Fins el dia 13 d’aquest mes es pot veure al Teatre Romea una adaptació d’El quadern gris de Josep Pla. L’espectacle circula des que es va poder veure a l’Espai Lliure, en el marc del Grec 2009. L’adaptació va a càrrec de Carles Guillén i Joan Ollé, que dirigeix la posada en escena.
El Quadern gris és un dietari de joventut que narra la vida de l’autor durant els anys 1918 i 1919. Pla va anar retocant l’obra fins que l’any 1966 fou inclosa en les seves obres completes. El caràcter de reflexió personal de El Quadern gris planteja dificultats per a la dramatització que no han estat superades exitosament. Joan Ollé era conscient d’aquesta dificultat quan deia: “Ens trobem davant d’allò que abans en dèiem cabaret literari? Teatre de la paraula?”. Sense cap mena de dubte el El Quadern gris de Joan Ollé és teatre de la paraula. Però hom marxa del teatre dubtant si no hagués estat més productiu haver esmerçat el temps en llegir l’obra, certament interessant, de Pla. Naturalment l’adaptació ofereix l’avantatge de la condensació -que com tota selecció representa un punt de vista- de més de 700 pàgines en un vespre. Sobre les característiques d’aquesta selecció ens diu Ollé: “No hem volgut tractar el Pla més polèmic: si era o no misogin, si tingué 27 nòvies o cap, si fou un traïdor al catalanisme o no, si era un espia de Franco…”. El magnetisme de Pla fa que proliferin sobre ell tractaments extremadament amables. Que Pla era misogin és un fet fàcilment constatable en la seva obra. Ollé no només obvia -legítimament- el fet. Com va observar Joan-Anton Benach a La Vanguardia el 28 de juny de 2009 “la presència d’una actriu en l’exercici textual exclusiu d’un autor que, a més, feia ostentació d’actituds misògines, és la manera que té Ollé de proclamar l’autonomia de la paraula”. De les paraules de Pla, vers Pla, la persona. Però Pla va fer de sí mateix i la seva circumstància l’objecte de la seva obra. Tampoc és ja una qüestió polèmica si va ser un espia de Franco, fet que es dóna per confirmat. Com també que, traïdor o no -no es pot trair el que mai no s’ha estimat-, Pla fou un company de viatge del feixisme espanyol. Però tindria raó Ollé si ens diu que El Quadern gris és molt més que tot això. La seva adaptació reparteix el text entre tres actors -Joan Anguera, Ivan Benet i Montserrat Carulla. A primera vista Benet representa el Pla jove, contemporani dels fets que relata, i Anguera el Pla tòpic, disfressat de pagès. Joaquim Armengol (El Punt, 26 d’octubre de 2009), que també pateix síndrome d’Estocolm i redacta la seva crítica tot imitant Pla, diu sobre Carulla “que ningú sap massa bé què hi fa en aquest muntatge” possiblement es refereix al fet que és difícil atribuir-li un personatge. Però el cert és que ni Carulla té personatge, ni tot el que diu Benet és atribuïble al narrador de El Quadern gris.
El Quadern gris és, sobretot, un espectacle d’actors, l’altre element significatiu són el disseny de vídeo -imatges vistes des d’un balcó- d’Eugenio Szwarcer i les il·lustracions musicals de Damien Bazin, ambdues coses d’una obvietat aparentment total. ni hi ha cap manera, que jo sàpiga, de discernir què és el que va redactar el Pla jove (1918-19) i què hi va afegir aquell home disfressat de pagès fins a l’any 1966. Tot esdevé un recital poètic i la distribució del text per autors o bé és aleatòria, o bé aquest humil espectador no n’ha tret el trellat. Això darrer és ben possible. Si
