Mentiria si digués que vaig nàixer conscient de l’opressió de gènere que ajudo a perpetuar com a home, blanc i heterosexual. Mentiria si us dic que aquesta consciència la tinc alhora que vaig adquirir la consciència de pertànyer a una nació oprimida o quan vaig aprendre a dibuixar-la sencera. Mentiria si us dic que la vaig adquirir alhora que la consciència de ser un explotat, de qui l’empresari es queda el guany de la seva suor. Mentiria si us digués que la meva blanquesa de pell em va fer ser conscient dels privilegis adquirits per la raça blanca mentre aprenia conceptes bàsics com lluny i prop al “barriosésamo” del segon canal. Mentiria si us digués que malgrat ser conscient de l’opressió de gènere, no segueixo reproduint rols, actituds i esquemes que m’allunyen avui encara d’una situació d’igualtat si el que volem és un Món i una societat no patriarcal.
Després de tanta mentida, passem a dir alguna veritat. Al llarg de la meva trajectòria militant ‒si és que de vint anys en exercici se’n pot dir trajectòria‒ he tingut poca o nul·la pressió externa per a la formació en clau de gènere. En general, la formació política ha estat una qüestió de caràcter voluntària en una gran part d’aquesta trajectòria. He après normatives de centres penitenciaris a cop de visitar presons; he sabut els meus drets com a detingut a cop de detenció; reglaments electorals a cada recompte o els meus drets laborals quan he estat acomiadat. Uns aprenentatges pràctics i àdhuc de situacions viscudes. No viure una opressió ‒de gènere, d’opció sexual o de raça‒ m’ha fet deixadesa sobre els seus motius, els orígens i les arrels. I aquesta és només culpa meva, més enllà que molts anys d’aquests darrers vint, hagi estat organitzat en clau antiracista, antipatriarcal o d’alliberament sexual.
En els darrers anys, hi ha dos factors externs que han canviat, dos factors evidentment relacionats: la pressió externa conseqüència de la major formació exigida a la militància en clau interna. I les xerrades, els seminaris, els tallers, les lectures, les dinàmiques, el fet de replantejar mètodes a les assemblees, les quotes de gènere i les formacions de punt lila per a festes majors i actes populars suposo que en són algunes conseqüències. En cap cas, no són cap final, més aviat el punt d’inici que la majoria de companyes van haver de fer fa vint anys quan a elles ja feia temps que els pesava l’opressió. Buscaven temps per llegir i debatre i diners per gestionar la seva formació. No només al marge dels homes, sinó fins i tot de l’organització a què pertanyíem. Llavors, jo no n’era conscient d’aquesta opressió, o directament n’era còmplice. També sé, que un article com aquest pot ser llegit en clau de senyoro previ al 8 de març, que s’intenta escapolir de la seva responsabilitat, o pitjor encara, fer veure que això del patriarcat ho tenim superat per vint anys de militància en organitzacions de l’esquerra independentista. Res més lluny de la realitat. Entomo el meu mea culpa, conscient que queda molt camí a recórrer, molta lectura, conversa, debat, responsabilitat personal, dubtes, incomoditats, renúncia de privilegis, que puguin ajudar a revertir part petita o gran d’aquesta opressió. Seguiré cometent errors i generant contradiccions, però seguiré atent a qui les detecti, perquè viure el privilegi és una comoditat que no ens podem permetre si volem construir un futur de llibertats reals i no de consignes buides. Molt per aprendre encara; més encara a desaprendre.
