“Quan un fuig esperar és una contradicció molt difícil de passar”

Anna Gabriel parla amb Marta Marín-Dòmine de l'exili i la seva obra

La conversa fa temps que era esperada per les dues. La Marta Marín-Dòmine, és a Barcelona: “Hauria d’estar a Toronto, però les coses han canviat. Les classes es fan online i aquest any seré a Barcelona. Estem en aquesta nebulosa de saber com anirem caminant en aquesta dificultat”. L’Anna Gabriel parla de com de ràpid va llegir “Fugir era el més bell que teníem” i com va saber identificar en qui l’escrivia algú que sabia què era l’exili. La conversa pretén passejar per l’impacte del Covid amb les fronteres, els transits migratoris i, com a teló de fons, la Barcelona que aflora del silenci.

Anna Gabriel: Una de les idees que més em va voltar pel cap a l’inici del confinament va ser la constant de missatges perquè la gent es quedés a casa. Em va generar molta contradicció que des de les esquerres en general es trigués tant en afinar el missatge. Perquè no tothom es podia quedar a casa i perquè mai abans les fronteres dels estats s’havien fet sentir amb aquesta intensitat congelant exilis, fugides i migracions de gent que necessitava exiliar-se, fugir o migrar. ¿Què t’ha suggerit a tu tota aquesta etapa del COVID19, en relació als exilis, les fugides o els refugis?

Marta Marín-Dòmine: El que recordo més d’aquesta etapa primera és que de sobte, la ciutat va callar. Semblava que la naturalesa havia tornat a la ciutat, en forma d’ocells que normalment no hi entraven. Però també va passar que, com si nosaltres fóssim males herbes i ara deixéssim veure les flors, vam començar a veure la gent que no es podia tancar a casa perquè viuen al carrer: els sense-casa i la gent que continuava recollint deixalla bàsicament. Ells eren les flors que no deixàvem sortir perquè nosaltres les estàvem tapant. ¿I quina relació tenen amb les migracions o els moviments migratoris? Doncs que hi ha un moviment migratori que normalment està totalment invisibilitzat i que està al costat de casa nostra, i que no és migratori per se, però que s’està movent perquè tampoc no té lloc. I si mai torna a passar que ens confinem, ells mantindran el mateix moviment. Hi ha una vida molt al marge que existeix i que no la veiem. I pel que fa a les grans fronteres estatals, s’ha afegit un patiment que ningú no esperava. Amb els permisos de residència congelats, ara s’han d’esperar. I esperar quan un fuig és una contradicció molt difícil de passar.

AG: Hi ha hagut un tancament de fronteres, i per tant un tancament en l’interior dels països i els estats, i un tancament a casa. I per tant, lluny d’activar solidaritats i fraternitats, el temor que tinc és que aquest exercici tant intensiu i sense precedents de tancament entre aquestes dobles parets – les estatals i les domèstiques – no ens hagi domesticat en l’individualisme més que en una altra cosa.

MMD: Sí, ho comparteixo. Em sap greu dir-ho perquè el pessimisme no és gaire revolucionari, però no sóc gaire optimista. I potser ara, el no ser gaire optimista potser sí que és revolucionari justament per dir “ei que si continuem així no anem bé”. Clar, el tancament sempre ha incentivat molta por cap a l’altre, i l’altre normalment és l’estranger, el pobre… I això sí que pot ser que s’agreugi. És cert que estem en un moment en què no podem extreure conclusions perquè estem al mig de l’ull de l’huracà, però sí que fa por pensar si hi ha una insensibilitat creixent. L’altre dia van tornar a morir unes altres persones que intentaven passar la Mediterrània, i és molt impactant pensar com no acabem de veure fins a quin punt pot ser immensa la necessitat de fugir per anar a un continent marcat per la pesta – una mica com ho hauria estat durant l’Edat mitjana. I encara i així vénen a trucar la porta.

AG: A banda de les classes, també estàs vinculada al Centre for Memory and Testimony Studies. Heu pogut seguir amb l’activitat malgrat la situació?

