Com valores les mesures econòmiques dels governs centrals i autonòmics/regionals?
Quantitativament és una xifra d’una dimensió que escapa al nostre enteniment. Desconeguem si serà suficient per a garantir la tornada a la normalitat social i econòmica una vegada superada la crisi sanitària i en quin espai de temps podrà ser una realitat; no obstant això, és una qüestió secundària, ja que, en situacions excepcionals, el criticat Estat «intervencionista» ha de desplegar tots els recursos públics disponibles i necessaris per a garantir la salut de les persones, un nivell de benestar que puga cobrir les necessitats bàsiques de la població i, també, la protecció del sistema productiu, sense generar més desequilibris socials dels que ja estem patint.
Plantejada aquesta premissa, la qüestió que sorgeix a continuació, d’una importància rellevant, és com es finançaran aquests fons extraordinaris, perquè de la resposta a aquesta pregunta depén la valoració final, ja que estarem en disposició de saber si hi ha una socialització real de l’esforç o, com el 2008, només recaurà sobre la classe treballadora i els col·lectius més vulnerables, eximint de tot compromís social als sectors econòmics i financers. Temps al temps.
Rafa Reig és el coordinador d’Acció Sindical d’Intersindical Valenciana
Qualitativament, és significatiu i a priori insuficient que només es destinen 300 milions d’euros a reforçar els serveis socials. Entenem que la inversió en mesures de protecció social hauria d’haver estat més important per garantir que cap persona quede exclosa de la protecció social i, per això, haguera calgut, a més de reforçar els serveis socials, l’establiment de mesures de suport econòmic de caràcter universal per a les persones i les famílies; cosa que no s’ha fet.
Pel que fa als governs autonòmics, en particular als governs dels Països Catalans, cal dir, prèviament, que la seua capacitat d’intervenció és limitada pel caràcter centralista de l’Estat, agreujat per la declaració de l’estat d’alarma i perquè la crisi arriba en un moment de veritable insuficiència financera i elevat deute públic; la qual cosa limita extraordinàriament la seua capacitat de resposta. No obstant això, considerem que estan fent un esforç extraordinari per suplementar les mancances de les mesures estatals, especialment en l’àmbit sanitari, de serveis socials i de protecció de determinats col·lectius com autònoms i menuda i mitjana empresa. En qualsevol cas, sense eximir de responsabilitat els nostres governs, és clar que la responsabilitat recau especialment sobre el Govern central.
Com valores la resposta sindical a la crisi (tant la dels sindicats anomenats majoritaris com la dels alternatius o combatius)?
És clar que la resposta dels sindicats institucionals o majoritaris ha estat la que era d’esperar: els ha mancat determinació i contundència a l’hora d’exigir la protecció de les relacions laborals i de la classe treballadora, tot signant amb la patronal acords que, en principi, atenien més a la preocupació pel manteniment de l’activitat productiva que a interessos de classe. No hem vist tampoc, per la seua part, una actitud crítica amb les mesures laborals i socials adoptades pel Govern de l’Estat, ni que en el seu paper d’interlocutors en el diàleg social hagen donat participació a altres sectors sindicals o socials.
Per part del sindicalisme alternatiu la resposta també era previsible: més crítica amb l’actuació de l’Executiu i demanar la paralització de l’activitat productiva no essencial, com finalment així ha estat, la prohibició real de l’acomiadament i l’establiment d’una renda bàsica garantida. A més, en aquest cas, sí que hi ha un moviment per organitzar sindicats i entitats socials al voltant d’una plataforma reivindicativa comuna.
No obstant això, la crisi sanitària i el confinament estan fent que la resposta sindical siga de caràcter tàctic, més que pràctic; per tant, caldrà esperar a la fi de la crisi per tenir una definició clara dels posicionaments dels diferents models sindicals.
Com penses que ha afectat la crisi als serveis socials?
Si alguna cosa ha fet palesa aquesta crisi sanitària, ha estat la insuficiència del model de serveis socials, especialment en l’àmbit de l’atenció a les persones majors. Un model, l’actual, que ha apostat per la gestió privada de les residències i que ara veiem com ha fracassat estrepitosament a l’hora de protegir la salut de les persones internes i, el que és més greu, amb una total manca de transparència.
Des d’un altre punt de vista, l’atenció de serveis socials fonamentada en l’actuació dels ajuntaments manca d’uniformitat i no garanteix l’atenció universal i equitativa a tots els col·lectius socialment vulnerables. Entenem que, sense perjudici de la tasca valuosa que fan els ajuntaments, és necessari l’establiment d’una renda bàsica universal que garantisca la cobertura de les necessitats bàsiques de totes les persones, individualment i col·lectivament considerades, perquè cap persona reste exclosa, i és que no hem d’oblidar que són persones que mai apareixen a les estadístiques dissenyades des d’una òptica neoliberal i amb criteris de productivitat; tampoc des d’una perspectiva de gènere.
Quines mesures creus que serien necessàries, viables, útils per superar la crisi sense perjudicar els serveis socials i la classe treballadora?
Com ja hem apuntat adés i a grans trets, en són dos: prohibició real dels acomiadaments i l’establiment d’una renda bàsica universal.
Quines conseqüències pot tenir aquesta epidèmia per a l’economia? Ve una nova recessió?
Que, a conseqüència de les mesures sanitàries engegades per limitar l’expansió de l’epidèmia, se’n derivarà una crisi econòmica i una nova recessió està fora de dubte. La qüestió és si es tractarà d’una crisi transitòria o es convertirà en estructural i sobre quin sector social recaurà el seu pes.
Per una banda, com que coneixem la fragilitat endèmica i la dependència exterior del nostre model productiu, és fàcil intuir que la recuperació de la crisi serà més costosa que a la resta de països del nostre entorn. Ara bé, de tota crisi sempre cal treure conclusions i actuar en conseqüència i, en aquest cas concret, creguem que hem d’evidenciar que la globalització econòmica i la llibertat de mercat han estat incapaces de fer front a la crisi, si és que no han contribuït a la seua agudització; per tant, s’imposa fer una reflexió profunda sobre la sobirania econòmica dels estats, l’autosuficiència productiva, la deslocalització de la producció i la protecció o nacionalització de determinats sectors productius essencials. En definitiva, cal recuperar la capacitat dels poders públics per regir l’activitat econòmica en benefici de l’interés general, així com redissenyar les competències territorials en un sentit ample, perquè (i aquesta és una altra conclusió que podem treure d’aquesta crisi) la centralització del poder de decisió ha estat un fracàs.
Per l’altra banda, en referència a sobre qui, hipotèticament, recaurà el pes de la crisi, ens podem trobar davant dos escenaris: un en què l’esforç s’afronte solidàriament i proporcionalment a la capacitat de les persones físiques o jurídiques i altre, de caràcter neoliberal i ja conegut, que eximisca de responsabilitat els grans sectors econòmics i financers i descarregue sobre la classe treballadora tot el pes, amb noves flexibilitzacions del mercat laboral i reducció dels serveis públics. Tot indica que es repetiran les receptes aplicades en la crisi de 2008, amb la qual cosa, el conflicte social està assegurat.
