Ja fa anys que a les festes majors i altres espais d’oci s’han començat a aplicar diferents tipus de protocols contra la violència masclista. Això ha estat, sense dubte, una de les victòries del darrer cicle de lluita feminista i la capacitat que ha tingut per poder fer hegemònics alguns dels seus plantejaments. Ara bé, veiem com els darrers anys, a poc a poc, l’abordatge de la violència masclista ha anat quedant engolit per diferents empreses i institucions. La dinàmica general d’institucionalització i mercantilització és sovint analitzada com a perill per la majoria del feminisme popular i autoorganitzat. Però com es dóna aquesta absorció en el cas dels punts liles de festa major? Detectem això com a perill? I sobretot, la pregunta que ens hauríem de fer als espais de militància feminista és, com revertim aquesta dinàmica perquè l’esforç fet durant anys per centenars de feministes no caigui en favor d’allò que volem destruir, com és el sistema estatal capitalista?
Primer de tot, ens referim a mercantilització del feminisme i de les seves eines en tant que aquestes es converteixen en mercaderies, en productes subjectes a compra-venda, en la lògica del capitalisme. L’entrada de diferents empreses del tercer sector com a agents que ofereixen aquests serveis d’abordatge de la violència masclista en forma de punts liles els insereix en l’esfera de les relacions del capital. Les institucions gasten diners públics per contractar aquestes empreses, que alhora en alguns casos reben diners públics per finançar-se, i que alhora contracten assalariades per tal d’oferir aquest servei. Allò que era una eina feminista al marge de les relacions del capital passa a estar-ne sotmesa. Les companyes que hi treballen deixen de fer-ho “lliurement” per passar a fer-ho sota una relació salarial, en què el nombre d’hores que seran presents a l’espai, el nombre de companyes que formen part del punt lila, si se’n fan a uns pobles i a d’altres no, dependrà dels càlculs de l’empresa i no de cap decisió política pròpia.
Òbviament, no és tot blanc o negre, i sovint és la pressió de la gent organitzada la que impulsa un ajuntament a oferir aquest servei, igual que ha estat la massificació del discurs feminista que ha obert la porta que això passi, i no pas una voluntat de guanys per part de les empreses. Nosaltres hem obert el camí, i sovint encara ho fem allà on no es considera una prioritat lluitar contra la violència masclista, però després cedim allò que ens és propi a mans d’empreses i partits que per la dinàmica on s’insereixen no poden anar més enllà del benefici econòmic i l’interès partidista.
D’altra banda, és també clar que aquestes empreses arriben fins a on nosaltres encara no podem arribar. A molts llocs en què el moviment popular no tindria la força com per fer punts liles autogestionats, les empreses sí que hi arriben. A més, és obvi que disposar de recursos econòmics per tal de fer punts liles té com a conseqüència que disposin de millor material (com kits equipats amb preservatius i lubricants, tot tipus de marxandatge, material a tot color…), i davant d’això, a primera vista sembla que sigui millor que ho facin aquestesempreses. Ara bé, de quina manera ho fan? Són els punts liles un fi en si mateix? Després li donarem més voltes a aquesta qüestió.
D’altra banda, també ocorre que hi ha una relació entre les capacitats del moviment feminista i les de les empreses. Una part positiva que siguin militants o exmilitants feministes les que treballin en aquests punts liles és que la línia política amb què ho fan té un impacte molt positiu en quin és el servei que s’ofereix, que molts cops legitima i compta amb els col·lectius feministes del territori, assumeix consensos emanats del moviment feminista, o no qüestiona les dones que es defensen de les agressions sense recórrer a la seva ajuda. Una de negativa –i m’agradaria remarcar que no crec que calgui assenyalar-les com a culpables, ja que no deixen de ser treballadores que necessiten un salari per viure i per això hi acaben treballant—, és que el treball i els coneixements d’aquestes militants i exmilitants, les seves potencialitats de cara a repensar i millorar els espais feministes populars, acaben desviats cap a les empreses, en el millor dels casos. O directament deixen de militar perquè troben que la seva feina ja és una contribució a la transformació feminista que desitgen, en el pitjor dels casos.
