El líder colpista bolivià, Luis Fernando Camacho, és un multi-milionari d’extrema dreta sorgit de moviments feixistes a la regió de Santa Cruz, on els Estats Units van fomentar el separatisme. Ha comptat amb el suport dels colpistes de Veneçuela, Colòmbia i Brasil.
Quan Luis Fernando Camacho va assaltar el palau presidencial abandonat de Bolívia en les hores posteriors a la renúncia sobtada del president Evo Morales, el 10 de novembre, va revelar al món un costat del país fortament oposat a l’esperit plurinacional que havia plantejat el líder socialista i indígena.
Amb una Bíblia en una mà i una bandera nacional en l’altra, Camacho va inclinar el cap en oració per sobre l’escut presidencial, complint el seu vot de purificar el govern de l’herència nativa del seu país i de “retornar Déu al palau cremat”.
“Pachamama mai tornarà al palau”, va dir, fent referència a l’esperit andí de la Mare Terra. “Bolívia pertany a Crist”.
L’oposició d’extrema dreta de Bolívia va enderrocar el president d’esquerres, Evo Morales, aquell dia, després de les exigències d’abandonar el seu càrrec de la direcció militar del país.
Pràcticament desconegut fora del seu país, on mai no havia guanyat unes eleccions democràtiques, Camacho va entrar en el buit. És un multi-milionari ric i poderós, que figura als Panama Papers, i un fonamentalista cristià ultraconservador protegit per una milícia paramilitar feixista notòria per la seva violència racista, amb una base a la rica regió separatista boliviana de Santa Cruz.
Camacho també prové d’una família d’elits empresarials que s’han beneficiat durant molt de temps de les àmplies reserves de gas natural de Bolívia. I la seva família va perdre part de la seva riquesa quan Morales va nacionalitzar els recursos de la nació per tal de finançar els seus amplis programes socials, que van reduir la pobresa en un 42 per cent i la pobresa extrema en un 60 per cent.
Durant la consecució del cop d’estat, Camacho es va reunir amb líders de governs de dreta de la regió per discutir els seus plans per desestabilitzar Morales. Dos mesos abans del putch, va tuitejar l’agraïment: “Gràcies Colòmbia! Gràcies Veneçuela! “, Va exclamar, saludant l’operació de cop d’estat de Juan Guaidó. També va reconèixer el govern d’extrema dreta de Jair Bolsonaro, declarant: “Gràcies Brasil!”
Camacho portava anys dirigint una organització separatista obertament feixista. The Grayzone ha editat els següents clips d’un documental històric promocional que el grup va publicar als seus propis comptes de xarxes socials:
The rich oligarch leader of Bolivia’s right-wing coup, Luis Fernando Camacho, was the leader of an explicitly fascist paramilitary group.
Here are some clips from a promotional historical documentary it published:https://t.co/gFMyfjsi2p pic.twitter.com/XXNQfhD7ii
— The Grayzone (@TheGrayzoneNews) November 12, 2019
Mentre Camacho i les seves forces d’extrema dreta servien de múscul darrere del cop d’estat, els seus aliats polítics esperaven obtenir els beneficis.
El candidat presidencial de l’oposició que havia concorregut a les eleccions d’octubre a Bolívia, Carlos Mesa, és un privatitzador “pro-business” que té extenses relacions amb Washington. Els cables del govern nord-americà publicats per WikiLeaks revelen que es va comunicar regularment amb funcionaris nord-americans en els seus esforços per desestabilitzar Morales.
Actualment, Mesa figura com a expert en un think tank basat a Washington DC finançat per l’ USAID, el braç de soft power del govern dels Estats Units, diversos gegants del petroli i una multitud de corporacions multinacionals actives a Amèrica Llatina.
