Per al Roger, que li fou
arrabassat un ull pel tret d’un policia.
Per als homes, dones i infants ferits.
Per als qui que defensaren les urnes amb el seu vot.
Tafurs professionals miren d’hipnotitzar-nos dins la cova fosca de la quotidianitat amb rimes macabres, desencaixades, de sinònims insípids. Miràvem fixament el ritme bell de la llibertat, de la justícia social, d’una independència que arrasés el món, l’estat de les coses, i en nom inconscient del moviment real vam llançar-nos a participar a la dansa del foc de l’efervescència col·lectiva amb una fermesa espaterrant de cors càlids sota la pluja de l’1 d’Octubre.
No fou una brisa ni una ventada, no fou un anunci tètric ni la seqüència grisa de l’assassinat global en què la transició, el parlamentarisme burgès, les lògiques del capital i dels imperis converteixen els dies de les classes populars… érem davant d’un huracà de sentits amables, amorosos, vessant suports mutus –els quatre punks del poble, votant: dolça dolcesa– i abraçades i petons i llàgrimes incendiades d’un present construït a còpia de necessitats infinites per milions de cossos anhelants d’una altra cosa que volíem ara, que volíem d’una maleïda vegada, per nosaltres, pels qui ens precediren, per les nostres filles i els nostres fills, pels qui mai no coneixerem perquè encara no han nascut. Era el riff salvatge, infinit, de la frase elevada a composició gloriosa d’una guitarra elèctrica, d’una veu suau, en una cançó de Les Rita Mitsouko, era una potència popular catalana encarnada als carrers de les ciutats i els pobles d’aquesta banda dels Països Catalans. Vam ser infants de mirada ingènua, societat nova –19 de Juliol del 1936– per unes hores, aquest cop sense barricades i guanyant la covardia armada de l’Estat, la coerció, la força, la brutalitat d’aquest condemnadament insubstancial, arcaic, llardós, conegut feixisme espanyol. Vam ser txinorris lliures a les escoles dos dies abans –mentre la direcció de l’ANC convocava diumenge a les 8 als col·legis, gent dels CDR, el veïnat, ja hi era divendres al migdia i a la tarda–.
I llavors, el 3 d’Octubre. I encara el 8 de Novembre. I aquesta mediocritat de polítics professionals autoinstituïts com a “Cavall de Troia”, estrelles mediàtiques, amants conspicus dels cercles institucionals, callats, errant com les estrelles apagades i buides, desconcertats, embadalits mirant la TV, a remolc perpetu de les direccions de CDC i ERC. Encara retrunyen les paraules d’un membre del secretariat de la colla nacional-parlamentària: “…no hem sabut comunicar les dificultats de trencar amb l’estat espanyol.” I l’“home fort”, el portaveu gloriós, desaparegut amb qui l’envolta. Formigues humiliades per enèsim cop, trepitjades un cop més pels seus propis suposats companys de viatge, tractades com si fossin idiotes. Qui pot alliçonar, qui pot gosar manifestar tanta supèrbia davant la gent humil que plantà cara l’1 d’Octubre?
Un cop d’estat feixista que deixa fer i que no deixa fer, que és bé que sembla que no és, i que manté fèrriament sota control ingressos, despeses i finançament. Espoliació i misèria al Raval, a Barcelona, a Catalunya, i gemecs de dolor que no se senten perquè fa mil que anys que foren enclaustrats al pou del silenci, emmudits. Que durs que són els pobres davant de la flaccidesa de la gent benpensant –duresa crepuscular dels salvatges d’Occident, els desposseïts–. Ens vam perdre en mítings, paperetes i aplaudiments per honorar el més grotesc no-res, en recomptes absurds d’actes de diputats i, de nou, en discursos gastats en honor de palaus de pedra que només hauríem d’aspirar a enderrocar d’una reconsagrada vegada. Periodistes públics incapaços de pronunciar el mot “president”, Nadal de torrons i fam i explotació, pressupostos autonòmics de misèria, pactes i aliances i nous governs autonòmics i putrefacció al cub, i el digne poble menut esclafat per aquests governants que no mereixem i pels satèl·lits bavosos, obscens, del petit poder polític formal. I una esquerra independentista gairebé del tot desarticulada (a l’hora de compartir un sol projecte social i una estratègia combativa unificada) a escala nacional –no pas local– pel parany terrorífic de l’equiparació entre acció política i acció parlamentària, sense resposta. I amuntegaments de seqüències de naufragi i traïció. I sectors majoritaris d’un poble conscient –que haurà d’afrontar fins a les últimes conseqüències el present–, sense cap garantia que el rumb col·lectiu esdevingui camí d’emancipació.
Quin infern, la por dels poderosos quan som als carrers. Quin infern, no transcendir aquest cul-de-sac inacabable –les fuetades agòniques del processisme estàtic, del treball assalariat, dels diners, de l’imperi, de la gamma ensordidora de les normalitats, de les hipòcrites equidistàncies, de les ambicions inconfessables, de les portes giratòries amagades pels serveis prestats–. Plouran pedres sobre els nostres caps, més compactes i pesants que mai.
El nostre pecat és permetre-ho. La nostra redempció consistirà, sols pot consistir, a polvoritzar aquesta escenografia frívola i estupiditzadora de narcisistes amb ànima de nyigui-nyogui que decideixen per nosaltres, que parlen per nosaltres, que es reuneixen en secret per nosaltres i que, any rere any, segle rere segle, continuen demostrant la més absoluta incompetència per resultar dignes ni tan sols de ser escoltats.
A l’altra banda de la ribera sons estranys ens atrauen i ens convoquen a construir una vida diferent per sempre. Ressonen fluix perquè vénen de lluny, de molt endins de nosaltres mateixos, fins que ens impacten amb una nitidesa llargament esperada en alguna banda del nosaltres col·lectiu. Aleshores els colors es transformen, les relacions entre les persones i les coses prenen altres caires i la consciència explícita que l’infern és això, ara i aquí, aflora per lliurar a tot o res la batalla definitiva: “El que som, ho sabem; no sabem, malgrat tot, el que podem ser”, assenyalava l’Ofèlia de Hamlet. I paraules del Noi del Sucre: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.” I Spinoza: “Ningú no sap el que pot un cos.”
A les barricades, amor. Jo t’estimo lliure, terra del foc.
