Al tombant dels anys seixanta, la qüestió del Quebec va emergir amb força. Després de la derrota dels Patriotes de 1837-38[1], el projecte d’emancipació havia estat reprimit per trobar refugi durant diverses dècades en el nacionalisme supervivent que va arribar al seu punt culminant durant el període de “Grande Norcieur” (la gran foscor) sota Maurice Le Noblet Duplessis[2]. A mesura que la societat canvia i sota l’impuls de les lluites obreres i estudiantils, el canvi de l’anomenada revolució tranquil·la va tornar a obrir el debat. Llavors, l’univers polític es va dividir entre aquells que defensaven la modernització del Quebec dins el Canadà. I aquells que creien que per assolir totes les seves capacitats a tots els nivells, el poble de Quebec havia de ser sobirà en un estat independent.
Amb l’ascendència del Parti Québécois va sorgir una mena de projecte híbrid anomenat associació-sobirania. En contra de la visió més radical d’una ruptura global propugnada pel moviment RIN[3] i l’esquerra, el projecte defensava un “encaix raonable” amb el Canadà alhora que preservava gran part de l’estructura confederal. Un estat semi-independent hauria de prendre forma a partir de la inserció en el marc canadenc i nord-americà. El fracàs del 1980[4] va suposar la negativa del govern canadenc, amb el suport dels Estats Units, a aquesta reforma. Posteriorment, el PQ va intentar amb penes i treballs mantenir viva la flama fins al segon fracàs del 1995, en gran part per la mateixa brutal negativa del bàndol canadenc, malgrat el fet que fins i tot aleshores, el PQ encara s’havia molestat a alinear-se amb una política molt “prudent”, especialment a nivell econòmic (dèficit zero, suport sense reserves al projecte d’integració comercial amb els Estats Units, etc.).
Al llarg del prolongat viatge, el PQ havia apostat per que l’afirmació econòmica d’una emergent elit empresarial del Quebec seria un factor decisiu a l’hora d’inclinar la balança al costat de la sobirania. En realitat i retroactivament, no va ser així. La gran majoria dels empresaris quebequesos que es van convertir en Quebec Inc.[5] no van emprendre el projecte que consideraven massa arriscat. Van pensar que continuarien el seu impuls amb el suport tant de l’estat del Quebec com de l’estat canadenc, evitant els trastorns polítics que els semblaven inevitables amb la sobirania, fins i tot si quedaven minvats per l’associació. El 1995 es va tancar aquest debat.
Ens trobem 25 anys després amb un bloqueig fins al punt que ja no sorgeix la qüestió, ni del costat de la sobirania, ni del costat d’una revisió de la constitució, allò que havia escoltat el molt federalista Philippe Couillard dels seus homòlegs federals i provincials. En certa manera, és aquesta negació la que avui forma part de la postura de la Coalition Avenir Québec[6] que, tot rellançant un discurs nacionalista, impedeix anar més enllà, d’una manera o altra, de l’autonomia provincial que havia estat en voga amb Duplessis.
Podem dir avui que la qüestió nacional definida des dels anys seixanta està aturada. Al mateix temps, podem dir que es pot rellançar, però sobre noves bases. L’exploració del que podria ser està en marxa.
L
a situació econòmica del Quebec es planteja de manera diferent. En la lògica del capitalisme, el gran es menja el petit i el més gran es menja el gran: això és el que passa amb Quebec Inc., que es troba en una mala posició per inserir-se, com a actor, en el marc canadenc i nord-americà, d’alguna manera que no sigui com a sucursals (per no dir filials) de mega-empreses continentals (d’aquí ve la cascada d’adquisicions de diversos dels vaixells insígnia del Quebec). Amb la pandèmia i la recessió econòmica mundial, el capitalisme quebequès es debilita. Certament, ja no som a l’era de “speak white”. L’economia i la societat s’han modernitzat i diversificat. Tanmateix, sense ser profetes de la fatalitat, es pot preveure la perpetuació i l’aprofundiment de les distorsions que conduiran a anys d’estancament i empobriment. El problema, per descomptat, no és només al Quebec. Però la fragilitat aquí és més gran. Conclusió, el projecte sobiranista per redefinir-se haurà d’incloure dimensions de ruptura. En altres paraules, hauríem de replantejar-nos el projecte de desenvolupament autocentrat (que no vol dir autàrquic), desfer-nos de les polítiques neoliberals amb la seva obsessió pel creixement pel creixement i la destrucció del sector públic. No serà obvi en el context geopolític i geo-econòmic actual, però sense això no hi haurà ni sobirania ni prosperitat.