Evo Morales, antic agricultor que va fer-se conegut en els moviments socials abans de convertir-se en el líder del poderós partit polític Moviment Cap al Socialisme (MAS), va ser el primer líder indígena de Bolívia. Molt popular a les grans comunitats indígenes i camperoles del país, va guanyar nombroses eleccions i referèndums democràtics durant un període de 13 anys, sovint amb victòries massives.
El 20 d’octubre, Morales va guanyar la reelecció amb més de 600.000 vots, donant-li una xifra per sobre del marge del 10 per cent necessari per derrotar a la primera volta al candidat presidencial d’oposició, Mesa.
Els experts que van fer una anàlisi estadística de les dades de votació a disposició pública de Bolívia no van trobar evidències d’irregularitats o fraus. Però l’oposició va reclamar el contrari, i va sortir al carrer en setmanes de protestes i aldarulls.
Els fets que van precipitar la dimissió de Morales van ser indiscutiblement violents. Les bandes opositores de dretes van atacar nombrosos polítics electes del partit dirigent d’esquerres MAS. Després van saquejar la casa del president Morales, mentre van cremar les cases de diversos altres alts càrrecs. Els membres de la família d’alguns polítics van ser segrestats i fets ostatges fins que van dimitir. Una alcaldessa socialista va ser torturada públicament per una horda.
The squalid US-backed fanatics of the Bolivian right ransack the house of the country’s elected president, Evo Morales. And the havoc is just beginning. Let no one call them “pro-democracy.” https://t.co/rwwvOSAEaA
— Max Blumenthal (@MaxBlumenthal) November 11, 2019
Després de la sortida forçosa de Morales, els líders colpistes van detenir la presidenta i vicepresidenta de l’òrgan electoral del govern i van obligar els altres funcionaris de l’organització a dimitir. Els seguidors de Camacho van procedir a cremar banderes de Wiphala que simbolitzen la població indígena del país i la visió plurinacional de Morales.
L’Organització d’Estats Americans, OEA, una organització pro-nord-americana fundada per Washington durant la Guerra Freda com a aliança de països anti-comunistes de dreta a Amèrica Llatina, va ajudar a legitimar al cop bolivià. Va convocar noves eleccions, al·legant que hi havia nombroses irregularitats a la votació del 20 d’octubre, sense citar cap prova. Després l’OEA va romandre en silenci quan Morales va ser enderrocat pels seus militars i els oficials del seu partit van ser atacats i obligats violentament a dimitir.
L’endemà, la Casa Blanca de Donald Trump va lloar amb entusiasme el cop d’estat, saludant-lo com un “moment significatiu per a la democràcia” i un “fort senyal als règims il·legítims de Veneçuela i Nicaragua”.
Emergint de les ombres per conduir a un violent cop d’extrema dreta
Si bé Carlos Mesa va condemnar tímidament la violència de l’oposició, Camacho la va continuar, ignorant les peticions per a una auditoria internacional de les eleccions i posant èmfasi en la seva demanda maximalista d’eliminar tots els partidaris de Morales del govern. Va ser la veritable cara de l’oposició, encoberta durant mesos darrere de la moderada figura de Mesa.
Camacho, un empresari multimilionari de 40 anys i veí del bastió separatista de Santa Cruz, Camacho mai no s’ha presentat a cap càrrec. Com el líder del cop d’estat veneçolà Juan Guaidó, a qui més del 80 per cent dels veneçolans no havien sentit a parlar mai fins que el govern dels Estats Units el va ungir com a presumpte “president”, Camacho va ser una figura obscura fins que l’intent de cop d’estat a Bolívia li va donar peu.
Primer va crear el seu compte de Twitter el 27 de maig del 2019. Durant mesos, els seus tuits eren ignorats, generant no més de tres o quatre retweets i likes. Abans de les eleccions, Camacho no tenia ni article de Wikipedia, i hi havia pocs perfils mediàtics d’ell en mitjans de parla espanyola o anglesa.
