CDC va celebrar el passat 24 i 25 de març el seu primer Congrés després de recuperar el poder autonòmic a finals del 2010 i guanyar per primera vegada unes eleccions estatals al Principat. El panorama polític és a priori immillorable per a la formació, ja que no hi ha cap travessa de govern a mig termini que no tingui a CiU com a eix central. Després del fracàs del tripartit, que entre altres objectius s’havia fixat disgregar políticament les bases socials del “pujolisme”, tot el nacionalisme autonomista -al qual cal sumar-hi bona part del neosobiranisme- ha tornat a girar al voltant de l’òrbita convergent.
Paradoxalment, malgrat que la seva posició electoral sigui sòlida, l’actual conjuntura política i econòmica posa en perill la capacitat de CiU de presentar rèdits de govern al seu electorat clàssic. Per a aconseguir-ho, el partit ha optat per reafirmar els principis del discurs pujolista, adaptant-lo mínimament a les circumstàncies actuals.
La ponència política de CDC dóna voltes sobre els llocs comuns del discurs pujolista, renunciant a cap tipus d’anàlisi aprofundida de la situació actual. A la ponència no hi ha ni fulls de ruta -més enllà del pacte fiscal-, ni posicionaments estratègics, ni política de pactes.
L’objectiu polític explícit de la ponència és el de construir una nova hegemonia convergent a partir d’una operació de reactualització del seu missatge, que bàsicament es tracta d’un afermament del seu discurs clàssic. Nova hegemonia contra el conjurat perill del tripartit, però també contra els moviments populars.
La clau està en la següent afirmació: “El nou catalanisme ha de comportar, també, una nova hegemonia en termes de canvi de mentalitat, de canvi cultural, i de la difusió d’unes noves actituds quant al compromís de cadascú amb la societat i la creació de riquesa”. S’està parlant d’abandonar les actituds autonomistes per abraçar actituds clarament independentistes? O més aviat es parla d’acabar amb certa hegemonia cultural de l’esquerra i també del moviment independentista per a construir una societat que abraci plenament els valors neoliberals? La lectura de la ponència, tot i deixar oberta la primera possibilitat, fa pensar més en la segona opció .
Estat propi sí, però…
El principal element mediàtic del Congrés va ser la incorporació de la noció d’estat propi al discurs polític convergent. Tot i els desitjos del neosobiranisme i l’oportunisme morbós d’alguns opinadors, una lectura mínimament contextualitzada de la ponència permet afirmar que el concepte d’estat propi no es pot integrar de cap manera en una tradició independentista. Al contrari, aquest nou concepte s’insereix plenament en l’horitzó desdibuixat que sempre ha pregonat el pujolisme.
Aquest horitzó desdibuixat sempre ha volgut connectar amb les corrents polítiques dominants al sí de l’ampli espectre catalanista. En gairebé 40 anys de Convergència s’ha parlat de “plena llibertat nacional”, “aprofundiment en l’autogovern” o “estat propi” segons quina hagi estat la conjuntura política del moment. En el fons de tots aquests conceptes hi ha la idea d’una recuperació màxima de competències sense provocar cap trencament amb l’estat. Això mateix va remarcar Oriol Pujol l’endemà del Congrés quan va afirmar que Convergència no era un partit independentista.
De fet, l’eix discursiu de la ponència pel que fa al catalanisme gira entorn de la modernització del discurs nacionalista, un cop assolits els objectius d’autonomia per a Catalunya, modernització d’Espanya i inserció a Europa. Més enllà de la constatació de la superació d’aquest discurs, la ponència no aporta cap escenari concret. De fet, atribueix a la Casa Gran del Catalanisme el treball ideològic d’haver dibuixat escenaris eteris com el de la transició nacional, malgrat que també li reconeix a aquest artefacte l’únic mèrit palpable: haver atret a l’òrbita convergent part de la intel·lectualitat de centre-esquerra necessitada d’abric davant l’ensulsiada del tripartit.
