de la Transició principatina. I que, per tant, la seva policia ha estat constituïda per «ofrenar noves glòries a Espanya». Així les coses a ningú pot sorprendre que el Sometent principatí estigui farcit d’exguàrdies civils i policies nacionals.
El fet que el procés al procés sigui un espectacle circense porta com a conseqüència una mena de dialèctica hooliganística segons la qual, en contrast amb la roïna moral i civilitzatòria de l’Estat, un Jordi Cuixart o un Oriol Junqueras i els seus entusiasmes poètics de dubtosa qualitat semblen éssers quasi divins. La realitat és que l’Estat volia reprimir una rebel·lió i una enorme massa popular volia practicar una rebel·lió, i que la classe política autonomista i els seus hereus ho van impedir acomplint la funció per a la qual va ser creada: fer de coixí esmorteïdor del potencial xoc entre els drets nacionals i el dret de conquesta. I que, per tant, si no els condemna la justícia espanyola per rebel·lió els hauria de condemnar el poble per simulacre de rebel·lió. La hipotètica innocència dels acusats no és precisament una cosa de la qual es puguin enorgullir si donen algun valor a la seva paraula i les seves promeses.
