El proper 11 de setembre farà quaranta anys de la celebració el 1976 de la Diada nacional a Sant Boi de Llobregat. Per tal de commemorar el que fou una manifestació certament popular de catalanisme i aspiracions democràtiques s’han convocat dos actes polítics, un per part d’En Comú Podem el mateix 11 de setembre i l’altre per part de la CUP, ERC i Podem dos dies abans. L’acte d’En Comú Podem porta com a lema secundari “Per un catalanisme popular”. Molt probablement en la concepció del catalanisme popular dels anomenats “comuns” no hi tenen cabuda ni els separatistes d’Estat Català que als anys vint van combatre la dictadura de Primo de Rivera, ni els membres del Partit Català Proletari que l’estiu de 1936 van fundar el PSUC ni tampoc el integrants de l’Exèrcit Guerriller de Catalunya i del PSUC, com Numen Mestres o Joaquim Puig Pidemunt, assassinats per la dictadura franquista el 1949. Són, en definitiva, els peatges de tants anys de renúncies, reformes i pactes d’elits que han conduït als anomenats “comuns” ha assumir l’abandonament de l’eix esquerra/dreta, l’acceptació del Regne d’Espanya com a Estat-nació legítim i, fins i tot, veure per creure!, la reivindicació pretesament sofisticada, per part d’un dels intel·lectuals orgànics del nou regeneracionisme progressista espanyol com Xavier Domènech, del lerrouxisme com a cultura política emancipadora de les classes populars catalanes.
De ben segur que els anomenats “comuns” tampoc faran seva la voluntat de ruptura que una bona part dels assistents a Sant Boi el 1976 expressaven amb crits com els de “Viola dimissió per feixista i per cabró” en referència a l’alcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola. De fet, bona part de les organitzacions de les que es reclama hereva la coalició En comú Podem i que van convocar a la diada de 1976 no van dubtar ni un moment en qualificar de terroristes a aquells que el 1978 van retirar definitivament de la circulació a Viola i a tots aquells altres que van impugnar la transició des d’un primer moment. Més desconcertant resulta la participació de la CUP al costat d’ERC i Podem en un acte de commemoració d’aquella diada de fa quaranta anys.
Fa pocs dies, un periodista tant benintencionat com coneixedor superflu de les coordenades històriques de la transició escrivia que a Sant Boi “fa 40 anys va celebrar-se per primera vegada la Diada de forma autoritzada després de la mort de Franco”. S’oblidava d’apuntar un detall en cap cas menor: autoritzada per les mateixes autoritats franquistes. Concretament pel governador civil de Barcelona Salvador Sánchez Terán que havia substituït en el càrrec al sinistre Rodolfo Martín Villa. Hom ha intentat construir una explicació històrica de la diada de Sant Boi en el relat de la transició elaborat pels fills polítics d’aquelles esquerres que a la velocitat de la llum van abandonar la ruptura per la reforma com el d’un punt d’inflexió en les demandes nacionals, populars i democràtiques de signe rupturista. Res més lluny de la realitat: la diada de 1976 fou el resultat d’una negociació i pacte entre els representats de l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya amb el governador civil franquista de Barcelona. Concretament, varen ser personatges tant protagonistes de la transició i el règim autonòmic posterior com Josep Benet, Miquel Sellarés i Pere Portabella els qui van pactar i negociar amb Sánchez Terán fer la diada a Sant Boi i no al Parc de la Ciutadella de Barcelona, tal i com s’havia previst inicialment. Davant la prohibició governativa de realitzar la diada a Barcelona, amb tot el simbolisme i raó política que contenia, els organitzadors van optar no per la desobediència ni pel desafiament, sinó per trobar una solució pactada amb els gestors del règim, traslladar la diada a Sant Boi, per evitar problemes d’ordre públic. En l’acte polític hi van intervenir Miquel Roca i Junyent, fundador de CDC, en representació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, Octavi Saltor, membre de la Lliga Liberal Catalana, un intent per sort frustrar de reformular la Lliga de Cambó, i Jordi Carbonell per l’Assemblea de Catalunya. Exceptuant Carbonell, la resta eren tots una mostra de l’inequívoc rupturisme arrauxat dels organitzadors de l’acte.
No resulta estrany, en conseqüència, que un home com Jordi Pujol pogués caracteritzar la diada de Sant Boi en una entrevista pocs dies després al diari ABC com: “una manifestación a la vez de moderación y de energia […] Las negociaciones hasta llegar a la autorización del acto fueron tensas, duras, pero correctas. Es de subrayar en este sentido la capacidad de dialogo del governador civil. Si la “diada” se hubiera celebrado en el Parque de la Ciudadela hubieran acudido probablemente más personas, a pesar de no estar autoritzada. Nosotros preferimos, sin embargo, actuar moderadamente y traslladar el acto a Sant Boi”. Ni tampoc que el sinistre Rodolfo Martín Villa considerés molts anys després que la Diada de Sant Boi era una clara mostra de la superació de la confrontació política que s’havia viscut durant la guerra civil. Tot un comentari ple de cinisme i falta d’ètica molt propi d’un botxí com Martín Villa.
