“La tradició dels oprimits
ens ensenya que la regla és l’estat d’excepció en què vivim”
Walter Benjamin 14 de novembre de 2008. El Consell de Ministres del Govern espanyol anuncia l’aprovació d’una contundent reforma del Codi Penal. Diuen que ha de donar resposta a les demandes socials de més mà dura “contra la delinqüència i el terrorisme”.
Aprovació de reformes sobre la llibertat vigilada, la prescripció, l’ordenació del territori, la “nova delinqüència” i els delictes sexuals… o el que és el mateix, legislació en calent, a cop de titular informatiu (“cas De Juana”, Albertos, escàndols urbanístics, assalts a xalets, “cas Mari Luz”…). Segons la vicepresidenta del Govern, Maria Teresa Fernández de la Vega, “no hi haurà cap escletxa per a la impunitat”.
Pel que fa a les condemnes per “terrorisme”, la reforma contempla la imposició d’una pena accessòria de fins a 20 anys de llibertat vigilada. És a dir, condemnes de presó de fins a un màxim de 40 anys de compliment efectiu més 20 anys de llibertat vigilada, o el que és el mateix, presó sense reixes. La llibertat vigilada suposa estar permanentment localitzable, comunicar al jutge canvis de domicili o de feina, presentar-se periòdicament als jutjats… I prohibicions: d’acostar-se o comunicar-se amb les persones que el jutge determini, d’abandonar el lloc de residència sense permís del jutge, d’acudir a determinats llocs o establiments, acostar-se a certs llocs… fins a 60 anys de condemna en total… i qui deia que la cadena perpètua no existia a l’Estat espanyol?
En el marc de la Unió Europea, diferents estats contemplen, en la seva legislació penal, la figura de la cadena perpètua. En tots ells, sota la forma anomenada “cadena perpètua revisable” que permet la revisió de la condemna i la possibilitat de la concessió de la llibertat vigilada al cap d’un temps: 26 anys a Itàlia, 20 a Grècia, 15 a l’Estat francès o Alemanya, 12 a Dinamarca… Això significa que, passat aquest temps, qualsevol persona condemnada a cadena perpètua pot veure com la seva pena és revisada i se li concedeix la “llibertat vigilada”. Les reformes del 2003 dutes a terme pel PP i el PSOE del Codi Penal espanyol van ampliar el temps màxim de compliment efectiu de les penes a 40 anys, i ara acaben d’aprovar els 20 anys “de propina” de llibertat vigilada. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.
En els últims anys, i mica en mica, les Corts espanyoles han anat aprovant mesures d’enduriment del Codi Penal, fins a arribar a tenir un dels codis penals més durs de la “democràcia” que inclou mesures que ni en les pitjors èpoques del règim franquista es van arribar ni tant sols a proposar.
Des de la reforma de 1995 en què es va suprimir la reducció de penes per treball, passant per la reforma del 2003 sobre compliment íntegre de les penes, que allarga el temps màxim de compliment a 30 anys i impossibilita, a la pràctica, l’accés al tercer grau o a la Llibertat Condicional de les persones condemnades pels anomenats delictes de “terrorisme”, l’aplicació de la “Doctrina Parot”, fins a aquesta més recent reforma. Totes elles emmarcades en la línia d’abast podríem dir que global de posar en relleu (i crear) les més diverses amenaces per, amb l’excusa de la Seguretat, endurir el control social, el sistema penal…
El jurista alemany Günter Jakobs va definir el concepte del “Dret Penal de l’Enemic”: el legislador no dialoga amb els seus ciutadans, sinó que amenaça als seus enemics, retalla garanties processals, endureix les penes i amplia les possibilitats de sancionar conductes molt allunyades de la lesió d’un bé jurídic.
L’Estat espanyol s’ha convertit en un dels exemples més clars d’aquesta teoria. El dret penal s’utilitza com una arma més en el negat però existent conflicte basc, i de retruc, contra tota la dissidència política. El que no es pot aconseguir per la via policial (la desarticulació d’un moviment polític i social, l’eliminació d’unes conviccions ideològiques…) s’intenta per la via de l’amenaça. Amenaça amb l’enduriment de penes, amb la tipificació de nous delictes, amb la creació de delictes d’opinió…
Un cop més, l’Estat espanyol vulnera els seus principis i la seva tant suposadament respectada i intocable Constitució, que promulga, entre d’altres, l’orientació cap a la reeducació i la reinserció social de les penes privatives de llibertat. L’exministre de justícia del PSOE, Juan Fernando López Aguilar, afirmava el 2006 sense cap mena de remordiments “farem el que estigui a les nostres mans per evitar que es produeixin aquestes excarceracions”, en referència a una vintena de presos polítics bascos que, d’acord amb les lleis espanyoles corresponents, estaven a punt de ser excarcerats. I es va quedar tant tranquil!
Així doncs, aquesta nova reforma no és més que un altre dels tants i tants exemples de doble moral, o doble vara de mesurar les coses, a la que ja estem acostumades. Bones paraules, o bons principis, per una banda… i crua realitat, per l’altra.
Com afirma Iñaki Rivera (director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans), “quina debilitat la d’una democràcia que necessita cada cop més recórrer a la força -al sistema penal, ni més ni menys-, per atallar la disconformitat social”.
*Júlia Humet és advocada i militant de Rescat