Radioactivitat: Risc Global
[L’ACCENT 157]
Quan el 1898 Marie Curie encunyà el terme radioactivitat, ningú no podia imaginar els perills que desencadenaria aquell procés tan prometedor. No fou fins a alguns anys després quan començaren a alçar-se les primeres veus d’alarma. El primer avís seriós en relació amb els efectes nocius de la radioactivitat succeïren abans de la 1a Guerra Mundial. Fou concretament a l’Institut del Radi de Londres on es moriren diversos operaris. Unes morts que es van relacionar amb l’ús de matèries radioactives.
Ja a partir de 1925 començaren a celebrar-se una sèrie de reunions internacionals que durien a la constitució de diverses comissions per a l’estudi i la regulació dels efectes nocius de la radioactivitat. Aquelles comissions, però, abordarien la qüestió com un problema de salut laboral. Ara bé, després de la II Guerra Mundial, amb la proliferació dels usos militars i civils de la radioactivitat, passà de constituir un problema local lligat a la salut laboral a constituir un dels primers riscs globals que ha estat extensament abordat com a tal. De fet, en la nova societat del risc nascuda en la segona meitat del segle XX la regulació de la radioactivitat ha constituït un model per a la gestió dels cada cop majors riscs globals (canvi climàtic, transgènics, vaques boges, etc.).
L’estudi de l’evolució de les regulacions globals per al control de la radioactivitat també constitueix tot un model per entendre les limitacions i motivacions d’aquest tipus de regulacions. Estudis recents han mostrat la forta influència de factors econòmics i geostratègics en la gestió d’aquells riscs.
En el cas de la radioactivitat, la forta presència d’industrials i representants polítics en les comissions creades abans de 1955 ja predisposava a estudis esbiaixats. Tanmateix, la posterior creació de comissions íntegrament constituïdes per científics tampoc no va assegurar l’adopció de criteris molt més objectius. Aquells científics, en participar en qualitat de representants d’un o altre estat, hagueren de fer compatibles els seus estudis amb la seua responsabilitat amb els interessos de l’estat al qual representaven.
D’altra banda, els científics hagueren d’anar amb compte de no limitar els interessos de la comunitat de professionals a la qual pertanyien. Pocs incompliren aquesta última responsabilitat i els que ho feren, com Karl Morgan, trobaren per resposta l’ostracisme més absolut. Després d’uns 15 anys involucrat en les principals comissions internacionals per a la regulació de la radioactivat, Morgan va criticar una nova generació de reactors nuclears i va poder constatar els límits de la seua contribució com expert nuclear. L’objectivitat, racionalitat i independència del coneixement expert quedava un cop més en qüestió.
