A principis dels vuitanta, les regles del joc del nou sistema ja havien quedat assentades. Malgrat que la Constitució del 1978 no havia estat especialment esplèndida respecte el reconeixement de l’existència de diferents nacions al sí de l’Estat espanyol i del seu grau d’autogovern, els sectors més recalcitrants consideraven que s’havia arribat massa lluny. Alguns d’ells van protagonitzar un cop d’Estat el 23 de febrer del 1981. D’altres, més sofisticats, varen publicar un manifest, disset dies després, denunciant la situació d’exclusió a la qual s’estava duent el castellà al Principat. Un dels principals valedors del que popularment fou conegut com a Manifiesto de los 2.300 fou el sociòleg Amando de Miguel que, ara, treta la màscara, expressa clarament que el que es volia era que el català quedés relegat a l’àmbit privat com ho havia estat el gaèlic a Irlanda.
Davant de tota aquesta ofensiva espanyolitzadora i en resposta al Manifiesto, a iniciativa del CIEMEN, un seguit de gent va respondre amb una “Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes”. L’assistència a l’acte, que es va celebrar al Paranimf de la Universitat de Barcelona, va superar els pronòstics més optimistes i, amb aquell capital humà inicial, es va decidir provar d’engegar un projecte de defensa de la personalitat de la nació catalana que perdurés en el temps. Ara, quan fa trenta anys d’aquell esdeveniment, un documental, La Crida, història d’una resposta, arriba per fer-ne un balanç.
El primer que cal dir de La Crida és que ens trobem davant d’un documental de tall clàssic, que construeix el relat a partir de les declaracions d’alguns dels principals protagonistes tant del moviment com del període, que s’alternen amb testimonis audiovisuals -segurament el més atractiu del treball- i hemerogràfics de l’època. La columna vertebral del relat que s’hi explica correspon, bàsicament, al que trobem a Història de la Crida a la Solidaritat. En defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, el treball de l’Enric Monné i la Lluïsa Selga publicat per La Campana el 1991. Per tant, els encerts i errors del seu contingut, que se centren sobretot en la manca d’una anàlisi del paper que va jugar enfront del creixent moviment català d’alliberament nacional (MCAN), responen, en bona part, als del llibre del 1991, en el benentès que en aquell moment la Crida encara estava en actiu i que la distància respecte els esdeveniments gairebé no existia.
En un primer moment, la Crida fou vista amb simpatia pel conjunt de les forces polítiques parlamentàries d’òrbita catalana. Però la seva oposició al projecte de retall de l’autonomia (LOAPA) i la seva voluntat de confrontar-hi la necessitat d’autodeterminació va fer que, primer el PSC i més tard CiU, se n’anessin separant. La distància que prengué CiU va anar acompanyada per l’abandonament de les diferents entitats que d’una manera o altra hi estaven vinculades. És, però, justament a partir d’aquell moment, que la Crida va començar a ampliar els seus àmbits d’actuació (solidaritat internacionalista, conscienciació ecologista o lluita antimilitarista) i a deixar de banda les activitats més de masses per centrar la seva pràctica política en l’acció directa no-violenta que, de fet, esdevindrà el segell identificador de la Crida fins que, poc a poc, i seguint el camí emprès per l’Àngel Colom el 1986, la majoria dels seus membres decideixen fer el salt a la “política” incorporant-se a ERC. Finalment, la Crida s’autodissolgué el 29 de juny del 1993, en un moment en què el MCAN estava tocat de mort i s’havia obert la possibilitat d’aterrar a una ERC que acabava de proclamar-se independentista.