Camacho va publicar una convocatòria de vaga el 9 de juliol, publicant vídeos a Twitter que van obtenir poc més de 20 visualitzacions. L’objectiu de la vaga era intentar forçar la dimissió de l’òrgan electoral del govern bolivià, el Tribunal Suprem Electoral (TSE). És a dir, Camacho pressionava les autoritats electorals del govern perquè pleguessin més de tres mesos abans de les eleccions presidencials.
No va ser fins després de les eleccions que Camacho va ser impulsat al protagonisme i convertit en una celebritat per conglomerats de mitjans corporatius com la xarxa de dreta local Unitel, Telemundo i CNN en Espanyol.
De sobte, els tuits de Camacho que demanaven la dimissió de Morales es van il·luminar amb milers de retuits. La maquinària del cop havia estat activada.
Els grans mitjans com el New York Times i Reuters, seguiren, ungint el mai elegit Camacho com a “líder” de l’oposició de Bolívia. Però, fins i tot quan va cridar l’atenció internacional, es van ometre algunes parts claus del seu rerefons d’activista d’extrema dreta.
No es van citar les connexions profundes i ben establertes de Camacho amb els paramilitars extremistes cristians, notoris per la violència racista i els càrtels empresarials locals, així com els governs de dreta de tota la regió.
Va ser en l’atmosfera separatista ultra i paramilitar de Santa Cruz on es va formar la política de Camacho i on s’havien definit els contorns ideològics del cop d’estat.
Quadre d’una milícia paramilitar feixista d’estil franquista
Luis Fernando Camacho va ser preparat en la Unió Juvenil Cruceñista o Unió Juvenil de Santa Cruz (UJC), una organització paramilitar feixista que ha estat vinculada a trames d’assassinat contra Morales. El grup és notori per assaltar esquerrans, camperols indígenes i periodistes, tot manifestant una ideologia homofòbia profundament racista.
Des que Morales va entrar al càrrec el 2006, la UJC va fer campanya per separar-se d’un país que els seus membres creien que havia estat superat per una massa indígena satànica.
L’UJC és l’equivalent bolivià de la Falange espanyola, el Rashtriya Swayamsevak Sangh, RSS, supremacista hindú de l’Índia ( ) i el batalló neonazi Azov d’Ucraïna. El seu símbol és una creu verda que presenta fortes similituds amb els logotips de moviments feixistes d’Occident.
I els seus membres són coneguts per llançar salutacions a la romana a l’estil nazi.
https://twitter.com/GrayzoneProject/status/1194137427474038784
Fins i tot l’ambaixada nord-americana a Bolívia ha qualificat els membres de l’UJC com a “racistes” i “militants”, destacant que han “atacat sovint gent i instal·lacions del MAS i el govern”.
Cable de l’ambaixada nordamericana filtrat per wikileaks
Després que el periodista Benjamin Dangl va visitar els membres de la UJC el 2007, els va descriure com els “punys americans” del moviment separatista de Santa Cruz. “La Unió Juvenil és coneguda per abatre i assotar els camperols que marxaven per la nacionalització del gas, tirar pedres als estudiants que s’organitzen contra la demanda d’“autonomia” cruceña, llançar còctels molotov a la televisió estatal i assaltar brutalment membres del moviment sense terres que lluiten contra els monopolis dels terratinents”, va escriure Dangl.
“Quan haguem de defensar la nostra cultura per força, ho farem”, va dir a Dangl un líder de la UJC. “La defensa de la llibertat és més important que la vida”.
Camacho va ser elegit vicepresident de la UJC el 2002, quan tenia només 23 anys. Va deixar l’organització dos anys després per construir l’imperi empresarial de la seva família i ascendir a les files del Comitè Pro-Santa Cruz. Va ser acollit en aquesta organització per una de les figures més poderoses del moviment separatista, un oligarca boliviano-croat anomenat Branko Marinkovic.
