[bar group="860×106"]

“Quan s’estima de debò no fa mai por de compartir”

Ens ha deixat Teresa Rebull, però la recordarem sempre.

Foto: Lluís Brunet

“La iaia de la cançó”, membre de la Nova Cançó, cantautora i musicadora de poemes, Creu de Sant Jordi pel seu compromís amb la cançó catalana… Tot això ja ho diran. Hem parlat poc, massa poc encara, de l’energia de la Teresa, de l’amor fraternal, de la generositat política, de la lluita incansable per les llibertats, del seu testimoni de vida i d’història excepcional.
Perquè la Teresa, abans de formar part de la Nova Cançó, també va ser obrera, revolucionària, militant del POUM, republicana exiliada. Filla de Balbina Pi, dirigent anarcosindicalista i brodadora de les primeres banderes anarquistes, i Gonçal Soler, dirigent de la Federació Local de Sindicats de Sabadell – CNT i durant un temps director del setmanari sindical Vertical, va viure sempre de prop el compromís amb els treballadors i la vida llibertària. Dels 12 als 16 anys va treballar a la indústria tèxtil de Sabadell, i sovint ha dit: “Jo només conec les coses del carrer i de la lluita, no sé de teoria”.

Amb la República se li va obrir el món, però la Guerra Civil va acabar de determinar la història d’aquella Teresa. Quan les tropes franquistes l’acusaren de roja diuen que els va dir: “Què ús diré…, sóc de la CNT”. Va treballar d’infermera i va ser militant activa del POUM fins que amb vint anys va marxar a l’exili, a França, on va conèixer els maquis, s’escapà dels camps de refugiats i s’organitzà contra el nazisme. A París va viure el Maig del 68 al costat de tota la intel·lectualitat d’esquerres –Jean-Paul Sartre, Juliette Gréco, Georges Brassens i Albert Camus. Més o menys a l’època va entrar a formar part del moviment de la Nova Cançó arran d’un concert d’en Raimon a París. Sempre generosa, sempre disposada a contribuir amb la cultura catalana des de la Catalunya Nord, va cantar també com un mitjà de lluita per les llibertats de tot tipus. Anys després, quan ja vivia a Banyuls, va entrar al PSC, carnet que va estripar arran de l’esquilada de l’Estatut. Mantenia ben vius els fets del Maig del 37, en què va ser empresonada una setmana en una txeca de Barcelona, i encara creia esperançada en el socialisme revolucionari per alguna espurna que endevinava en la política actual.

Moderna, jove, gens dogmàtica, vivia la vida sense por ni prejudicis. Sobretot era una dona lliure. Deia sempre que els discursos de l’esquerra eren antics, ancorats al passat, i que  calia modernitzar-nos per avançar. D’àvia, no se’n sentia gens. “ jo tinc 30 anys”, assegurava. Tenia por del retorn del feixisme i alertava que la crisi actual és una porta cap als discursos més reaccionaris i que calia estar amatents. A la “maramiga”, que li diu el Lluís Llach, se l’ha estimada tothom. Amb un caràcter fort i contundent transmetia dolls d’amor fraternal sense reserves perquè “quan s’estima de debò no fa mai por de compartir”.

Ens ha ensenyat a viure la vida amb passió, amb llibertat i amb generositat vertadera, i això és la lliçó més gran de compartir. Amb la rialla ferma i ironia ens ha fet de mestra tants cops que nosaltres pecàvem de saber-ne més. I encara de vegades bandegem la saviesa de la nostra gent gran, els fills de la República, els exiliats, els que no han deixat mai de ser-hi perquè per a ells el país no s’acaba on ho diu un mapa. Casa seva, a Banyuls de la Marenda, tenia les portes obertes i una ampolla de vi dolç per a qualsevol que l’anés a veure, i és per això que tothom qui ha volgut l’ha pogut conèixer de prop, que tothom qui l’ha conegut avui se sent una mica orfe.

Ella, que sempre tenia un record per a Sabadell –“per Sabadell, tot, i per la llengua encara més”, ens va dir quan la vam convidar el 2007 a l’homenatge que li vam preparar a la Coordinadora d’Associacions per la Llengua– i enyorava el bosc de Can Feu, no ha rebut encara la Medalla d’Honor de la Ciutat tan reclamada per algunes entitats. Només un senzillet homenatge l’any 2012, després d’haver rebut ja la Creu de Sant Jordi el 1992 i de la sentida festa d’homenatge organitzada per Òmnium Cultural l’any 2006. La seva ciutat natal està en deute i seria bo que la petjada de la Teresa quedés inscrita més enllà d’homenatges i medalles. Un carrer, una ruta, una escola…? I més enllà de la institució encotillada, cal que el carrer la vindiqui com a pròpia, que al cap i a la fi siguem dignes del relleu. Llancem desitjos al vent, si és que hi ha vent.

Se n’ha anat l’energia de viure. Ningú és imprescindible però sí irrepetible, i la Teresa ho era. Ens queda la Teresa alegre i combativa, la Teresa que ens ha ensenyat la intensitat. A lluitar estimant. Se n’ha anat la Teresa que estimava, sobretot estimava la vida.

Jordi Cuixart i Esther Saborido són activistes culturals de Sabadell i membres de la CAL.


[bar group="860×106"]