El que resulta tragicòmic, per altra part, és que el PSUC, amb un pes incontestable a l’Assemblea de Catalunya i en el conjunt de l’oposició antifranquista, es dediqués durant la celebració de la diada a Sant Boi, tal i com ha recordat recentment un antic militant del comunisme maoista convertit en intel·lectual orgànic de totes les cases grans del sobiranisme, a impedir qualsevol mostra de reivindicació republicana, i encara més de la República Catalana, i a imposar implacablement l’eslògan oficial de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” davant qualsevol altre que pogués qüestionar la monarquia o posar nervioses les elits polítiques i econòmiques tant del règim com de l’oposició. Resulta tragicòmic però no sorprenent, ja que al setembre de 1976 tant el PSUC com gairebé la totalitat de forces de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya havien assumit que la farsa de la “Ley de reforma política” de juliol de 1976 elaborada pel propi règim no estava tant malament i, per tant, no calia boicotejar-la o boicotejar-la sols de manera homeopàtica perquè no fos dit. Aquesta llei després de ser aprovada en un fals referèndum el desembre de 1976 és la que va servir per legalitzar el PCE i el PSUC i per donar consistència a tot l’entramat de la reforma. Certament, la diada de Sant Boi va ser tota una manifestació de transversalitat, tal i com recordava recentment un dels opinòlegs de capçalera del comte de Godó. Una manifestació de transversalitat de les forces polítiques reformistes per acabar mercadejant amb la voluntat de ruptura present en una part significativa de la societat catalana.
El mateix 11 de setembre de 1976 el PSAN-provisional va organitzar al Fossar de les Moreres el primer acte polític independentista després de la mort del dictador. L’acte fou organitzat conjuntament amb les Joventuts Revolucionàries Catalanes i el Grup de comunistes independentistes. No cal dir que l’acte era il·legal, el marc de la transició no podia tolerar la reivindicació de la independència nacional dels Països Catalans, i que és reduí a la lectura d’un manifest i diverses accions agitatives. L’acte va tenir un impacte minúscul, de la mateixa manera que el tenien els organitzadors, però contenia tota la certesa i la raó política d’impugnar la farsa de la transició i de la reforma des d’un primer moment. L’any següent, el 1977, les organitzacions independentistes, comunistes, revolucionàries ja van organitzar, entre molts altres, l’11 de setembre independentista al Fossar de les Moreres. Ja resultava incontestable el que s’havia prefigurat un any abans a Sant Boi: la voluntat de ruptura seria utilitzada per a bastir la reforma i l’autonomia. S’utilitzaria, en definitiva, per a fer un reforma pactada amb les elits franquistes, val a dir que a un preu baix per aquestes darreres.
Ni les que van impugnar la transició pactada des d’un primer moment, ni les que van denunciar la traïció dels líders i de molts altres que no ho eren, ni les que van oposar-se amb tota la seva força a la constitució del 1978, al terrorisme d’Estat, a l’ofegament del projecte nacional dels Països Catalans i a la repressió contra la classe treballadora han rebut ni rebran cap reconeixement institucional per la senzilla raó que la transició la van construir els protagonistes d’actes pactats com els de Sant Boi, silenciant i eliminant de manera implacable tots aquells que atacaven la reforma des de l’arrel. Poc més d’un any després de la diada de 1976 cap dels partits amb representació parlamentària que havien participat de l’acte, a excepció d’ERC, es van atrevir a commemorar l’assassinat de Lluís Companys. No només això, la majoria van fer veure que la commemoració del president afusellat no anava amb ells i fins i tot donaren lliçons demanant moderació a l’hora de reivindicar segons què. Mentrestant al carrer Ferran i a la Plaça Sant Jaume diversos grups de militants revolucionaris s’enfrontaven l’octubre de 1977 a les forces policials del règim precisament exigint la independència i la dignitat nacional de Catalunya. Tota una instantània ben aclaridora.
