La gravetat del genocidi colonial a Gaza ens obliga a considerar el nostre paper com a moviment solidari. Hem de recolzar la lluita del poble palestí per abolir el sionisme, sense importar els mitjans que elegeixin per fer-ho.
Louis Allday*
La història de l‘Estat colonial sionista a Palestina és una cadena ininterrompuda de violència perpetrada per aquest Estat contra aquells pobles les terres dels quals cobdícia. Aquesta afirmació, per incòmoda que sigui per als creadors de mites sionistes i les fantasies sionistes liberals d’un Israel redimible, no és una opinió. Ans al contrari, és un fet històric incontrovertible i meticulosament fonamentat que només la ignorància, el prejudici o el simple racisme poden negar.
És més exacte dir, doncs, que el mateix Estat colonial sionista a Palestina és una cadena ininterrompuda de violència. La seva característica definitòria, la seva qualitat inherent i fonamental —sobre la qual es va forjar la seva existència i ara es manté ineludiblement— és la violència sistemàtica exercida principalment, però no exclusivament, contra el poble palestí les terres del qual va robar per existir.
Aquesta violència es manifesta en totes les formes imaginables (i sovint inimaginables), des de la més genocida i massiva a Gaza avui fins als actes més rutinaris però profundament insidiosos d’agressió, humiliació, indignitat i tortura psicològica.
Des del 7 d’octubre del 2023 aquesta violència sempre present, ineludible i omnipresent ha assolit el punt més extrem (el més obertament genocida) des de fa dècades, possiblement més que mai. Tot i que aquestes comparacions són matusseres, és possible que l’atac catastròfic d’Israel contra Gaza hagi superat, segons algunes mesures, l’escala i la gravetat de la violència i destrucció que van tenir lloc durant la Nakba el 1948. En aquesta petita franja costanera de Palestina ha comès actes de violència tan depravats, despietats i vasts que els informes que els descriuen requereixen rellegir-los diverses vegades per tan sols començar a comprendre el seu horror.
Paradoxalment, si bé Israel ha bloquejat l’entrada de periodistes a Gaza i ha assassinat sistemàticament els periodistes palestins i les seves famílies que ja eren allà, algunes de les proves més impactants de les seves atrocitats les han proporcionat voluntàriament els mateixos perpetradors. Aquests soldats, que alimenten un públic feixista, principalment domèstic, afamat de sang i humiliació dels nadius que s’havien atrevit a resistir-los, han publicat proves dels seus sòrdids crims a les xarxes socials amb un goig sàdic. Tant ells com els seus depravats espectadors –que aproven aclaparadorament la violència genocida que s’està desfermant– estan desesperats per reafirmar el domini psicològic violent que els Estats colonials s’esforcen per imposar sobre les poblacions colonitzades. L’èxit militar inicial de l’Operació Inundació d’Al-Aqsa va sacsejar aquesta dominació fins als fonaments i el fracàs d’Israel a derrotar militarment la resistència a Gaza des de llavors l’ha soscavat encara més.
En aquesta conjuntura, plena tant de dolor com d’esperança, hi ha quatre punts fonamentals sobre la solidaritat que destaquen al meu parer més que mai. Cal repetir-los a la llum de les tendències, latents i manifestes, dins del moviment de solidaritat amb Palestina -ja sigui excepcionalitzant Benjamí Netanyahu, condemnant la resistència armada palestina o criticant pedantment els eslògans utilitzats pels moviments estudiantils de solidaritat.
· Primer: els palestins tenen dret a la resistència armada
Contràriament a l’ontologia colonial violenta que ha convertit els palestins en persones no mereixedores de vida i dignitat: no només existeixen com a poble, sinó que tenen el dret moral, legal i humà de defensar aquesta existència, resistir la seva despossessió, colonització i genocidi en curs, i cercar el seu alliberament nacional per tots els mitjans necessaris, inclosa la lluita armada. Independentment del que declarin la Cort Penal Internacional o altres institucions occidentals, mai no es pot fer una comparació ni establir una equivalència entre la violència de l’opressor i la violència dels oprimits.
Vaig escriure en suport del dret inalienable dels palestins a emprendre la resistència armada el juny del 2021 arran de Sayf al-Quds (“L’espasa de Jerusalem”), una batalla que en molts sentits va presagiar el que va venir després. Si n’hagués estat conscient en aquell moment, hauria inclòs en el meu assaig aquestes poderoses paraules de Rachel Corrie, enviades a la seva mare poques setmanes abans que fos assassinada per un bulldozer militar israelià a Gaza el 2003:
“Si algun de nosaltres veiés les nostres vides i el nostre benestar completament escanyades, visqués amb nens i nenes en un lloc cada vegada més reduït, on sabéssim -a causa d’experiències prèvies- que els soldats, els tancs i les excavadores podrien venir cap a nosaltres en qualsevol moment i destruir tots els hivernacles que havíem construït i cultivat… i fessin això mentre a alguns de nosaltres ens colpejaven i segrestaven… creus que podríem intentar fer servir mitjans una mica violents per protegir els fragments que queden? Penso en això especialment quan veig horts, hivernacles i arbres fruiters destruïts: molts anys de cura i cultiu. Penso en tu i en el temps que fa que les coses creixin i en l’amor que necessiten. Realment crec que, en una situació similar, la majoria de la gent es defensaria tan bé com pogués. Crec que l’oncle Craig ho faria. Penso que probablement l’àvia ho faria. Crec que jo ho faria.”
· Segon: el sionisme és irredimible
En expressar suport a la causa palestina i dissipar la propaganda sobre això, no s’ha de concedir ni una engruna als enganys, els prejudicis i la cínica manipulació emocional dels sionistes. Els sentiments i la comoditat ‘un sionista mereixen tanta consideració i respecte com els d’un feixista. En altres paraules: cap.
El sionisme no és una identitat cultural o una creença religiosa benigna; és una ideologia política assassina, colonial i inherentment racista que ha de ser aïllada, combatuda i derrotada.
Si llegir aquesta frase resulta impactant o insensible, aleshores només pot significar que el lector encara no ha arribat a acceptar fins a quin punt el sionisme és una forma de feixisme i supremacia blanca.
· Tercer: no farem de policia dels nostres eslògans
Cap eslògan autèntic dels oprimits mai serà agradable per als seus opressors. Per tant, qualsevol aliat ostensible que controli o critiqui públicament els eslògans i la terminologia que representen les aspiracions fonamentals i materials del moviment d’alliberament palestí no està genuïnament compromès a donar suport al que caldrà per aconseguir l’alliberament i, en conseqüència, la seva opinió hauria de ser ignorada.
· Quart: «Israel» ha d’arribar a la seva fi
Finalment, l’entitat sionista comunament coneguda com a Israel és un projecte colonial sostingut per l’imperialisme nord-americà per a les seves pròpies finalitats. És una presència temporal a terres palestines, sirianes i libaneses que finalment serà derrotada i arribarà a la seua fi. Aquest alliberament l’aconseguiran principalment els qui lluiten per assolir-lo sobre el terreny, però fins que arribi aquell dia i l’Estat colonial sionista ja no existeixi, ens correspon a cadascun de nosaltres ajudar a la lluita palestina per la seva existència i pel seu alliberament, de tots les maneres que les nostres responsabilitats, capacitats i circumstàncies ho permetin.