A l’agost, Camacho va tuitejar una foto amb el seu “gran amic”, Marinkovic. Aquesta amistat va ser crucial per establir les credencials de l’activista de dretes i forjar la base del cop d’estat que es produiria tres mesos després.
Hoy cumple años un gran líder cruceño y expresidente del Comité pro Santa Cruz pero todo un gran amigo, Branko Marinkovic, quien entregó todo, su libertad y su vida, por su pueblo. pic.twitter.com/uVzNrgH2pI
— Luis Fernando Camacho (@LuisFerCamachoV) August 21, 2019
El Padrí croat i separatista cruceny impulsor de Camacho
Branko Marinkovic és un gran terratinent que va impulsar el seu suport a l’oposició de dretes després que el govern d’Evo Morales nacionalitzés part de les seves terres. Com a president del Comitè Pro-Santa Cruz, va supervisar les operacions del principal motor del separatisme a Bolívia.
En una carta del 2008 a Marinkovic, la Federació Internacional dels Drets Humans denunciava el comitè com a “actor i promotor del racisme i la violència a Bolívia”.
El grup de drets humans va afegir que “condemna l’actitud i els discursos secessionistes, unionistes i racistes, així com les crides a la desobediència militar de la qual el Comitè Cívic Pro-Santa Cruz és un dels principals promotors”.
El 2013, el periodista Matt Kennard va informar que el govern dels Estats Units estava treballant estretament amb el Comitè Pro-Santa Cruz per animar la balcanització de Bolívia i perjudicar Morales. “El que van fer els Estats Units va ser mostrar com podíem reforçar els canals de comunicació”, va dir a Kennard el vicepresident del comitè. “L’ambaixada va dir que ens ajudarien en la nostra tasca de comunicació i tenen una sèrie de publicacions on exposaven les seves idees”.
En un perfil del 2008 sobre Marinkovic, el New York Times va reconèixer els corrents extremistes del moviment separatista de Santa Cruz que presidia l’oligarca. Descrivia la zona com “un baluard de grups obertament xenòfobs com la Falange Socialista Boliviana, la salutació amb el braç alçat de la qual s’inspira en la falange feixista de l’ex dictador espanyol Franco”.
La Falange Socialista Boliviana era un grup feixista que proporcionava refugi segur al criminal de guerra nazi Klaus Barbie durant la guerra freda. Antic experta en tortures de Gestapo, Barbie va ser reciclat per la CIA a través del seu programa Operació Còndor per ajudar a exterminar el comunisme a tot el continent. (Malgrat el seu antic nom, com els nacionalsocialistes nacionals alemanys, aquest grup d’extrema dreta era violentament anti-esquerrà i es comprometia a matar socialistes.)
La Falange boliviana va entrar al poder el 1971 quan el seu líder, el general Hugo Banzer Suarez, va expulsar el govern d’esquerres del general Juan Jose Torres Gonzales. El govern de Gonzales havia enfurismat els líders empresarials nacionalitzant les indústries i antagonitzant Washington expulsant el Peace Corps, que considerava com un instrument de penetració de la CIA. L’administració de Nixon va acollir immediatament Banzer amb els braços oberts i el va cortejar com un baluard clau contra la propagació del socialisme a la regió. (Una comunicació especialment irònica del 1973 apareix a Wikileaks, mostrant al secretari d’Estat Henry Kissinger que agraïa a Banzer la felicitació del premi Nobel de la pau).
L’herència putschista del moviment va perseverar durant l’època de Morales a través d’organitzacions com l’UJC i figures com Marinkovic i Camacho.
The Times va assenyalar que Marinkovic també va donar suport a les activitats del UJC, descrivint el grup feixista com “un braç quasi independent del comitè, liderat pel Sr. Marinkovic”. Un membre del consell de la UJC va dir al diari nord-americà en una entrevista, “Protegirem Branko amb les nostres pròpies vides.”