Resulta força habitual veure les forces polítiques que han conviscut amb quatre dècades d’autonomia commemorar les efemèrides fundacionals de la transició, no sorprèn que els qui pretenen succeir les esquerres filles d’aquelles renuncies vulguin fer seu aquell record. El que sorprèn, per la manca de precedents, és que una força que s’anomena rupturista com la CUP, que reivindica la tradició dels qui van ser derrotats amb aquella reforma, participi en aquest esdeveniment i reivindiqui un acte com aquest. Per molt que alguns dirigents, homologats pel processisme, vulguin teixir aliances amb aquestes altres forces, acceptar l’herència de les renúncies sembla el millor camí per acabar repetint el frau d’aleshores. Un acte com aquest té la seva lògica per aquells qui, com els anomenats “comuns”, hereus aplicats del PSUC i el PSOE, les forces que legitimaren el règim constitucional, pretenen construir un relat sobre la transició com un “canvi des de baix” que va acabar obligant al franquisme a cedir. Però és una falsificació que des del rupturisme no es pot acceptar, si no es vol agafar la pala per enterrar la memòria dels qui lluitaren veritablement per la ruptura i ens hem passat dècades reivindicant. La participació de la UGT i CCOO en l’acte rebla en clau de la falsificació d’atorgar un caràcter rupturista a la commemoració: els dos grans sindicats que van acceptar una política de concertació social que va permetre el gran acord antiobrer dels pactes de la Moncloa el 1977 en un acte encapçalat pel lema “Que la prudència no ens faci traïdors”. Francament increïble.
Seria alarmant que la pluja fina del reformisme social i el regionalisme processista arribés a produir nivells de confusió tant elevats que ens portin a desdibuixar completament el coneixement històric i la posició política respecte a la transició de l’Esquerra Independentista, que avui precisament, amb el perill d’una nova falsa sortida a la crisi del règim, hauria de més ser inequívoca que mai. El 1976 Jordi Pujol considerava que en la diada de Sant Boi hi havia estat present tota Catalunya: “ El espectro de partidos incluidos en la Comisión Organizadora abarcaba desde sectores tan de derechas como la Lliga Lliberal y el Club Catalonia, hasta el P.S.U.C. (Partido Socialista Unificado de Cataluña, prácticamente el Partido Comunista en Cataluña) y grupos aún más a la izquierda del P.S.U.C.” En la panoràmica de Pujol no hi apareixia ni l’Esquerra Independentista, ni les diverses forces comunistes revolucionàries, ni una CNT ben present durant la transició que no va participar de la Diada, tot i que entre 1936-1939 havia commemorat cada any l’11 de setembre, ni els diversos grups autònoms obreristes. Cap dels sector polítics i socials que van decidir impugnar la reforma pactava apareixien en la foto del consens que dibuixava les paraules de Pujol. Va ser una posició política encertada: mantenir un projecte revolucionari davant l’allau del consens pactista, la repressió i les renúncies socials i nacionals. Va ser un posició política que va donar i continua donant sentit a l’Esquerra Independentista.
En la conjuntura actual caldria calibrar honestament, fugint del joc d’aparences, quina és la posició política encertada, per no només mantenir, sinó per fer créixer i revitalitzar el projecte revolucionari basat en la formulació estratègica de la Independència, la construcció dels Països Catalans com a projecte de futur i projecte de lluita i el Socialisme com a model antagònic al desastre capitalista. No sembla que l’horitzó d’un tripartit amb la bandera del dret a decidir i la reforma social sigui cap posició a considerar si el que és vol és “acabar amb l’estat de coses actual”. Tampoc sembla que el seguidisme acrític al processisme pugui fer avançar la formulació estratègica de l’Esquerra Independentista. Caldrà triar entre formar part del consens d’allò possible o mirar de cara la realitat per construir un projecte de contrapoder popular, sobirà, nacional dels Països Catalans i amb vocació rupturista. Caldrà triar, en definitiva, entre ser o no ser a la foto del consens polític que malda per construir un “nou oasi català”, sobiranista, regeneracionista, reformista i si és vol tot a la vegada, amb protagonistes aparentment novedosos però amb plantejaments en molts casos clarament caducs. De moment actes com els de Sant Boi o adhesions gratuïtes a la lògica processista semblen inclinar la balança cap a la primera opció. Ara bé, a la foto del consens l’Esquerra Independentista només hi trobarà un paper de figurant; en canvi, en el camí feixuc i poc gratificant, sense reconeixement dels qui manen i maneguen els mitjans de comunicació, de construir una proposta política permanentment revolucionària l’Esquerra Independentista hi podrà trobar un futur digne per al seu poble, un futur d’homes i dones lliures, sense explotació i amb plena independència. Uns Països Catalans sobirans en tots els sentits. Això és el que dóna sentit polític al projecte de l’Esquerra Independentista i és per això pel que existim i al que veníem per molt que alguns semblin haver-ho oblidat pel camí.
*Miquel Rodríguez, militant de l’Esquerra Independentista.
