I
Sis dies després de la victòria independentista del 27S, el debat per part de les forces polítiques que concorren a les eleccions se centra en la figura d’Artur Mas i en la seva continuïtat al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya. Fora de la llarga trajectòria d’Artur Mas com a polític professional –des del 1987 ha exercit a l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona i la Generalitat, si bé el 1982 ja començà a treballar al Departament de Comerç, Consum i Turisme–, el que històricament ha encarnat Mas és el projecte polític de la direcció de CiU –posteriorment de CDC– i el projecte econòmic dels grans grups empresarials.
Som, doncs, davant per un cantó d’un instrument i davant per un altre cantó d’un veritable animal polític en els termes formals que s’hi atribueix en la cultura política dominant a Occident. Això darrer, ho demostra la seva capacitat per defensar l’autonomisme fins a les últimes conseqüències al llarg de la seva carrera i per modificar camaleònicament el seu discurs a fi d’autoerigir-se com a encarnació d’un procés que, com més s’allarga en el temps, més es demostra que s’allunya del veritable trencament amb l’estat espanyol. Respecte als motius pels quals l’esquerra independentista i anticapitalista, a través de la CUP, no l’ha d’investir ja n’he escrit dins el bloc El vidre al cor (“L’esquerra independentista, Artur Mas i l’Apocalipsi: procés o independència?” el 29-IX-2015 i “D’imputacions i patrioterismes” el 30-IX-2015). Són raons que, a grans trets, la immensa majoria de militants i votants de la CUP penso que compartim, i que resulten comprensibles fins i tot per a persones que no han votat la CUP.
II
L’interrogant és, per tant, com ens en sortim d’aquest atzucac amb 62 diputats i diputades partidaris del procés formal (Junts pel Sí), 10 (CUP) partidaris de l’exercici de la independència i 11 (Catalunya Sí que es Pot) partidaris d’un referèndum d’autodeterminació (terme obscenament substituït, no casualment, pel mil cops més innocu de “dret de decidir”), un referèndum la projecció i l’anhel social del qual supera el 75%.
El full de ruta formal acordat per Junts pel Sí implica que d’aquí al juliol del 2016 s’ha de redactar una constitució catalana i alhora posar en marxa les estructures d’estat, i que al març del 2017 s’ha de dur a terme el referèndum constitucional. El que no se’ns explica és com es farà això sota legalitat espanyola i, el pitjor de tot, amb la perpetuació criminal d’uns pressupostos autonòmics que estan destrossant els sectors socials més empobrits de la classe treballadora catalana, cada dia que passa més precaritzada en les condicions de materials de vida i, qui té feina, en les condicions laborals i salarials. Això és fonamental, perquè per a un ampli espectre de la majoria social popular la independència esdevé el trànsit obligat per reformular el model de relacions econòmiques i socials en termes d’una major justícia i benestar. Fa un any ERC anunciava que aquells serien els últims pressupostos autonòmics que votaria –la qual cosa és mentida–; alhora, l’ANC s’ha anat desdibuixant gradualment fins a quedar igualment abduïda pel projecte de la direcció de CDC, amb l’agreujant d’haver estat arrossegada cap al Parlament, amb el que la Transició ens ha ensenyat que això implica: tot parlament centrifuga, atrau cap al seu propi centre, les lluites socials.
Aportaré dos elements per reflexionar entorn de com el procés està dinamitant des de fa anys, sota la direcció política d’Artur Mas i CDC, la conquesta de la independència. Un, l’entrevista d’una ràdio alemanya (https://soundcloud.com/julia-macher/oriol-amat-acerca-de-posibles-escenarios-post-27-y-post-20d …) a Oriol Amat el 26-IX-2015 –núm. 7 de Junts pel Sí a Barcelona–, en què aquest afirmava que s’esperaria el resultat de les eleccions del desembre al congrés espanyol i l’oferta d’un nou estatut, que seria posada a votació. És a dir, redoblament sense embuts del procés. La visió cara a cara del terror significa entendre que Madrid només s’asseuria a negociar amb si mateix. Contra independència, procés.