Marinkovic ha propiciat el tipus de retòrica nacionalista cristiana coneguda per a les organitzacions d’extrema dreta de Santa Cruz, cridant, per exemple, a una “croada per a la veritat” i insistint que Déu està del seu costat.
La família de l’oligarca prové de Croàcia, on té doble ciutadania. Allà els rumors esmenten que els membres de la seva família estaven implicats en el poderós moviment feixista Ustaixa del país.
L’Ustaixa va col·laborar obertament amb ocupants alemanys nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els seus successors van tornar al poder després que Croàcia declarés la independència de l’antiga Iugoslàvia, un antic país socialista que va ser intencionalment balcanitzat en una guerra de l’OTAN, de la mateixa manera que Marinkovic esperava que passés a Bolívia.
Hitler amb el líder feixista ustaixa croat Ante Palevic
Marinkovic nega que la seva família formés part de l’Ustaixa. Va afirmar en una entrevista al New York Times que el seu pare lluitava contra els nazis.
Però fins i tot alguns dels seus simpatitzants en són escèptics. Un analista balcànic de la firma d’intel·ligència privada Stratfor, que col·labora estretament amb el govern dels Estats Units i és conegut popularment com la “CIA a l’ombra”, va produir un perfil d’antecedents a Marinkovic, tot especulant: “Encara no conec la seva història completa, però jo apostaria molt que els pares d’aquest tio són de primera generació (el seu nom és massa eslau) i que eren simpatitzants de l’Ustaixa (llegiu: nazis) que fugien dels comunistes de Tito després de la Segona Guerra Mundial. “
L’analista Stratfor va extreure un article del 2006 del periodista Christian Parenti, que havia visitat Marinkovic al seu ranxo a Santa Cruz. “La reforma agrària d’Evo Morales podria conduir a la guerra civil”, Marinkovic va advertir a Parenti en un aglès amb accent de Texas adquirit mentre estudiava a la Universitat de Texas, Houston.
Avui, Marinkovic és un defensor ardent del líder d’extrema dreta brasilera Jair Bolsonaro, el qual sosté que l’única queixa del dictador xilè Augusto Pinochet és que “no va matar prou”.
Marinkovic també és un admirador públic de l’oposició d’extrema dreta veneçolana. “Todos somos Leopoldo – we are all Leopoldo”, va tuitejar en suport de Leopoldo López, que ha participat en nombrosos intents de cop contra el govern de l’esquerra de Veneçuela.
Si bé Marinkovic va negar cap paper en l’activitat militant armada a la seva entrevista amb Parenti, el 2008 va ser acusat d’haver exercit un paper central en un intent d’assassinar Morales i els seus aliats del Moviment al Socialisme.
Va dir al New York Times menys de dos anys abans que es desenvolupés la trama: “Si no hi ha una mediació internacional legítima en la nostra crisi, hi haurà confrontació. I, per desgràcia, serà sagnant i dolorosa per a tots els bolivians. “
Una trama d’assassinat lliga la dreta de Bolívia als feixistes internacionals
A l’abril de 2009, una unitat especial dels serveis de seguretat bolivià va entrar en una habitació d’hotel de luxe i va abatre tres homes que es deia que estaven implicats en un complot per matar a Evo Morales. Dos altres es van ser arrestats. Quatre dels presumptes conspiradors tenien arrels hongareses o croates i lligams amb polítics de dretes a l’est d’Europa, mentre que un altre era un ultra irlandès, Michael M. Dwyer, que només havia arribat a Santa Cruz sis mesos abans.
El que es considerà líder del grup era un ex periodista d’esquerres anomenat Eduardo Rosza-Flores que s’havia convertit al feixisme i pertanyia a l’Opus Dei, el culte catòlic tradicionalista sorgit sota la dictadura espanyola de Francisco Franco. De fet, el nom en clau que va assumir Rosza-Flores en la trama d’assassinat va ser “Franco”, en honor al difunt generalisimo.
