“Recordes la Sebahat? L’han empresonada”

>> Crònica de l’onada repressiva contra els representants polítics kurds a Turquia

“Recordes la Sebahat Tuncel? Em vas dir que l’havies coneguda”, em pregunta en Quim. “Sí, i tant que la recordo”, li dic. “Doncs l’han empresonada també”. He trucat en Quim perquè m’informi de les darreres notícies que arriben del Kurdistan nord (la part que està ocupada per Turquia).

Ell entén i parla el turc, i també una mica de kurd; jo no hi entenc ni un borrall més enllà d’unes quantes paraules per saludar, així que no puc llegir la premsa kurda ni turca, només les traduccions en anglès que corren per internet sobre les notícies del Kurdistan. Sé que hi ha hagut més detencions: el dia de Nadal fins a 80 polítics kurds detinguts, alguns dels quals són alcaldes de ciutats importants. També hi ha diputats. Ja sumen 500 els representants polítics i socials kurds empresonats des del mes d’abril. Contra alguns d’ells encara no hi ha cap acusació formal concreta. He trucat en Quim, doncs, perquè ell està més informat de l’agreujament de l’onada repressiva els darrers dies.

La Sebahat Tuncel la vaig conèixer a Istambul el juliol de 2007. Jo hi era per cobrir les eleccions al Parlament turc. Ella formava part del moviment d’alliberament kurd i es presentava com a candidata independent. L’elevada barrera del 10% dels vots necessaris al conjunt de Turquia perquè les paperetes emeses es converteixin en diputats va fer que els kurds decidissin presentar-se com a independents, única manera d’esquivar la barrera. Un cop al Parlament, els 20 que van aconseguir es van constituir en el grup parlamentari del DTP (Partit de la Societat Democràtica). La Sebahat va ser una d’aquestes noves diputades. El DTP ha estat il·legalitzat per l’Administració de Justícia turca aquest mes de desembre. L’excusa són els vincles que tindria amb el PKK, organització que Turquia titlla de terrorista però que els kurds majoritàriament senten que és qui defensa els seus drets.

La campanya electoral la Sebahat la va fer des de la presó, on hi era des del 2006 acusada de col·laborar amb la guerrilla del PKK. Anteriorment havia treballat per al programa de les Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD) i per Amnistia Internacional. En sortir escollida va ser alliberada, perquè és el que marca la legislació turca. I es va convertir en la diputada més jove del parlament, amb poc més de trenta anys.

Primer la vaig conèixer per la seva foto als cartells electorals que omplien els barris pobres d’Istambul amb majoria de població d’origen kurd. Al cap de pocs dies, però, la vaig poder conèixer personalment. Va ser per casualitat. Havíem quedat amb l’amic que ens feia de traductor en un centre cultural kurd, i va arribar la Sebahat, que acabava de ser escollida diputada i, per tant, alliberada. Les dones que havien participat a la campanya li feien una rebuda. Ella els va voler agrair el suport i celebrar-ho en privat, sense els homes. Eren un centenar de dones a l’acte de benvinguda, i a mi m’hi van convidar també. Sense el traductor, no vaig entendre res del que els va dir en aquella sala, però sí que es notava en l’ambient i en el seu to de veu que compartien emoció i esperança. La majoria rondaven la trentena; del centenar, només una portava el cap tapat amb un vel. Dones joves, feministes, d’esquerres, implicades en les reivindicacions de drets col·lectius i individuals per al seu poble. La Sebahat i totes elles expressaven l’esperança que ha viscut els darrers anys el poble kurd a Turquia.

El que vaig viure no era una excepció: dels 20 diputats que van aconseguir els kurds el 2007, 8 eren dones (el 40%), la major part de les quals d’entre trenta i quaranta anys. A diferència d’aquest percentatge, la resta de formacions polítiques al la Gran Assemblea d’Ankara no arriben al 10% de dones.
En aquell moment, el moviment polític i social kurd confiava que el president Erdogan avançaria, tal com havia assegurat, en la democratització de l’Estat turc, en el respecte als drets humans i en el reconeixement de més drets col·lectius per a la població kurda. Dos anys i mig han torçat l’esperança.
Així, tot i que el ministre de l’Interior turc ha manifestat que no estava d’acord amb la il·legalització del DTP, fa pocs dies, des de les pàgines del rotatiu italià Il Manifesto, el líder del PKK empresonat en aïllament des del 1998, Abdullah Ocalan, lamentava que l’AKP (el partit que governa Turquia) “vol fer creure als estats europeus que treballa per la democratització i solució de la qüestió kurda”, però que “és el mateix Govern que ha fet lleis gràcies a les quals les presons turques estan plenes de nens kurds i fa poc, a Sirnak, cinc nens han estat condemnats a 305 anys de presó”. Ocalan continua: “Gràcies a aquest govern ha estat possible prohibir el DTP; i és aquest Govern el que humilia els kurds en emportar-se emmanillats els alcaldes kurds i evocar imatges de deportacions en camps de concentració”.

La Sebahat torna a estar empresonada i cada cop queden menys arguments on agafar-se per continuar mantenint l’esperança que avanci el procés de resolució del conflicte que havia fet possible la mà estesa de la guerrilla kurda per caminar cap a la pau.