>> 100 economistes liberals han presentat una discussió pública sobre futures reformes laborals
L’estàvem esperant i ha arribat el moment. Finalment i amb la col·laboració de 100 economistes liberals pretesament experts en economia del treball, ja tenim sobre la taula una discussió pública sobre futures reformes laborals a l’Estat espanyol. No ens sorprèn en absolut perquè és el mecanisme immediat amb el qual els liberals busquen donar sortides a les crisis econòmiques, i en aquest punt poc importa que la qüestió discutida tingui molt o poc sentit mentre compleixi la seva funció.
Un document sobre premisses falses
Precisament per això mateix aquests cent economistes reconeixen en el seu document que la crisi actual s’ha originat en el mercat financer i que de manera directa gens té a veure amb l’àmbit laboral. No obstant això, seguidament donen un salt mortal i continuen argumentant que cal llançar-se a reformar la forma en què s’acomiada i contracta els treballadors, els impostos associats a l’activitat productiva i una sèrie de mesures de clar biaix liberal i regressiu. Aquesta estratègia argumentativa tan cínica permet visualitzar perfectament l’objectiu últim de la proposta: donar sortides a la crisi en la manera de recuperació de les taxes de rendibilitat productives, el que només pot aconseguir-se en un nou empitjorament de la situació dels treballadors i altres precaris. I és que de debò està el problema en l’àmbit laboral?
Efectivament la taxa d’atur a l’Estat espanyol està molt per sobre de la mitjana en la resta dels països europeus, i de lluny és el país que més paga la crisi internacional en termes d’ocupació. No obstant aquesta situació ha estat causada precisament per la forta exposició espanyola a sectors tan inestables com la construcció i el turisme, el que explica aquest comportament tan diferent, i no tant per l’actual configuració de les relacions laborals de contractació.
Els acomiadaments es produeixen amb relativa facilitat i sobretot es destrueixen aquells llocs de treball que són més precaris. La precarietat d’ahir és l’atur d’avui. Els qui no es van beneficiar ahir del creixement econòmic són els qui pagaran avui les crisis que exploten en els quatre pols del planeta terra.
Orígens de la crisi
Per a comprendre aquesta situació cal remuntar-se a l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea, moment en el qual el nostre país es va especialitzar en aquests sectors (construcció i turisme) i va abandonar tota política industrial. Aquesta configuració de l’estructura productiva va tenir conseqüències immediates en el mercat laboral, precisament en la mesura que requeria de mà d’obra poc qualificada i molt dinàmica (exposada als cicles de turisme i a les bombolles immobiliàries).
Aquest model que pretenia ser competitiu ha estat sustentat a més en els baixos salaris. No obstant això, aquesta inserció va ser reeixida en termes de creixement econòmic, ja que amb l’impuls de les bombolles formades en el sector immobiliari han permès a l’Estat espanyol gaudir d’un creixement sense precedents.
Però en canviar les condicions conjunturals i esdevenir l’esclat de la bombolla immobiliària les coses han canviat radicalment. La competència d’altres destinacions turístiques i el canvi en el patró de consum turístic, la caiguda de la demanda mundial com a conseqüència de la crisi financera, l’estancament econòmic en termes d’inversió productiva després del tancament de l’aixeta del crèdit, i el ja esmentat fi de la bombolla immobiliària espanyola són els factors que conjuntament han provocat l’actual situació.
Esclat de la crisi
Tota la producció ha hagut d’ajustar-se a la nova situació, i el procés ha estat més ràpid del normal per l’alta precarietat pròpia de l’estructura econòmica espanyola. Però l’àmbit laboral no és la causa dels problemes, ja que la seva configuració concreta respon a un model productiu determinat, que en el cas espanyol és el d’una economia subdesenvolupada. De tal manera que cap mesura que no passi per la radical reconfiguració d’aquest model tindrà èxit sense arrasar encara més els drets dels treballadors i altres precaris.
I és precisament això últim, una regressió en termes de drets socials i laborals, el que busquen els autors liberals que han escrit el document amb el qual obríem aquest text. De la mateixa manera que el debat dels plans de pensions ha ressorgit en els moments en els quals els bancs i altres institucions que administren plans de pensions privats més necessiten capitals d’aquesta naturalesa, el debat en el mercat laboral ressorgeix en el moment en el qual les rendibilitats productives necessiten reactivar-se en base a més beneficis.
No en va, el model productiu que proposen els liberals és el mateix que el qual hem tingut fins a ara, i que ha fracassat, però accentuat en les seves condicions objectives amb la finalitat d’incrementar la competitivitat internacional per la via baixos salaris. Això comporta noves reformes regressives tant en l’àmbit fiscal (amb rebaixes d’impostos) com en l’àmbit laboral (fent caure encara més la proporció de la renda que obtenen els treballadors o, el que és el mateix, ampliant la quota que reben els beneficis).
Alternatives radicals o continuïtat en els models fracassats
Els sindicats han de despertar d’una vegada i han d’enfrontar-se amb propostes en positiu i que plantegin una reforma estructural de l’economia espanyola. Cal transcendir l’àmbit laboral per entrar en la discussió no només del model productiu, sinó també del sistema econòmic, tant per discutir les seves possibles reformes com per evidenciar els seus límits estructurals en la seva gestió per unes élits polítiques i econòmiques, les lògiques de les quals estan totalment desprestigiades amb la situació actual. En cas contrari únicament s’estarà jugant al joc que volen els de dalt contra els de baix, i sens dubte no hi ha pitjor sortida que aquesta per als treballadors i desocupats, mestresses, jubilats, dones, joves, immigrants i altres precaris, sectors als que la crisi ensenya amb força les seves arpes.
I hem de rebutjar mitges reformes del model productiu que mantinguin la subordinació laboral dels treballadors de les decisions econòmiques, o que arrenquin minses millores en alts despatxos en els quals poc els importa que determinats avanços socials en els països centrals es portin a terme a costa d’una expropiació a les perifèries subdesenvolupades, i que la seva agudització també sembla estar convidada al sopar de les reformes d’Obama, d’en Sarkozy, en Zapatero i companyia.
No se sap en quina direcció finalment anirem, si cap on volen anar els 100 economistes, o en direcció de les propostes radicals de base que proposen la plataformes i col·lectius que proliferen des dels moviments socials contra la crisi. Però el cas és que, sens dubte, corren temps de canvi….
* El col·lectiu Economia Crítica i Crítica de la Economia és una iniciativa de diversos professors d’Economia de
Facultats d’arreu l’Estat espanyol