Durant la dècada de 1990, Rosza va lluitar en el Primer Escamot Internacional de Croàcia (PIV), en la guerra de Iugoslàvia. Un periodista croat va dir a Time que el “PIV era un grup notori: el 95% d’ells tenia antecedents criminals, molts formaven part de grups nazis i feixistes, des d’Alemanya a Irlanda”.
Al 2009, Rosza va tornar a casa a Bolívia per a una croada en nom d’un altre moviment separatista a Santa Cruz. I va ser allà on va ser assassinat en un hotel de luxe sense cap font d’ingressos aparent i amb una gran quantitat d’armes.
Els mercenaris ultres Rosza i Dwyer amb l’armament amb què volien atemptar contra Morales
El govern va publicar més tard fotos de Rosza i un co-conspirador posant amb les seves armes. La publicació de correus electrònics entre el dirigent i Istvan Belovai (<https://www.csmonitor.com/1998/0311/031198.intl.intl.1.html> ), un antic agent d’intel·ligència militar hongarès que va servir com a agent doble per a la CIA, va fonamentar la percepció que Washington tenia una mà en l’operació.
Posteriorment, MArinkovic va ser acusat de proporcionar 200.000 dòlars als conxorxats. L’oligarca boliviano-croat inicialment va fugir als Estats Units, on va rebre asil, després es va traslladar al Brasil, on viu avui. Va negar qualsevol participació en el pla per matar Morales.
Segons va informar el periodista Matt Kennard, hi va haver un altre fil que va lligar la trama als EUA: la suposada participació d’un líder d’ONG anomenat Hugo Achá Melgar.
“Rozsa no va venir per iniciativa pròpia, sinó que el van portar”, va dir a Kennard l’investigador principal del govern bolivià. “Hugo Achá Melgar el va portar”.
L’ONG Human Rights Foundation per desestabilitzar Bolívia
Achá no era només el cap executiu duna ONG normal i corrent. Havia fundat la filial boliviana de la Human Rights Foundation (HRF), una marca internacional de dretes coneguda per tenir una “escola per a la revolució” per a activistes que busquen el canvi de règim als estats que es troben en el punt de mira del govern dels Estats Units.
HRF és dirigit per Thor Halvorssen Jr., el fill del desaparegut oligarca veneçolà i l’actiu de la CIA Thor Halvorssen Hellum. Halvorssen, cosí germà del veterà planificador del colp veneçolà Leopoldo López, fou un antic activista republicà universitari que emprengué una croada contra la correcció política i altres fantasmes de la dreta.
Després d’una breu carrera com a productor de pel·lícules de dretes, entre les quals va dirigir un escandalós documental “antiambientalista” finançat per una corporació minera, Halvorssen va reciclar-se com a promotor del liberalisme i enemic de l’autoritarisme global. Va llançar HRF amb ajut financer de multimilionaris de dretes com Peter Thiel, fundacions conservadores i ONG, inclosa Amnistia Internacional. Des de llavors, el grup ha estat al capdavant de la formació d’activistes per a activitats insurreccionals, des de Hong Kong fins al Pròxim Orient passant per Amèrica Llatina.
Tot i que a Achá se li va concedir asil als Estats Units, la HRF ha continuat impulsant el canvi de règim a Bolívia. Com va informar Wyatt Reed a The Grayzone, la companya de viatge de HRF Jhanisse Vaca Daza, va ajudar a desencadenar la fase inicial del cop, culpant Morales dels incendis d’Amazones que van consumir parts de Bolívia l’agost, mobilitzant protestes internacionals contra ell.
Aleshores, Daza es presentava com a “activista mediambiental” i estudiant de la no-violència que va exposar les seves preocupacions en crides moderades de més ajuda internacional a Bolívia. A través de la seva ONG, Rios de Pie, va ajudar a llançar el hashtag #SOSBolivia, que va ser la senyal de la imminent operació de canvi de règim amb el suport de l’estranger.