Abandonar l’aposta és buidar-ne el major potencial
Aquests elements anteriors, en un moment de baixes forces dels espais autoorganitzats fruit del moment de reflux i la pandèmia, porten a conseqüències nefastes a llarg termini per al moviment feminista i per a l’abordatge de la violència masclista que volem construir des de l’esquerra revolucionària.
La primera i bàsica és que, com dèiem, sense prou múscul ni una fermesa política construïda, resulta fàcil pensar que si hem de fer mil coses, però els punts liles ja els farà una altra gent, que a més són companyes feministes que ens donen confiança, a més disposen de millor material, i a més ho fan de manera remunerada, la primera aposta a la qual renunciarem serà a aquesta. Hi haurà llocs en què se n’havien fet de manera autogestionada i es renunciarà a fer-ho per no prioritzar-ho (o es farà sense dedicar-hi prou esforç, per mantenir-ho gairebé de manera simbòlica), i hi haurà llocs on ni tan sols mai es plantejarà la necessitat de començar a fer-ho perquè ja està cobert.
Però deixar-ho en mans de les empreses del tercer sector que se n’ocupin, representa una renúncia molt gran, no en termes de coherència abstracta ni per fer cap tipus de judici moral a qui hi treballi, sinó perquè ens condueix a renúncies polítiques que dinamiten la major part del potencial polític d’aquesta aposta.
La primera és que els punts liles són un espai de visualització i sensibilització, i d’atenció a dones que reben violència, però la nostra aspiració és poder anar molt més enllà de pal·liar conseqüències, volem evitar la violència, volem una societat feminista. En aquest sentit, el punt lila durant la festa major té molt més potencial quan esdevé un punt final d’un procés molt més llarg que serveixi per polititzar, formar i organitzar el màxim de gent possible. Això és, enprimera instància, totes les dones que participen de l’elaboració i l’aplicació del protocol, però també de totes les persones implicades a l’organització de la festa major, a les quals es pot fer partícips d’aquesta aposta amb diferents graus d’implicació. No és tampoc un procés formatiu que acabi en les festes majors alternatives, sinó que es poden escampar a altres espais de la festa major. Ni tampoc que acabi en un grup de persones concretes que s’hi dediquen a nivell professional, sinó que any rere any van passant persones diferents per l’organització de la festa major i això permet un relleu en la formació i les pràctiques feministes. Si la festa major és un punt de trobada comunitari, té aquest potencial per esdevenir un espai de politització i organització del conjunt de la comunitat, i no d’una minoria molt polititzada o menys encara, d’una minoria professionalitzada.
Renunciar a l’autodefensa feminista
Una de les característiques de l’absorció dels punts liles per part del tercer sector és que la decisió sobre aquests recau sobre les empreses i les institucions que les contracten. Es poden generar processos més o menys participatius en aquest sentit, com és de justícia remarcar en el cas d’algunes de les empreses, però qui té la darrera paraula serà la regidoria d’igualtat, el govern municipal, i l’empresa en concret. D’altra banda, malgrat hem de tenir molts clars els límits de les nostres capacitats per protegir la vida i el benestar de les dones, i no podem rebutjar absolutament el fet de recórrer a les forces policials en casos necessaris, ni molt menys criminalitzar aquelles dones que recorrin al sistema policial o judicial, la presència de cossos de seguretat públics i privats en els punts liles és una constant en algunes de les empreses i institucions. S’arriba a situacions surrealistes com la presència de policia secreta dins dels punts liles, o recórrer a seguretat privada, eminentment masculina i masculinitzada, per tal de fer fora un agressor sense haver ni tan sols provat de fer-ho per nosaltres mateixes.
Quan parlem d’autodefensa feminista, no parlem de fer cops als agressors masclistes, sinó que té una profunditat molt major. Primer de tot, parteix de la necessitat de defensar-nos nosaltres mateixes d’allò que ens ataca, i no delegar-ho en tercers. I això vol dir no cedir la nostra protecció com a dones als homes, però tampoc a l’estat. Que els punts liles siguin autoorganitzats és una condició necessària perquè puguin formar part d’un procés de presa de consciència de les dones i la resta de la classe treballadora com a subjectes, responsables de les nostres vides, tant per defensar-nos de la violència masclista com per no cometre-la. Allò important no és només el resultat, com per exemple si el punt lila en qüestió tindrà uns tríptics informatius millors o pitjors, sinó el procés: què s’ha generat en termes de millora quantitativa i qualitativa de les nostres eines com a classe per tal de construir una societat feminista. Defensar-nos nosaltres i no la policia o els segurates no és un fetitxe sectari, és una necessitat per deixar de ser objectes en tant que dones a mercè d’altres que ens protegeixen, per deixar de pensar que tot allò possible acaba en el límit que marca la llei.
