Segons la definició del diccionari l’adjectiu que titula aquest article es refereix a allò relatiu o pertanyent a l’arrel o, en una altre significat, que afecta a l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa. En una altre accepció trobem que radical també pot voler dir que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com es ara, en política, les institucions establertes.
A què treuen cap les cites del diccionari? Doncs al fet que aquest adjectiu forma part de la nostra realitat. L’escoltem o el llegim infinitat de cops en boca de molts comentaristes polítics, en mig de cròniques periodístiques o en articles d’opinió de molts mitjans de comunicació. No obstant, la major part de vegades que aquests mitjans l’empren, no ho fan utilitzant les definicions presentades més amunt sinó atribuint-li un nou significat amb una connotació negativa allunyada del significat real. En la majoria de casos podríem substituir la paraula “radical” pels adjectius pejoratius “violent”, “extremista”, “ultra”, “dolent”,”marginal” etc. sense que això canviï ni un pam la informació o el missatge de la notícia. Aquesta manipulació del llenguatge no és gratuïta sinó que respon a una motivació ideològica. Aquest fet queda en evidència quan gairebé sense excepció els mitjans el fan servir a l’hora de referir-se a molts dels col·lectius d’esquerres (per tant anticapitalistes) que formen part dels moviments socials. Un exemple recent d’aquest fenomen són els informatius de TV3, que des de fa algun temps qualifiquen a l’esquerra abertzale il·legalitzada com a “esquerra independentista radical” en els seus informatius, per diferenciar-la d’Aralar que seria, suposo, l’esquerra abertzale “bona”. Un altre cas actual el podríem trobar en la suposada “minoria violenta i radical” que estava a l’avantguarda de les revoltes estudiantils d’aquest darrer any. No cal anar gaire més enllà per retrobar el mateix discurs que dividia els sindicalistes de TMB en “radicals i violents” (altre cop) i “responsables” (CCOO i UGT). Són tots casos de natura diferent, però la utilització manipulada del terme té en tots els casos l’objectiu de desprestigiar i marginalitzar les posicions dels sindicats d’estudiants i treballadors més combatius o dels partits polítics i col·lectius que no accepten el marc de l’estat i les institucions.
Aquest fenomen té una gran transcendència. Perquè a força de reiterar-se, emulant a Goebels, el nou significat de la paraula va calant en les consciències de la població i esdevé hegemònic. L’alienació arriba fins i tot en aquelles persones que tenen una visió crítica en front la realitat que molts cops accepten involuntàriament la manipulació i associen aquest mot amb quelcom de despectiu.
Aquest fet té molta importància i ens dona una idea de l’immens poder que acumulen els mitjans de comunicació convencional i el seu poder alienador. Desgraciadament en el moment actual els mitjans de comunicació antagònics i populars encara tenen una difusió més aviat minsa. Encara estem molt lluny de poder entrar en un cos a cos en el terreny informatiu per contrarestar l’alienació ideològica dominant. Des dels moviments socials, i en particular des de l’esquerra independentista, hem de tenir clara la importància de tenir mitjans de comunicació propis per fer arribar el nostre missatge sense cap distorsió i visualitzar les nostres lluites. No obstant i tenint en compte que aquest fenomen és generalitzat es repeteix en diferents mots i conceptes, des de la meva humil opinió, crec que no hauríem de defugir aquesta lluita en el terreny ideològic. Tot i la posició desfavorable, des del nostre cantó de la trinxera no hauríem de defugir l’apel·lació de “radicals”, sinó acceptar-la i fer-ne pedagogia. En la mesura del que sigui possible hem de donar la volta a la truita de la manipulació del llenguatge recuperant el significat del llenguatge que ens defineix. Som radicals, perquè en el nostre anàlisi i el la nostra crítica i a l’hora de plantejar alternatives intentem anar sempre a la rel del problema. Som radicals perquè em entès que l’ordre actual de les coses és injust i que només canviant la rel del sistema econòmic imperant o destruint la rel de l’estat espanyol tindrem algun futur, com a poble i com a treballadors. La nostra radicalitat, no és intrínseca en la nostra natura, sinó més aviat antagonista a les estructures de poder vigents que perpetuen l’explotació. Sí, som radicals. Radicals i conscients.