El passat 28 de juny es declarava un incendi forestal a Cortes de Pallás (Vall de Cofrents-Aiora) i ràpidament les flames s’estengueren amb força cap a altres localitats com ara Dos Aguas (La Foia de Bunyol), obligant a desallotjar unes 500 persones de la zona. Degut a les altes temperatures i al sec vent de ponent, el foc, descontrolat des del primer moment, es va propagar amb virulència cap a l’est aplegant a cobrir una distància de 30km en a penes 16 hores, deixant un rastre de més de 30.000 hectàrees cremades. Quasi paral·lelament, a l’endemà mateix, es declarava un altre incendi a Andilla (Els Serrans). A l’igual que al primer, la força de les flames i les condicions meteorològiques facilitaren la ràpida propagació del foc, fins al punt de perillar inclús el Parc Natural de la Serra Calderona.
Tot apunta que, en ambdós casos, la causa immediata dels incendis van ser dues negligències. El primer incendi es va originar durant la instal·lació d’uns panells solars a una vivenda des d’on va saltar l’espurna que inicià les flames. En el cas d’Andilla va ser la crema incontrolada de rastrolls a una finca particular la causant del foc.
La mala planificació tècnica de l’extinció
UME i Guàrdia Civil van impedir que el personal especialitzat en el camp d’aquestes poblacions ajudaren voluntàriament en les tasques d’extinció
Però a banda d’aquestes dues imprudències hi ha tot un seguit de causes que expliquen d’una manera més justa les devastadores dimensions d’aquests incendis al País Valencià. Així, s’observen una sèrie d’errades entre les persones encarregades de gestionar aquests episodis catastròfics: tardança dels efectius en aplegar a les zones afectades (tal com relataren diverses veïnes), manca de mitjans d’extinció (tant aeris com terrestres) i descoordinació entre els distints agents implicats en les tasques d’extinció. En aquest sentit, cal destacar el paper de la Unidad Militar de Emergencias (UME) que degut a la seua jerarquia de comandaments té una eficàcia mínima en aquests casos, no sent capaç d’aprofitar tots els recursos dels que disposa. A més a més, aquests junt amb la Guardia Civil, van impedir que el personal especialitzat en el camp d’aquestes poblacions ajudaren voluntàriament en les tasques d’extinció, amenaçant-los inclús d’emportar-se’ls emmanillats si desobeïen les ordres, tal i com va relatar el propietari d’un bar d’Alcublas (municipi amb el 80% del seu terme cremat). Si aquests dos cossos militars hagueren deixat als qui coneixen el territori, i per tant la xarxa de camins i senders, aconsellar al personal d’extinció en comptes d’estar fent-se fotos amb el Conseller de Governació Serafín Castellano, Alberto Fabra, Rubalcaba i demés oportunistes, tal volta s’hagueren reduït els danys.
Les retallades i altres decisions polítiques
A totes aquestes causes, diguem-ne més tècniques, cal sumar unes altres, més bé polítiques, com les retallades que el govern de la Generalitat Valenciana ve aplicant des de fa anys als pressupostos en matèria de prevenció i lluita contra incendis. D’aquesta manera, el Consell ha destinat 5 milions d’euros i 1.000 brigadistes menys que l’any passat a la lluita contra incendis. Una altra prova d’aquestes retallades és la denúncia que la Junta de Personal del Consorci de Bombers de Castelló realitzà en referència als focs d’Andilla i l’Alt Palància, on només es va mobilitzar a 12 dels 250 bombers professionals de la plantilla, donat que la diputació va optar per estalviar diners enviant a voluntaris. Els mateixos bombers de Castelló, on la reducció dels agents de reforç per a l’extinció d’incendis ha sigut del 80%, ja varen advertir que el personal era insuficient per a protegir les muntanyes en un dels anys més secs i calorosos de les últimes dècades.
Però totes aquestes retallades no venen de nou. Ja en 2009, l’empresa TRAGSA, encarregada entre altres qüestions de prestar servei a les administracions públiques en matèria de prevenció i extinció d’incendis, amb la complicitat de CCOO, UGT i USO va redactar un nou conveni col·lectiu mitjançant el qual s’acomiadaven centenars de brigadistes d’emergència. Aquests brigadistes de curta, molts d’ells amb anys d’experiència, van perdre la possibilitat de passar a ser contractats com a treballadors indefinits (brigadistes de llarga), fent més precari aquest sector, tal com va informar L’ACCENT en el seu moment.