L’autodefensa feminista parteix d’una autodefensa en el plànol ideològic, que no podrem trencar si deleguem en un ens aliè la nostra protecció. No va de defensar-nos soles, sinó de fer recaure aquesta responsabilitat en el conjunt de la comunitat, i de saber que juntes, com a dones, ens defensem. Alhora, l’autodefensa feminista necessita partir d’una base de discussió ideològica que trenca els marcs patriarcals i que s’ha de dur a la pràctica en coherència, ja que la pràctica és allò que més ens transformarà a nosaltres i al nostre entorn. Així, tant el procés formatiu previ a l’aplicació d’un protocol com fer fora un assetjador a empentes entre dones, incorporen elements necessaris per a
aquesta transformació feminista de nosaltres mateixes, de les nostres relacions amb les altres persones, i de les nostres eines d’intervenció política. Amb uns punts liles que no generen aquests processos formatius en les persones organitzadores de la festa, que no incorporen dones de manera rotativa en l’elaboració i aplicació dels protocols, que no fan que siguin les mateixes persones de l’espai que apliquin les mesures coercitives quan calen sinó que compten amb seguretat privada i policies, perdem tot aquest potencial de transformació a llarg termini.
D’altra banda, el fet que no siguin autogestionades i, per tant, depenguin de partits polítics i dels costos econòmics que suposen, fa que estiguem a mercè de què considerin ells una prioritat. En un moment donat, com podria ser una retallada del pressupost públic fruit de la crisi actual, potser això deixa de ser una prioritat, i les empreses no ho continuaran fent sense cobrar, òbviament. Així, ens veurem desarmades, ja que no ens haurem preparat per continuar fent més segurs els espais d’oci que generem.
L’augment del terror sexual i la necessitat urgent de l’autodefensa
Ha estat un estiu marcat per les punxades. El terror sexual propagat pels mitjans de comunicació ha generat efectes evidents. Caldria, a més, veure dades per confirmar les intuïcions que diuen que l’augment de les agressions masclistes i també homòfobes creix a l’empara del discurs antifeminista de manera significativa.
Sense dubte, tenim el repte de continuar debatent com abordem la violència masclista, com ens reinventem, com anem més enllà de la impotència que genera arribar sempre tard a les agressions, un cop han passat –i això tenint en compte que ens assabentem d’una minoria de les agressions—i també com anem més enllà de la impossibilitat de canviar la consciència de la societat d’un dia per l’altra mentre tota la maquinària ideològica patriarcal ens va a la contra. El moviment feminista ha anat fent molt camí, ha trencat el silenci i ha buscat solucions, ha revisat la feina feta, s’ha qüestionat i ha buscat altres camins. Ara, només un moviment feminista i un moviment popular forts, que no renunciïn a aquesta eina, pot permetre que es continuï desenvolupant al servei de la nostra emancipació.
Perquè si el feminisme s’acaba convertint en una mercaderia i un objecte de consum, només serà perquè nosaltres, en el moment de prioritzar, vam decidir que no era la batalla principal. I l’eina que havíem construït, es girarà contra nosaltres en un moment d’augment de la reacció, de la violència contra les dones i les persones amb identitats de gènere i sexualitats no normatives. Va molt més enllà dels punts liles, però és un bon exemple per començar a revertir-ho i que només veure una lluna inabastable no ens porti a llençar la tovallola.
Ni som dones víctimes, individus a mercè de la violència dels homes i la protecció de l’estat, ni podem deixar que el discurs del terror sexual ens porti a tancar-nos a l’espai privat o que el discurs que relativitza la violència masclista ens porti a normalitzar-la de nou. Si no ho fem de manera col·lectiva, al marge de les relacions capitalistes, i donant valor a l’autonomia de les dones, segur que ja haurem perdut. Sense dubte, si ho fem nosaltres i no ho deixem en mans alienes, sabrem trobar la manera. Posem-nos-hi de nou.
*Patri Gotarda, és militant d’Endavant (OSAN).