Corteig de la dreta regional, preparant el cop d’estat
Mentre la membre de HRF Daza llençava protestes fora de les ambaixades bolivianes a Europa i els Estats Units, Fernando Camacho va romandre entre bastidors, fent pressió als governs de dretes de la regió per beneir el proper cop.
Al maig, Camacho es va reunir amb el president d’extrema dreta colombià Ivan Duque. Camacho estava ajudant a encapçalar els esforços regionals per minar la legitimitat de la presidència d’Evo Morales a la Cort Interamericana de Drets Humans, buscant bloquejar la seva candidatura a les eleccions d’octubre.
Camacho amb el president colombià Ivan Duque al maig
Aquest mateix mes, l’agitador de dretes bolivià també es va reunir amb Ernesto Araújo, el canceller de l’administració ultraconservadora de Jair Bolsonaro al Brasil. Durant la reunió, Camacho va assegurar amb èxit el suport de Bolsonaro per al canvi de règim a Bolívia.
El 10 de novembre, Araújo va aprovar amb entusiasme l’enderrocament de Morales, declarant que “el Brasil donarà suport a la transició democràtica i constitucional” al país.
Després, a l’agost, dos mesos abans de les eleccions presidencials de Bolívia, Camacho va mantenir reunions amb “funcionaris” del règim colpista proclamat pels EUA a Veneçuela. Aquests van incloure Gustavo Tarre, el fals ambaixador veneçolà de l’OEA, que abans treballava al think tank de dreta de Washington Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS).
Després de la reunió, Camacho va fer un agraïment als colpistes veneçolans, així com a Colòmbia i el Brasil.
No vamos a parar hasta tener una democracia real! Seguimos avanzando!
Vamos sumando apoyo… ahora lo hace Venezuela…Gracias a Dios.. hay esperanza!
Gracias Colombia!
Gracias Venezuela!
Gracias Brasil! pic.twitter.com/v9TQ2Fi2Sa— Luis Fernando Camacho (@LuisFerCamachoV) August 27, 2019
Mesa i Camacho: un matrimoni de conveniència capitalista
De tornada a Bolívia, Carlos Mesa va ser el centre dels focus com a candidat a la presidència de l’oposició.
La seva imatge erudita i les seves propostes de política centrista el van situar en un univers polític aparentment alternatiu a les dretes que esbufegaven foc com Camacho i Marinkovic. Per a ells, era un home de front convenient i un candidat acceptable que prometia defensar els seus interessos econòmics.
“Pot ser que ell no sigui el meu favorit, però votaré per ell, perquè no vull Evo”, va dir Marinkovic a un diari argentí de dretes cinc dies abans de les eleccions.
De fet, els interessos financers de Camacho van facilitar el seu suport a Mesa.
La família Camacho ha format un cartel de gas natural a Santa Cruz. Segons va informar el diari bolivià Primera Linea, el pare de Luis Fernando Camacho, Jose Luis, era el propietari d’una empresa anomenada Sergas que distribuïa gas a la ciutat; el seu oncle, Enrique, controlava Socre, l’empresa que gestionava les instal·lacions locals de producció de gas; i el seu cosí, Cristian, controla un altre distribuïdor local de gas anomenat Controgas.
Segons Primera Linea, la família Camacho estava utilitzant el Comitè Pro-Santa Cruz com a arma política per instal·lar Carlos Mesa al poder i assegurar la restauració del seu imperi comercial.
Mesa té un historial ben documentat de protegir i defensar els objectius de les empreses transnacionals a costa de la població del seu propi país. El polític neoliberal i la personalitat dels mitjans de comunicació havia estat vicepresident quan el president recolzat pels Estats Units, Gonzalo “Goni” Sánchez de Lozada, va provocar protestes massives amb el seu pla de 2003 per permetre a un consorci de corporacions multinacionals exportar el gas natural del país als Estats Units a través d’un port xilè.