El segon element té a veure amb allò que no es diu en públic però que persones amb vincles amb militants de la direcció de CDC i amb alts càrrecs polítics de la Generalitat estan sentint –òbviament, em reservo mantenir les meves fonts en la privacitat–: el potencial nou govern de Junts pel Sí no incomplirà la legalitat espanyola. Es cronifica l’allargament del procés, i es dinamita la independència. No sóc tan imbècil d’afirmar-ho si no m’ho haguessin dit fonts per les quals fico la mà al foc. A més, el perfil més diguem-ne “social” (?) del potencial nou govern no complirà els acords bàsics que la CUP pogués establir en les negociacions. Ho repeteixo peruqè m’escoltin sobretot els meus propis companys i companyes: els acords amb la CUP seran incomplerts.
I aquí permeteu-me un incís: una de les dimensions transcendentals d’aquest cul-de-sac és el finançament del dia a dia de les Administracions públiques. Tresoreria de la Generalitat se sosté fràgilment, l’exercici de l’agència tributària pròpia s’ajorna any rere any i el terror al buit ho envaeix tot quan s’assumeix que el trencament amb l’estat ha de comportar una alternativa de finançament delicadíssima: no tothom cedirà els impostos al govern de la Generalitat, de manera que caldrà penalitzar d’entrada les grans empreses que no vulguin fer-ho i, potser, cercar fonts de finançament a l’exterior. En la situació actual, els marges operatius per implementar veritables polítiques de benestar social –sanitat, educació, cobertures socials de tot tipus (de l’energia a les pensions per a la gent gran miserabilitzada, de l’habitatge a la llei de “dependència”, del menjar a la superació de l’explotació laboral (hi ha gent en la pobresa tot i disposar de fulls salarials)– no són ni de bon tros les òptimes. I cal capgirar-ho per posar fi a tant de patiment, el problema rau a trobar la manera com fer-ho.
En conseqüència, tornem-hi: com ens en sortirem? Des del 2010, cada dia que passa afavoreix la continuïtat de Mas com a director del procés, un procés identificat reiteradament amb la seva figura per les forces polítiques dominants de Catalunya (del PP, el PSC i C’S a Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot, amb l’anuència d’ERC) i de l’estat espanyol, i pels grans grups periodístics públics i privats. I així s’ha produït la fusió nuclear fatal: Mas, Catalunya, el procés i la independència se’ns representen com la mateixa cosa. És l’únic mitjà per evitar que la socialdemocràcia (ERC i CSQP) i l’esquerra independentista i anticapitalista (CUP) encapçalin el camí de l’emancipació col·lectiva.
III
En aquest context, la CUP hem aconseguit centralitzar la mobilització de sectors socials aliens històricament a l’independentisme i alhora desconnectats del rebuig polític organitzat de la transició. El que s’està aconseguint és espectacular quant a la transmissió i l’assumpció del projecte polític que defensem… per bé que s’ha donat a costa d’afeblir la lluita als carrers, els barris i els llocs de treball, i a costa d’acceptar –suposo que inconscientment– la identificació quasi absoluta entre la CUP –organització assembleària– i els seus ex o bé futurs diputats i diputades. És cert que sobra feina i falta gent militant, i és senzill criticar des de l’exterior quan no es milita en el dia a dia.