MMD: Hi havia una gent jove que ara estava molt interessada en tirar endavant un projecte que vam estar elaborant, que consistia en recollir testimonis actuals de com s’havia viscut la pandèmia en el campus universitari, des de gent de l’administració fins als estudiants. I no ens ho han acceptat. Nosaltres definim memòria d’una forma molt àmplia. I des de totes les disciplines. Des de les arts, fins les disciplines acadèmiques. Haurien de ser objecte de memòria col·lectiva totes aquelles persones o grups que passen per una situació inèdita i que no és quotidiana (crec que la pandèmia compleix els requisits) i que dónen testimoni d’això o en fan una reflexió. Els estudiants estan bastant estressats, pel que he vist… En tot cas, i em sap molt greu dir això, la correcció política s’està tornant una forma de control social.

AG: De fet, ni tant sols existeix un centre internacional dels exilis, com a centre de recerca, de documentació i denuncia.

MDD: Hi ha intents, però fixa’t que encara l’experiència, en aquest cas concret de l’experiència de les dones de l’exili del 39 se’n sap molt poc. I quan veig adaptacions televisives o cinematogràfiques, que n’hi ha poques, me les miro una mica així perquè penso “a veure quins tòpics sortiran!”. I sempre surten els mateixos tòpics. Si s’ha d’avançar en això, crec que s’han d’unir moltes forces. Institucions jo sóc una mica escèptica. No sé quines forces s’haurien de posar en marxa, potser forces més de base. Aquest llibre meu  l’he presentat moltíssim a molts llocs, i contràriament al que pot semblar no només atreu a gent una mica més grandeta, sinó que també atreu a gent molt jove. Al final, em venien a dir coses que em van impactar i que m’impacten encara. Em deien que havien trobat memòries escrites, dels seus avis i en alguns casos rebesavis, i de les quals no sabien què fer-ne, no sabien com encarar-s’hi. Això és molt interessant. I parlant d’avis, la qüestió dels exilis està present en la teva història familiar. Tu t’has sentit fent ressonar aquest gest de l’exili familiar?

AG: Jo no tinc una presència d’exili familiar com tu, perquè l’exili familiar em queda una mica més lluny: l’exili és d’un germà de la meva àvia. Jo no hi he conviscut quotidianament, però és veritat que t’atravessa. D’aquell moment se n’ha parlat sempre molt a casa, de com quan mor el germà de la meva àvia, la seva dona, la tieta Flora, decideix quedar-se a França perquè creu que a França una dona sola amb dos nens tindrà molt millors condicions. Per tant, no és tant el nucli familiar, però sí que és veritat que atravesses fronteres, i te’n vas i no saps quan tornaràs… No ho he viscut en primera persona fins ara, però em reconec formant part d’una cosa que va molt més enllà de mi. Sempre he volgut recuperar molt la història de la meva família. Jo he estat molt poc temps diputada i amb accés als micros, però l’he aprofitat molt per parlar de la meva família. No perquè la meva família sigui excepcional, sinó justament perquè és molt comú! I per això la vull treure a l’arena pública, perquè hi ha molta gent que ve d’aquest tipus de família. Molta, malgrat que la pròpia gent sovint no ho sàpiga!

MMD: És el que em va fer escriure a mi aquest llibre. Exactament. No l’excepcionalitat, sinó fins a quin punt era un lloc comú…

AG: Tu dius que l’exili és una de les experiències mes doloroses que pot viure una persona. Que en penses quan hi ha fills d’exiliats de la dictadura que ara insisteixen en retirar-nos la condició d’exiliats a nosaltres? Evidentment sé distingir perfectament condicions de diferents experiències. Però des de quina posició tu li retires la condició d’exili una persona?

MMD: És una pena, eh? Com més parlem més veig la necessitat de ser molt fi, molt delicat en la qüestió de l’exili. Quan Ovidi, un dels grans poetes romans, és forçat a l’exili per l’emperador August, escriu les “Tristes” que parlen del seu cor trencat perquè no pot tornar a casa. L’exili és tota situació en què no pots tornar allà on tu vols tornar i que consideres que és casa. Amb l’afegit divers de les qüestions polítiques. Però clar… Deixes de ser tu! És l’etimologia de “exili” fora del lloc, però perquè “il” que és el pronom que després donarà aquesta tercera persona és “fora de tu”, que si això no és dolorós, que vingui Rita la Cantaora…