[bar group="860×106"]

Quan Galileu va girar el telescopi al cel i la terra “es va moure”

Model geocèntric de PtolomeuEl telescopi és un dels elements clau en la revolució científica del segle XVII. L’invent s’atribueix generalment als holandesos Lippershey, Janssen i Alkmaar, que el patentaren a la Haia el 1608, però no seria fins que Galileu sentiria a parlar de l’invent i en féu els seus models, i els utilitzà per observar el cel, que no es convertiria en el gran instrument científic de l’època, tot un símbol de la ciència. El telescopi a partir d’aleshores seria clau en la controvèrsia entre els seguidors de la teoria geocèntrica acceptada i defensada fins aleshores, basada en la cosmologia d’Aristòtil i el sistema astronòmic de Ptolomeu; i els defensors de la teoria heliocèntrica que Copèrnic defensà com a alternativa en la seva obra De revolutionibus orbium coelestium, com Kepler i Galileu Galilei.

Les propietats òptiques d’amplificar o reduir la imatge dels objectes convexos i còncaus eren conegudes des de ben antic, i les lents arribaren a occident a partir del segle XIII, però no va ser fins que el desenvolupament de la tècnica del vidre arribà a un punt prou precís i una capacitat de producció que el fes assequible, en els tallers dels artesans del vidre de la Venècia i la Florència del renaixement, que no seria possible aquest invent. El telescopi, doncs, no va ser l’invent d’uns científics, sinó d’uns artesans, fet que d’altra banda fa difícil saber-ne el seu desenvolupament exacte, ja que els artesans eren generalment illetrats. Així, hom ha atribuït diversos orígens als primers estris: la revista History Today l’arribà a atorgar un artesà gironí anomenat Joan Roget, l’any 1593, i també s’ha donat cert crèdit a la descripció d’un possible instrument emprant lents i miralls de l’anglès Thomas Digges cap a l’any 1570, si bé no s’arribaria a construir.

Però al marge de qui fos el primer que col·locà un seguit de lents alineades, observant objectes ampliats, va ser Galileu Galilei, professor de matemàtica, física i enginyeria militar de Pàdua, qui després de crear els seus models millorats, l’any 1609, el convertí en un instrument famós. Galileu observà les fases de la lluna, i descobrí quatre satèl·lits de Júpiter. Publicà els resultats de les seves observacions Sidereus Nuncius el març de 1610, i rebé de seguida el suport de Johannes Kepler, però no seria fins mesos després, quan hi hagué uns quants telescopis més, que més observadors van poder verificar les seves descobertes, i s’observaren també per primera vegada les fases de Venus, o les taques solars. Començà per tant, el que avui coneixem per observació astronòmica.

Un dels telescopis de GalileuTot aquest seguit de descobertes i observacions aportaren en molt poc temps una gran quantitat de dades i proves a favor dels arguments dels defensors del sistema de Copèrnic, del qual el mateix Galileu n’era un ferm partidari. El descobriment de les llunes de Júpiter ja fou una estocada a la cosmologia aristotèlica, que afirmava que l’únic centre de tot moviment de l’univers era la terra. Fou Kepler qui primer usà el terme de “satèl·lits” referint-se als que Galileu havia anomenat “Astres de Mèdici” en honor al seu protector, Cosimo II de Mèdici. Simon Marius els donaria els noms de Io, Cal·listo, Europa i Ganímedes, quatre de les amants de Júpiter, noms que acabarien sent acceptats més endavant. Avui aquests quatre satèl·lits, els més grans dels 63 que té el planeta, són coneguts com els satèl·lits galileians.

Però la gran popularitat que assoliren les observacions de Galileu, i el suport decisiu que suposaren per a les tesis copernicanes, començaren a despertar la reacció de l’església catòlica i els acadèmics conservadors, com Ludovico delle Colombe. Aviat diferents veus de l’església començaren a acusar-lo d’heretgia. El 1616, el cardenal Bellarmine, per ordre de la inquisició li prohibí de defensar el moviment de la terra al voltant del sol. Galileu tanmateix publicà diverses obres defensant les seves teories, essent al mateix temps que un científic capdavanter, un molt hàbil divulgador i propagandista de la ciència. La més famosa foren els seus Diàlegs. Amb el títol de Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo (Diàleg sobre els principals sistemes del món) publicà en italià una obra, que mitjançant els diàlegs de tres personatges, discutia sobre les dues principals teories. Per tal d’esquivar l’ordre de la Inquisició, la teoria geocèntrica també hi era defensada. Els diàlegs són protagonitzats per Simplici, personatge inspirat en els seus detractors; Salviatti, que encarna les posicions del mateix Galileu; i un tercer, Sagredo, que fa el paper d’observador en principi neutral. L’obra, és clar, deixava en ridícul les posicions conservadores. La publicació de l’obra li suposà ser citat davant el tribunal de la Inquisició l’any 1633, Galileu fou considerat culpable i el llibre fou prohibit i inclòs en el famós Index de publicacions prohibides, del qual no seria eliminat fins 1822. La llegenda atribueix aleshores a Galileu l’afirmació eppur si muove (i tanmateix, es mou), que expressaria la idea que, malgrat que oficialment es mantenien les concepcions de l’església, la tossudesa dels fets donava la raó a la ciència. Encara l’any 1990 el sinistre Papa actual, aleshores prefecte del Sant Ofici, arribà a afirmar que l’església tingué una posició “molt més racional que el mateix Galileu” en aquell procés i que “el seu veredicte contra Galileu va ser racional i just”, manifestacions que li van valdre a Joseph Ratzinger el rebuig de la comunitat acadèmica i científica.

La figura de Galileu, de tota manera, va molt més enllà del seu paper en els inicis de l’astronomia i la contribució en la revolució que suposà l’establiment del sistema copernicà. La principal obra de Galileu fou l’establiment de les bases de la dinàmica: l’estudi del moviment dels cossos, i la seva descripció matemàtica; i sobretot, el seu procediment de treball, que donà gran importància tant al mètode experimental com a l’ús de les matemàtiques. Els seus estudis del moviment del pèndol o de la caiguda dels cossos, en el període a Pisa, donaren lloc a la seva obra De Motu (Del moviment), també han esdevingut cèlebres, originant un altre mite, que narra els seus experiments fent caure objectes de la famosa torre d’aquesta ciutat.

Els experiments de Galileu es consideren els primers de la ciència moderna. Per a ell no es tractava tant de fer demostracions il·lustratives dels mateixos raonaments, sinó d’explorar per obtenir les dades per demostrar-los i sobretot, de fer-ho de manera quantitativa, cosa que els feia compatible amb la teoria matemàtica. Si bé tampoc es pot dir que fos completament rigorós amb el que avui hom considera ideal en l’experimentació, sí que fou un dels precursors del mètode, i un dels gegants sobre les espatlles dels quals hom ha pogut veure més enllà i sobre les quals s’ha bastit la física.


[bar group="860×106"]