Això ens ha fet cometre errors dels quals tothom en som responsables, i que expliquen també en part que haguem arribat a l’atzucac actual. El primer, acotar el cap davant de la primera gran torpedinada de Mas i CiU al camí cap a la independència: convertir un potencial referèndum que va atraure la mirada del món sencer (en un lloc tan exòtic com Cap Verd, gent humil em preguntava què succeïa a Catalunya) en un “procés participatiu” (!). Aquest error encara l’estem pagant, i acumular forces parlamentàries (ni amb 50 diputats i diputades la CUP tindria majoria) i municipals mentre tanta gent les està passant magres no consola ni resol res. El segon error –innecessari–, proclamar que per a la independència cal un 55% de vots, quan una majoria s’obté amb el 51%. Et tercer error –per mi, incomprensible–, renunciar a la DUI l’endemà del 27S, quan tenim centenars de milers de vots impossibilitats de realitzar-se –a l’exterior, sí, però també l’interior, amb centenars de milers de catalans sense nacionalitat jurídica espanyola impossibilitats de votar–. I el quart, caure en el parany típic de la transició de negociar dimensions polítiques formals –presidència coral o el que sigui– i no pas estratègies polítiques per a la victòria de la majoria social independentista, una majoria que hi és, que existeix.
IV
I ara va de bo. Com ens en sortim? Quina alternativa ens queda? Què podem fer per sortir d’aquest procés inamovible que s’estén en el temps com una ombra que ho cobreix tot? (I insisteixo que cap referèndum per al 2017 sobre una constitució catalana redactada sota la legalitat espanyola que consagri UE, OTAN, model social capitalista, etc., es pot equiparar a un referèndum d’independència: cap.) Tenim clar el xantatge dels poders econòmics i de la direcció de CDC: o Mas president, o bé eleccions a la primavera del 2016. O sigui: procés, procés i procés.
La resposta és òbvia: som majoria independentista, doncs proclamem la DUI. Cosa impossible, car ni CDC, ni ERC, ni l’ANC volen fer-ho. D’acord, llavors cal fer alguna cosa que capgiri la situació on som d’una manera immediata. Què ens queda per transcendir el bucle, el dia de la marmota, la segona transició? Ens queda la història, la possibilitat de capgirar-ho tot definitivament, un moviment a tot o res: el referèndum d’independència. Atraure-hi la majoria social, les forces del procés (Junts pel Sí) i les del dret de decidir (Catalunya Sí que es Pot i una part dels votants d’UDC i del PSC). I votar, votar d’una vegada si volem exercir immediatament la independència o si no ho volem. La participació seria de segur superior al 55%, i hi inclouria gent de tot l’espectre polític, incloses en part votants de les forces unionistes. I el resultat seria abassegadorament favorable a la independència. Així s’anul·laria el procés i es conqueriria la possibilitat de construir realment estructures d’estat, amb una urgència imperativa.
Inici d’un altre joc, escenari i partida. Ens han fet confondre les plebiscitàries per la independència amb les plebiscitàries pel procés, és cert, però disposem d’una última carta, d’una última escletxa, aquella que CiU i Mas rebentaren i que no podem abandonar: el referèndum. Un referèndum contemplat pel món sencer i per totes les seves estructures de poder com el que és: la decisió d’emprendre sense embuts un camí o un altre. Sense derrapades, sense propostetes de nous estatutets ni pactes fiscals, sense alentiments circumstancials ni excuses de mal pagador.
Cal articular els mitjans per convocar el referèndum i perquè votin 1) majors de 16 anys i menors de 18, 2) persones amb anys i anys d’integració a la societat catalana i 3) catalans i catalanes a l’exterior. I cal votar. Ja. A tot estirar, al desembre del 2015 o al gener del 2016.
Només el referèndum i la victòria per la independència segura escurçarà els viaranys infernals del procés en què ens han ficat. Fa massa anys que la majoria social als carrers clama per la independència, i fa massa anys que la resposta política és procés, procés i procés. Ningú, ho repeteixo, ningú no podria fer descarrilar el resultat d’un referèndum, un mandat democràtic incontestable.
Disposem d’aquesta oportunitat, la tenim davant dels nostres nassos. I és tan bella i instrumentalment necessària com aclarir d’una vegada mitjançant el vot què aspirem a construir: una societat nova… o la perpetuació de les velles formes de poder dins del marc de l’ordre estatal establert. “Emets el teu vot a favor de la independència de Catalunya?” Sí o No?
Ramon Llull via Enric Casasses: començament dels començaments. Adéu procés, benvinguda independència. Som-hi?