Les causes profundes
La Diputació de Castelló només va mobilitzar a 12 dels 250 bombers professionals de la plantilla, per estalviar diners enviant a voluntaris
Tanmateix, a l’igual que en l’esfera sòciolaboral, les retallades tot i ser les culpables més visibles i immediates d’aquestes desgràcies, mai són l’arrel del problema. Si volem entendre bé el que ha passat amb els incendis al País Valencià, hem de prestar atenció a causes de naturalesa més profunda. En aquest cas és fa ineludible abordar l’actual model territorial imperant al País Valencià. Un model que històricament ha estat basat en el desenvolupament de les zones litorals i en un progressiu abandonament de les zones rurals i d’interior. No és casualitat doncs, que els dos focus dels incendis, se situen en dues comarques, la Vall de Cofrents-Aiora i els Serrans, que compten amb una densitat de població de 9,3 hab./km2 i 13,1hab./km2 respectivament, de les més baixes d’un País Valencià amb una mitjana de 216 hab./km2. Aquest despoblament de les zones interiors comporta l’abandonament de pobles sencers, dels antics camps de cultiu de secà que en altres temps foren rendibles, de les pràctiques ramaderes, recol·lectores o d’obtenció de fusta entre altres. Fet que a la vegada deixa unes zones muntanyoses plenes de combustible potencial per al foc i sense cap element que impedisca la seua propagació. I com a conseqüència d’aquest model territorial ens trobem amb aquests incendis de proporcions descomunals que, junt a la manca de recursos degut a les constants retallades i a un sistema basat en l’extinció d’incendis i no en la prevenció, han arrasat més de 50.000ha de terreny forestal en una de les pitjors catàstrofes ambientals que es recorden en dècades al País Valencià.
La pèrdua del sòl
I és que el foc no ha parat fins que ja no quedava res més que cremar, deixant al seu pas un rastre de destrucció que ha afectat a 22 pobles de cinc comarques diferents (Vall de Cofrents-Aiora, els Serrans, la Ribera, la Foia de Bunyol i l’Alt Palància). S’han perdut cases, cases de camp, camps de cultiu, milers de persones han hagut de ser evacuades. S’ha perdut una immensa superfície de bosc mediterrani, més o menys evolucionat depenent de la zona. S’ha perdut també gran quantitat de fauna i el seu hàbitat. Sense oblidar que moltes localitats afectades obtenien quantiosos ingressos econòmics derivats de la seua oferta natural, bé siga a través del turisme rural, activitats esportives en la natura, o l’apicultura. I el que és més important, s’han establert les condicions idònies per a perdre el recurs més preat i valuós d’un bosc, el seu sòl. En desaparéixer la cobertura vegetal el sòl queda al descobert, sense protecció, sent altament vulnerable als processos erosius.
Les retallades tot i ser les culpables més visibles, mai són l’arrel del problema, hem de prestar atenció a causes de naturalesa més profunda S’han establert les condicions idònies per a perdre el recurs més preat i valuós d’un bosc, el seu sòl
I és que al País Valencià es donen unes condicions ambientals que fan que aquest procés siga molt més accentuat que en altres zones, ja que durant l’estiu es produeixen el major nombre d’incendis forestals que eliminen la protecció de la vegetació i, pocs mesos després, per l’octubre, comencen els episodis de pluges torrencials, les quals arrosseguen vesant avall grans quantitats de sòl. La pèrdua d’aquest sòl fa que l’aigua no s’infiltre a través dels seus porus i circule en superfície, fet que comporta de nou un augment de l’erosió hídrica. Així, s’entra en un cercle viciós de degradació i pèrdua de sòl que té unes conseqüències nefastes: pèrdua directa de l’hàbitat i suport de moltes espècies animals i vegetals, augment del risc d’inundacions en veure’s incrementat el volum d’aigua que circula superficialment, disminució de la infiltració i per tant de la recàrrega dels aqüífers, pèrdua de sòl fèrtil amb gran capacitat agrícola, pèrdua del poder depuratiu de l’aigua que té el sòl, ja que aquest filtra i reté els contaminats presents en l’aigua quan aquesta circula pel seu interior, pèrdua de la capacitat del sòl de fixar CO2, i tot un seguit de conseqüències que resulten altament perilloses per a l’ecosistema i la salut humana. Davant açò, hem de tindre clar que quan es perd el sòl es perd per a sempre, almenys a escala humana, ja que els processos de formació de nou sòl tarden entre centenars i milers d’anys en donar resultats. És a dir, la pèrdua de sòl és irreversible.
Com es pot comprovar el foc no ha afectat només al paisatge de la zona, sinó que posa en perill la qualitat de vida de les persones i els recursos naturals de les futures generacions. I tot com a conseqüència d’un model territorial desequilibrat que actua a mode de combustible, uns polítics i gestors que fan el paper de piròmans i unes tisores ben grans actuant d’espurna incendiària.
