L’aniversari del 15M ha estat una celebració multitudinària que ha tornat a omplir els carrers dels Països Catalans. Alacant, Girona, Tarragona, Palma València o Barcelona han celebrat aquest primer any dels indignats amb milers de persones als carrers i, fins i tot, amb ocupacions i acampades en algunes de les places més simbòliques d’ara fa un any. Tanmateix, per a molts, l’afluència ha sigut insuficient –per exemple, si tenim en compte el tractament mediàtic, molt desproporcionat en relació a l’escassa difusió prèvia que reben altres convocatòries–, mentre que d’altres hi han constatat la vitalitat del 15M. En tot cas, és cert que s’han repetit molts dels ingredients de fa un any: manifestacions massives, intensa cobertura mediàtica, accions de desobediència, acampades i repressió… però en dotze mesos han passat moltes coses, i el resultat d’aquesta fórmula ja no pot ser el mateix.
De fet, és fàcil constatar un cert cansament i desgast en les grans mobilitzacions –en general, no només del 15M– després d’un primer trimestre d’any molt actiu al carrer. Les mobilitzacions que abans de la crisi es podien viure un cop a l’any, com a molt, s’han repetit ara amb molt poques setmanes de diferència. I cal no oblidar que el primer 15M va brollar en un clima prelectoral, cosa que motivava tant els que hi volien influir com els que en volien treure rèdit. Precisament, des d’aquesta perspectiva, és probable que aquells més interessats en treure’n un profit partidista i/o electoralista hagen quedat decebuts per l’aniversari del 15M.
Tanmateix, però, la decepció més gran no haurà sigut en relació a l’afluència a les manifestacions, sinó per la incapacitat de generar una altra vegada l’esperit “indignat” que va mantenir viu les acampades com a símbol de descontent i de construcció d’un futur millor. És molt simptomàtic que en aquestes manifestacions ha sigut molt menor la profusió de pancartes i lemes “espontanis i imaginatius” que tant van enlluernar durant la mediàtica #spanishrevolution, i, per contra, han proliferat pancartes d’organitzacions polítiques, associacions i entitats de tot tipus; i fins i tot banderes, que estaven vedades en aquestes mobilitzacions ara fa un any.
Així, si tenim en compte aquests factors –la capacitat mobilitzadora i la repercussió social–, l’aniversari del 15M es pot veure com un fracàs. I així ho han interpretat determinades parts interessades. Però és un fracàs que ens ha d’assenyalar el camí a seguir. De fet, el 15M no ha fet més que cremar una fase en la presa de consciència de les classes populars i això és una bona notícia. Perquè l’esperit “indignat” continua ben viu, com hem pogut comprovar en esclats puntuals com la #primaveravalenciana o en altres mobilitzacions en contra de les retallades, però, també, és cert que la proposta del 15M ja no genera la il·lusió que va generar en el seu moment. D’alguna manera, ha sigut una pèrdua d’innocència en termes polítics i això, si ho sabem aprofitar, ens pot obrir portes a plantejar nous reptes.
El camí que ha encetat el 15M a Barcelona pot indicar-nos quins són els passos a seguir. El 15M s’ha descentralitzat i obert als barris, i el teixit associatiu i els moviments socials s’hi han implicat intensament; alhora, el discurs ha evolucionat cap a plantejaments menys innocents –no direm utòpics, perquè els discursos utòpics tenen poc d’innocents– i més relacionats amb les diferents lluites veïnals i socials. I sobretot, el moviment s’ha deslliurat poc a poc de les dependències centralistes i espanyolistes i ha adquirit una autonomia suficient com per no haver de dependre de les consignes que vénen de Madrid. I és molt significatiu, que malgrat l’absència de xifres fiables, la manifestació de Barcelona fou més nombrosa que la de la ultrapublicitada Puerta del Sol.
A la resta de Països Catalans, el moviment també ha evolucionat en aquesta direcció, però amb característiques diferents. De fet, no a tots els llocs l’esquerra independentista s’hi ha implicat de la mateixa manera, perquè no a tots els llocs té la mateixa capacitat, com tampoc és igual la implantació dels moviments socials en el seu conjunt. En tot cas, cada cop està més clar que l’èxit del 15M dependrà de la seua capacitat de mediar entre els moviments socials existents –que són, en gran mesura, els que estan mantenint vives les assemblees de barri– i una població receptiva als seus plantejaments.
El millor balanç del 15M és que ha ajudat a polititzar un poc més la societat menys polititzada, alhora que ha ajudat a trencar amb l’autoreferencialitat dels sectors més organitzats. Així, el punt en què ens trobem un any després és un molt diferent dels debats que es van viure a les assemblees d’inicials; en certa mesura, l’aniversari del 15M ha servit per constatar el fracàs de l’#spanishrevolution, però entendre i acceptar que el que s’estava –i s’està fent– no és precisament una revolució, sinó una acumulació de forces i un aprenentatge social que cada cop ens permetrà assolir fites més importants, és el gran èxit dels indignats.