El govern espanyol ha pagat ja a Escal UGS -participada majoritàriament per l’empresa ACS de Florentino Pérez- aproximadament 1.400 milions d’euros en concepte d’indemnització per la paralització del magatzem subterrani de gas Castor.
El magatzem de gas era un projecte que s’arrossegava des de finals dels anys 90, en ple cicle expansiu, i que al 2008 es va voler reconvertir en una inversió de la nova «economia verda» -un bluff sense massa base real- que pregonava el govern ZP en la seva darrera etapa.
Aquests diners corresponen a la indemnització pactada entre l’estat espanyol i l’empresa a través d’un reial decret del que ningú se’n vol fer responsable. El decret RD855/2008 està signat pel ministre del PSOE Miguel Sebastián, però va ser elaborat durant el període de traspàs entre el ministre Joan Clos i el ministre Sebastián. En les beceroles del projecte hi trobem el ministre Josep Piqué, que és qui dóna les primeres autoritzacions a finals dels 90. I com a home fort del consell d’administració d’ACS hi trobem Miquel Roca. És en aquesta teranyina de relacions d’interès, entre la xarxa catalana i la llotja del Bernabeu, que es va teixir un projecte i unes bases legals més que controvertides.
El projecte va comptar inicialment amb l’oposició de grups de defensa del territori de la Sénia i la Plana Baixa, però va ser venut tant per les autoritats estatals com per les autonòmiques com un estímul econòmic per a aquelles comarques. Tot va seguir la pauta habitual fins que amb les primeres injeccions de gas al subsòl, la terra va començar a tremolar. La maquinària propagandística habitual en aquests casos -acusar els opositors al projecte de fer servir arguments febles, de generar alarmisme irracional entre la població, d’oposar-se al progrés, etc.- es va esvair de cop. Finalment, i després de 400 terratrèmols en poques setmanes i mobilitzacions que anaven a més, el 23 de setembre de 2013 el govern espanyol suspenia l’activitat del Castor.
En caso de caducidad o extinción de la concesión, las instalaciones revertirán al Estado. En tal caso, y para asegurar la recuperación de la inversión realizada por los titulares, en coherencia con lo establecido en el artículo 92.1.a) de la Ley 34/1998, de 7 de octubre, del Sector de Hidrocarburos se compensará a la empresa concesionaria por el valor neto contable de las instalaciones afectas al almacenamiento subterráneo siempre que estas continúen operativas. Lo anterior no será de aplicación en caso de dolo o negligencia imputable a la empresa concesionaria, en cuyo caso la compensación se limitará al valor residual de las instalaciones, sin perjuicio de otras responsabilidades de la empresa concesionaria.
Aquest és el ja famós article 14 del decret que obliga a indemnitzar l’empresa. Les entitats socials que han anunciat un recurs contra aquesta indemnització faran girar els seus arguments al voltant de l’existència d’una negligència de l’empresa.
entre la xarxa catalana i la llotja del Bernabeu es va teixir un projecte i unes bases legals més que controvertides.
A tot això, però, els 1.350 milions han estat abonats a Florentino Pérez. Santander, CaixaBank i Bankia els han avançat, ja que són els bancs que habitualment presten a ACS i els primers interessats en que la solvència d’aquesta empresa no sigui posada en dubte. Però aquests diners no han anat a parar a les butxaques de Florentino Pérez, sinó que han servit directament per a retornar els diners a inversionistes. Aquests inversionistes havien invertit a Castor a través de la prova pilot d’un nou model de finançament d’infraestructures: la Project Bond Initiative.
Què són els Project Bonds?
La Project Bond Initiative va ser presentada pel Banc Europeu d’Inversions (BEI) el juny de 2011. El seu objectiu era facilitar el finançament d’obres públiques a través de bons de projecte. Aquest producte financer permetia atraure companyies amb necessitat d’invertir els seus actius però receloses de la situació econòmica general, i alhora suplir el tancament d’aixetes del crèdit per part dels banc.
