Rahola apunta, Breivik dispara

Ja ens ho deien que la sanitat i l’educació, quan són públiques i universals, produeixen transtorns greus de la personalitat. Víctima de les pensions de jubilació i viudetat i del subsidi d’atur, el ciutadà noruec Anders Behring Breivik es va trobar entre l’espasa i la paret de la desesperació. I va agafar l’espasa. Sort que l’adveniment de Stieg Larsson ens ha ofert l’explicació necessària: “El boom de la novel·la negra nòrdica ens ha apropat últimament a una societat desconeguda per a molts, molt menys idealista i que dibuixa un escenari social d’extrema violència” (José Antich, “Va ser la ultradreta”, La Vanguardia, 24 de juliol). Com en les millors novel·les de lladres i serenos, Breivik, “alt, ros, ulls blaus (…) no té l’aparença del terrorista típic” (Glòria Moreno, “Com si sortís del no-res”). Com tothom sap el terrorista típic és “bajito, moreno y cabreao”. En línia amb aquest “racisme banal”, La Vanguardia del mateix dia publica un article de Plàcid Garcia-Planas que, amb el títol de “Rossos i perillosos”, ens recorda que “ja des de l’albor, els escandinaus es van fer famosos a Europa per les incursions i pillatges salvatges. Una fama molt i molt exagerada: també comerciaven i feien aportacions culturals. I amb el temps, especialment després de la Segona Guerra Mundial, van saber girar la truita i guanyar-se una potentíssima imatge de tolerància i benestar”. Per que no caiguem en la propaganda socialdemòcrata sobre les virtuts de l’Estat del Benestar, però, se’ns recorda que aquesta imatge era “potser també exagerada”. L’article recopila alguns casos notables de violència “a l’escandinava” com ara el de l’assassí del làser que “va sembrar el terror entre immigrants i refugiats polítics d’Estocolm” o el d’un home detingut a Malmö “acusat de disparar contra immigrants”. Casos que tenen una relació directa amb el de Breivik car segons els investigadors era “una persona de dretes i amb idees hostils a l’Islam”, també “fonamentalista cristià”. Segons Glòria Moreno alguns analistes afegeixen que l’atemptat contra les joventuts socialdemòcrates té a veure “amb les actituts massa relaxades que, a parer seu, aquesta formació té respecte als immigrants”. Són les mateixes actituts que Pilar Rahola (Estrella Intercoiffure a la millor imatge, 1997) atribueix a “la decisió de Trinidad Jiménez de permetre el vot dels ciutadans marroquins, amb l’únic requisit de tenir permís de residència. Ni saber l’idioma, ni admetre els valors democràtics, res, el vot gratis total” (Pilar Rahola, “La censura del progre”, 19 de juliol). Fins ara al vot gratis total se li deia sufragi universal, però aquesta idea està antiquada, com totes les bones idees: “Que puguin votar persones que no saben res del poble, ni parlen la llengua i que tenen líders religiosos radicals, és cosa que, com a mínim, cal pensar”. No és estrany que Rahola digui això tenint en compte la seva adhesió obsessiva a l’Estat d’Israel, que concedeix drets de ciutadania per motius racials, Això li ha valgut nombroses distincions per la seva lluita pels drets humans i la democràcia (és a dir, la massacre d’àrabs) de la Comunitat Jueva de Xile, la Universitat Hebrea de Jerusalem (que simpàticament havia concedit el mateix premi a Milton Friedman, reconegut demòcrata), la Universitat de Tel Aviv, la American Jewish Committee i altres. Tampoc és estrany que ara circuli per Internet la idea (difícilment contrastable, de moment) que Breivik compartia aquestes solidaritats. Aquest tipus de situacions complexes requereixen la intervenció d’un heroi. Ha arribat el moment que intervingui Garzón i deixi les coses clares: Rahola apunta i Breivik diapara. O encara millor: Rahola és Breivik.