Les forces de seguretat de Bolívia entrenades als Estats Units van fer front a les enfurides protestes amb una repressió brutal. Després de sostenir la presidència amb l’assassinat de 70 manifestants desarmats, Sánchez de Lozada va fugir a Miami i va ser succeït per Mesa.
El 2005, Mesa també va ser expulsat per enormes manifestacions desencadenades per la seva protecció de les empreses de gas natural privatitzades. Amb la seva desaparició, el triomf electoral de Morales i l’auge dels moviments indígenes socialistes i rurals el succeïren en l’horitzó.
Els cables del govern nord-americà filtrats per WikiLeaks demostren que, després del seu exercici, Mesa va continuar la correspondència regular amb els oficials nord-americans. Una nota del 2008 de l’ambaixada nord-americana a Bolívia va revelar que Washington estava conspirant amb polítics de l’oposició de cara a les eleccions presidencials del 2009, amb l’esperança de minar i, finalment, derrocar a Morales.
La nota assenyalava que Mesa s’havia reunit amb els responsables de l’ambaixada dels Estats Units i que els va dir en privat que tenia previst presentar-se a president. El cable va recordar: “Mesa ens va dir que el seu partit s’assemblarà ideològicament a un partit socialdemòcrata i que esperava reforçar els vincles amb el partit demòcrata. “No tenim res en contra del partit republicà i, de fet, vam rebre el suport de l’IRI (Institut Republicà Internacional) en el passat, però pensem que compartim més ideologia amb els demòcrates”, va afegir.
Avui, Mesa és un “expert” intern al Inter-American Dialog, un think tank neoliberal basat a Washington enfocat a Amèrica Llatina. Un dels principals donants del Dialog és l’agència nord-americana per al desenvolupament internacional (USAID), la filial del Departament d’Estat que es va exposar en cables diplomàtics classificats publicats a Wikileaks per dirigir estratègicament milions de dòlars a grups d’oposició, inclosos aquells que s’oposen al compromís d’Evo Morales amb les comunitats indígenes. “
Entre els principals fons financers del Dialog hi ha titans de petroli com Chevron i ExxonMobil; Bechtel, que va inspirar les protestes inicials contra l’administració en què servia Mesa; el Banc Interamericà de Desenvolupament, que s’ha oposat contundent a les polítiques d’orientació socialista de Morales; i l’Organització d’Estats Nord-americans (OEA), que va ajudar a deslegitimar la victòria i reelecció de Morales amb reclamacions dubtoses de recomptes irregulars de vots.
Acabant la feina
Quan l’octubre Carlos Mesa va desencadenar les protestes nacionals en acusar el govern d’Evo Morales de cometre fraus electorals, l’instigador de dreta anomenat “Macho Camacho” pels seus seguidors va sortir de l’ombra. Al seu darrere es trobava la força de xoc separatista que dirigia a Santa Cruz.
Mesa es va esvair en la distància quan Camacho va aparèixer com a autèntica cara del cop d’estat, mobilitzant les seves forces amb la retòrica i la simbologia feixista sense manies que definien la Unió Juvenil Cruceñista paramilitar.
Quan va declarar la victòria sobre Morales, Camacho va exhortar els seus seguidors a “acabar la feina, deixem les eleccions, comencem a jutjar els delinqüents del govern, i posem-los a la presó”.
Mentrestant, a Washington, l’administració Trump va publicar una declaració oficial celebrant el cop d’estat de Bolívia, declarant que “la marxa de Morales conserva la democràcia”.
*Max Blumenthal és un premiat periodista i autor, fundador i editor de The Grayzone. Ben Norton és periodista, escriptor i cineasta i el redactor adjunt de The Grayzone. Article Publicat l’11 de novembre de 2019 a The Grayzone, traducció de l’Accent.