Els Project Bonds volen incentivar la inversió d’agents com les companyies d’assegurances o els fons de pensions. Amb la crisi, aquest tipus d’inversor s’ha retirat de projectes que puguin suposar un cert risc, alhora que els bancs han l’aixeta del crèdit i els governs han limitat el seu endeutament.
Amb aquest model, els comptes dels estats no veuen incrementat formalment el seu deute. Tot i així, aquests mateixos estats es converteixen en garants de la inversió i, per tant, continuen assumint el risc potencial de fallida tot i que la infraestructura generi beneficis per a una empresa i uns inversors privats.
Els Project Bonds volen incentivar la inversió d’agents com les companyies d’assegurances o els fons de pensions
Aquests inversors, davant la crisi econòmica, havien abandonat els projectes a llarg termini. Fins la crisi de 2008 les inversions en infraestructures fetes via bons, tenien com a garantia les assegurances monolínies. Això és, un seguit de garanties en forma de coixí de crèdit, que donaven solvència a l’operació. Com que aquestes companyies d’assegurances monolínies havien fixat part de la seva activitat en garantir operacions hipotecàries, van patir frontalment la crisi de les subprime de 2008 i van desaparèixer com a factor de garantia en el mercat d’inversió en infraestrctures. Aquest factor de garantia és el que vol suplir el BEI amb els seus fons en primera instància i amb els dels estats en segona instància.
Dins de la política econòmica europea, els Project Bonds són en part la torna als fallits eurobons. Davant la manca d’acord per a establir un bo europeu que financés el deute públic dels estats, s’habilita un mecanisme que financiï elements tangibles com són les infraestructures.
Alhora, aquest projecte desenvolupa una concepció neoliberal del camp de les infraestrctures. Es tracta d’un model per a incentivar la col·laboració público-privada, allò que en el món anglosaxó es coneix com PPP. Aquest model dóna entrada al capital privat en les grans infraestructures. El paper de l’empresa privada no és ja un paper subordinat a executar un projecte titularitat de l’estat, sinó que figuren com a part d’aquest projecte.
«Amb la iniciativa dels Project Bonds, la Comissió Europea ha optat per incentivar l’expansió dels mercats financers i d’utilitzar els fons públics -els diners dels contribuents- per convertir les infraestructures en actius». Aquesta és una de les conclusions d’un informe crític amb el projecte publicat per Counter-Balance. Els seus autors, Elena Gerebizza i Antonio Tricarico, apunten que «en aquest context, la intervenció pública és usada per maximitzar el potencial de les infraestructures com un actiu en profit dels sectors financers. Els mercats financers decideixen què es construeix, com, quan i on, depenent de com això els garanteix beneficis més alts». En resum, infraestructures que no es construeixen per la seva utilitat sinó per la seva capacitat per a acollir inversors.
Com s’estructuren?
El BEI avalua el projecte i autoritza l’emissió de bons. A més, apuntala la solidesa financera del projecte amb una injecció del 20% del valor dels bons, fins a un màxim de 200 milions d’euros, com a garantia per als inversors.
Els projectes que optin a aquests bons han de complir un seguit de requisits: tenir un baix risc tecnològic, un flux estable d’ingressos s’han de basar en monopolis naturals i han de tenir participació governamental.
A partir d’aquest moment, les empreses involucrades en el projecte d’infraestructura creen una companyia financera -Special Purpose Vehicle (SVP)- que és la titular de l’emissió d’aquests bons. Aquests bons són comercialitzats per un banc d’inversió i juguen també al mercat secundari -on es poden comprar i vendre bons que ja han estat comercialitzats prèviament pel banc d’inversió-.