La demografia i la societat també han canviat. Inicialment, el “nosaltres” del poble quebequès era relativament homogeni, tot i que es basava en la negació que el Quebec també fos la terra de les primeres nacions. Ara és evident que els “nosaltres” tancats no poden anar enlloc més que cap al nacionalisme de dretes, fins i tot l’odi cap als altres i el racisme. Això és el que el PQ, en particular, no podia entendre. En altres paraules, el projecte d’emancipació ha de ser explícitament inclusiu. La gent del Quebec ara és diversa encara que predomini el “nosaltres” francòfon original (però durant quant de temps?). A menys que tanquem les portes i releguem els immigrants i els nadius a un segon pla, s’hauran de redefinir els termes. Això significaria una política d’acollida més generosa, la fi de les mesures repressives (expulsions, etc.) i una inversió a llarg termini en mecanismes d’integració. Aquí hi ha un altre repte enorme.
El Quebec, com la resta del Canadà i fins i tot el món, s’enfronta a la gran tempesta mediambiental que ja no es posa en dubte que té vincles amb l’actual pandèmia. Abordar aquesta situació requereix respostes concertades a nivell internacional, la qual cosa implica dificultats de compensació entre estats i nacions. El nacionalisme tradicional no pot ser una eina eficaç en aquest nivell. La cooperació entre estats i pobles serà més que essencial i, per tant, el projecte de sobirania s’ha d’internacionalitzar perquè sigui atractiu i fins i tot possible. Caldrà reconstruir estructures de cooperació efectives i multilaterals. Un Quebec independent ha de jugar un paper en la reconstrucció d’un sistema multilateral capaç d’enfrontar-se a les grans potències i a les seves polítiques de depredació i guerra. De nou, no serà fàcil.
Podríem afegir a aquesta llista diversos altres reptes polítics, socials, culturals, econòmics, etc. En la investigació que va conduir a la publicació d’un número de Nouveaux Cahiers du Socialisme sobre la qüestió nacional “revisitada”, es tracten diversos d’aquests temes. El punt de vista és certament militant, lluny del llenguatge acadèmic o mediàtic: estem per la independència del Quebec o, dit d’una altra manera, per la sobirania popular! La qüestió encara sorgeix, més enllà de les enquestes més o menys esbiaixades, en les profundes contradiccions que enfronta la nostra societat. Té sentit en reintegrar-se en un nou projecte socioeconòmic i ecològic per promoure la justícia, la igualtat, la dignitat i la solidaritat.
* Pierre Beaudet participa activament en la solidaritat internacional i els moviments socials al Quebec. Professor de la Universitat de Quebec a Gatineau. És fundador d’ Alternatives du Quebec i editor de Nouveaux Cahiers du Socialisme, on es va publicar originalment aquest article el 18 d’octubre de 2020. Traducció: L’Accent.
Notes:
[1] Rebel·lió dels Patriotes enfrontats al poder colonial britànic tingué lloc al Quebec entre 1837 i 1838.
[2] “Grande Norcieur” (la gran foscor) és el terme amb que és conegut el període de govern reaccionari de Maurice Le Noblet Duplessis, caracteritzat per l’autoritarisme, clericalisme i posicions conservadores, mesures econòmiques liberals pro-patronal i ferotge antisindicalisme.
[3] Rassemblement pour l’indépendance nationale, fundat el 1960, representà l’ala esquerra del sobiranisme quebequès durant els anys 1960s.
[4] El 1980, en el referèndum de sobirania del Quebec, el No s’imposà amb el 59.56% contra un 40.44% del Sí.
[5] “Quebec Inc.” Expressió per designar l’intent de consolidar una elit de capitalistes quebequesos.
[6] Coalition Avenir Québec, formació de dreta nacionalista-autonomista quebequesa.
[7] “Speak White” (parleu blanc), expressió del supremacisme anglòfon contra l’ús de la llengua francesa al Quebec, semblant a l’“hablad en cristiano” (parleu en cristià) espanyol.