Tot i així, CDC ha de tenir present els creixents sectors sobiranistes, ja que són part del gruix electoral que li permet conquerir majories. La participació de càrrecs de segona i tercera fila en organitzacions sobiranistes complementant la “transició nacional” és l’estratègia -no escrita- per a mantenir satel·litzat bona part del nou sobiranisme, totes les estratègies del qual passen per aconseguir la “conversió” independentista de CiU.
La majoria silenciosa
En diversos passatges de la ponència es fa una contraposició constant entre els valors polítics clàssicament convergents (liberalisme, europeisme i moderantisme nacional) i els valors no d’altres partits parlamentaris, sinó d’una oposició latent al carrer representada pels moviments populars contra les retallades, els valors del 15M i l’independentisme. Amb la seva defensa sense fissures de l’actual model polític, contraposant-ho a discursos que no apareixen als parlaments, dibuixen de forma molt clara quina és la línia que actualment separa els dos bàndols en discussió.
En aquest sentit, dediquen tot un capítol titula “Majories reals i minories amplificades” a arremetre contra qualsevol impugnació de la democràcia parlamentària. L’estratègia de criminalització dels moviments populars, en la línia de Felip Puig, també hi té el seu espai. A les crítiques contra “l’utraesquerra antisistema” hi afegeixen la necessitat de combatre les expressions de protesta popular: “No podem deixar que s’instal·li entre nosaltres una actitud destructiva cap al sistema de representació democràtica, tot frivolitzant irresponsablement les possibles conseqüències dels que utilitzen mètodes violents contra el sistema democràtic”.
Respecte a les creixents mobilitzacions socials, CDC opta per fornir a la seva militància d’arguments basats en el discurs de la majoria silenciosa: “No parlem, òbviament, de majories imaginàries sinó d’aquelles que queden reflectides amb nitidesa en processos electorals transparents i reglats”.
I reblen, per a contraargumentar les manifestacions: “No parlem tampoc de masses que criden pels carrers. A banda d’haver protagonitzat alguns dels episodis més inquietants del segle XX, la legitimitat de la massa -que no és el mateix que la majoria numèrica dels ciutadans entesos individualment- és un fet associat a una visió premoderna de la política”.
El model català de benestar
Una anàlisi política de la trajectòria de CDC en els darrers anys confirmarà que el partit ha experimentat un gir cap al neoliberalisme i, per tant, una dretanització. Aquest fenomen, però, és comú a bona part dels partits de dretes europeus. La desaparició del consens entorn les bases de l’estat del benestar, conseqüència de la caiguda del Mur, ha desplaçat l’eix ideològic de la dreta des d’una democràcia cristiana amb una pàtina social cap al neoliberalisme sorgit a finals dels anys 70 al món anglosaxó.
Aquest gir, però, el partit no el plasma en la seva ponència política. Al contrari; la defensa de l’estat del benestar beu de discursos compartits amb altres forces polítiques com ERC o el PSC. La idea, de matriu pujolista, d’un model propi català d’estat del benestar -plasmada a la pràctica en la concertació pública de serveis privats-, conviu amb la creença d’haver estirat més el braç que la màniga i, per tant, amb la necessitat de redimensionar aquest estat del benestar a les capacitats actuals.
Aquest discurs és exactament el mateix de les darreres dècades, malgrat que es vulgui presentar com una resposta a l’actual crisi. La resposta a aquesta crisi, o l’oportunitat que la crisi ofereix per a reformular els serveis socials des d’una perspectiva neoliberal, és quelcom que es troba en els fets del dia a dia del govern dels millors, més que no pas en els 30 fulls de la ponència política.
+ Xerrades, manifestacions i acampades per contestar el congrés de CDC a Reus
+ Convergència emmascara el gir a la dreta amb una ambigua retòrica sobiranista