Els Project Bonds que van finançar Castor
Els Project Bonds no van servir, en el cas del Castor, per a pagar el projecte inicial, sinó per a refinançar-lo. El projecte inicial, que ja havia patit dificultats financeres, estava finançat a través de deute bancari. Concretament, un seguit d’entitats -Bankia, Crédit Agricole i Societé Generale- capitanejades per la filial del Santander, Banesto, van subscriure un crèdit sindicat el juliol de 2010. En total, 1.285 milions d’euros amb un tipus d’interès de l’Euribor més 300 punts bàsics.
Amb la millora de la prima de risc i les opcions que obria la Project Bond Initiative, Escal UGS va decidir refinançar el projecte. Liquidar el crèdit bancari i passar a deure als propietaris dels bons.
El BEI amb Magdalena Álvarez de vicepresidenta, una SVP a Luxemburg i un banc d’inversions amb seus a Londres i les illes del Canal, són les bases dels Project Bonds de Castor
El BEI -banc on exercia la vicepresidència l’exministra de Foment Magdalena Álvarez-, va decidir l’estiu de 2013 que Castor fos el projecte pilot en l’emissió de Project Bonds.
A tal efecte, Escal UGS va crear una SVP amb seu a Luxemburg, anomenada Watercraft Capital SA. Aquesta SVP va emetre bons per valor de 1.400 milions d’euros, a vèncer en 20 anys i a un tipus d’interès del 5,756% pagat semestralment.
El banc d’inversió encarregat de la comercialització dels bons és la filial britànica de Societé Generale, Hambros Bank, amb oficines a Londres, Jersey, Guernsey i Gibraltar. Aquest bons es van col·locar al mercat a través de NP Paribas, Crédit Agricole, CaixaBank, Natixis, Santander i la mateixa Société Générale. El 80% dels inversors en els Project Bonds del Castor són de fora de l’estat. Per a mostrar confiança amb el projecte, el propi BEI va adquirir 300 milions en project bonds. Alhora, les agències qualificadores van atorgar una qualificació de BBB+. Dos mesos després, però, 400 terratrèmols sacsejaven les costes de la Sénia i la Plana Baixa, i el magatzem Castor s’aturava.
Guanyadors i perdedors
El pagament de 1.350 milions d’euros a Escal UGS per part de l’estat suposarà un cost real als contribuents estatals de 4.731 milions d’euros que es pagaran en 30 anys. Aquest pagament es farà a través de la factura del gas, i arriba en un moment en que la pobresa energètica es situa al centre del debat públic.
Així mateix, aquests diners cobreixen la inversió d’un conjunt d’inversionistes que han mogut aquests diners principalment a través de paradisos fiscals com les illes del Canal o Luxemburg.
Tot i que no hi tingui vinculació legal directa, l’operació d’indemnització és una mostra de l’esperit subjacent a l’article 135 de la constitució espanyola, on es prima el pagament del deute per damunt d’altres consideracions de tipus social. En aquest cas, l’estat espanyol ha fet pagar a la ciutadania amb l’objectiu d’impedir la caiguda d’ACS i de no perjudicar els inversors internacionals que havien comprat els project bonds. De retruc, amb aquests 1.350 milions d’euros es salva la cara al Banc Europeu d’Inversions i a les estratègies de recuperació econòmica per la via de la inversió privada en infraestructures.
L’operació d’indemnització és una mostra de l’esperit subjacent a l’article 135 de la constitució espanyola, on es prima el pagament del deute per damunt d’altres consideracions
En tota aquesta operació, els bancs n’han sortit immaculats, ja que s’han limitat a fer d’intermediaris i cobrar la seva comissió. Així mateix, tot i que la imatge d’ACS hagi sortit tocada, les seves filials implicades en els aspectes constructius del Castor han pogut cobrar els seus serveis amb el corresponent marge de benefici.
En l’informe de Counter-Balance, els seus autors es pregunten: «quan l’anàlisi risc-benefici dels projectes no és correcte i els projectes no es poden autofinançar, qui paga la inversió i el dany causat a la col·lectivitat per infraestructures que no haurien estat construïdes per servir a les necessitats públiques?»
