D’un temps ençà s’ha anat sentint un rum-rum que s’ha anat fent cada cop més fort entre la militància de l’anticapitalisme en general i l’Esquerra Independentista en particular, un murmuri de crítica que s’ha anat teixint, incrementant i desacomplexant durant mesos fins a esdevenir una crítica frontal i oberta a molts dels plantejaments que fins ara ens havien guiat. Per a molts, però, es tractava d’un corrent aliè que no ens ha interpel·lat directament fins que no ha esclatat públicament amb la recent escissió d’una part d’ARRAN; un nou espai que, mentre va agafant forma, ja ha pres un nom: Horitzó Socialista.
Les respostes a aquest fet han oscil·lat des de la fascinació per les noves formes polítiques que es proposen, fins al rebuig de ple de qualsevol línia divergent respecte les organitzacions actualment existents. Però, i si ens mirem sense apriorismes la nova proposta? I si fem una crítica de la crítica? Què hi trobem?
En primer lloc, allò que comparteixen tots els discrepants (dins o no d’HS) és la crítica frontal a la socialdemocràcia. I on rau la novetat? Doncs en el fet que en la seva concepció extensiva de socialdemocràcia com a posició política reformista que sosté la legitimitat de les democràcies burgeses, s’hi inclouen espais i pràctiques que fins ara s’han autoanomenat anticapitalistes sense ser massa qüestionades. Des d’aquest punt de vista, moltes de les intervencions de l’EI dels darrers anys respondrien més a una pràctica socialdemòcrata que no pas a una estratègia comunista. I no és així? Certament, l’EI i algunes de les seves organitzacions han tingut pràctiques reformistes o deixos interclassistes, no només en el front institucional sinó també en l’àmbit sindical o dels nous moviments socials.
Però això no és nou, no ha estat absent de crítica interna i, fins i tot, ha estat combatut, i derrotat, en diverses ocasions. Quina és doncs la diferència amb les crítiques actuals? Més enllà de l’enrenou, avui en dia ens trobem amb una demanda explícita d’assolir la plena independència ideològica com a classe, de fer un reset ideològic que ens hauria de permetre entrar en una nova etapa de creixement orgànic on el sorgiment de tendències reformistes no tindria cap mena d’aire davant la forta cohesió política de la militància revolucionària.
Tot plegat arriba a tocar el moll de l’os i fa urgent revisar algunes de les tesis i línies estratègiques que han marcat l’EI de les darreres dues dècades. Això afecta directament la idea de la Unitat Popular. La UP, una estratègia llargament reformulada, àmpliament interpretable i difusament entesa, avui en dia només seria un lloc comú de la militància, un simple lema buit de contingut. Des de la perspectiva crítica, la UP no només no seria operativa en clau socialista sinó que, per la seva voluntat pluralista i gradual seria un terreny adobat per a la pràctica socialdemòcrata sota una pàtina de radicalitat. És a dir, que la UP, lluny de propulsar-nos vers la Revolució, ens insereix més i més en la reconfiguració constant del capitalisme i ens en fa cogestors com a representants, ara de l’aristocràcia obrera, ara de tal o qual col·lectiu no privilegiat.
Fins aquí, l’exposició del sector distanciat és essencialment impol·luta. Ara bé, han estat capaços de convertir la seva pulsió crítica i les seves intuïcions encertades en un cos ideològic i una estratègia autènticament independents, quelcom formalment diferenciat de la socialdemocràcia que assenyalen? Ara com ara no. Tot i la voluntat de ressorgir com un fènix i la retòrica adamista, per ara no s’ha plantejat cap estratègia que superi la concepció gradualista de l’acumulació de forces ni que resolgui el problema de la presa del poder i la qüestió de la Revolució. De fet, si llegim els referents bascos dels nostres escindits, hi trobarem declaracions tan nítidament socialdemòcrates com aquesta: «[Hem de] Ganar batallas a la burguesía, tales como conseguir la modificación de leyes para así facilitar la creación de espacios de control obrero».1
O podríem citar una mostra més nova i nostrada del gradualisme «socialdemòcrata» dels crítics:
Si aprofundim en aquesta concepció del poder socialista, veurem com el seu desplegament pren la forma d’un control gradualment ascendent del territori i el procés productiu que trenqui amb l’ordre capitalista establert. Aquesta articulació política ha de permetre fer arribar les formes establertes de democràcia proletària arreu del territori, responent a les necessitats que té el proletariat en el seu dia a dia. S’ha de realitzar mitjançant l’establiment d’un control progressiu de l’esfera de la producció, ja que aquesta fonamenta el control de la burgesia sobre el proletariat. Aquest control del proletariat de l’estructura de la societat permet precisament la progressiva construcció econòmica del socialisme, i l’establiment d’unes noves relacions socials antagòniques a les de l’explotació i dominació del sistema capitalista, construcció que no es donarà mitjançant la creació d’illes de socialisme sinó en progressiva imposició sobre el domini del capital.2
És a dir, que malgrat anunciar a bombo i plateret l’arribada d’una «proposta totalitzadora alternativa —com ho ha de ser el Procés Socialista», sembla que l’alternativa encara no és aquí i que es troba, per ara, a la incubadora de la discussió. Les idees del contrapoder, sota el nom de control obrer, i Unitat Popular, sota l’etiqueta de Procés Socialista, romanen de fons. La independència ideològica i el nou corpus doctrinari no han estat assolits i se’ns presenta un batibull d’idees pròpies del luxemburguisme, el maoisme o l’autonomisme que sovint entren en contradicció respecte de qüestions tan centrals com la presa del poder.
Amb tot, cal que ens preguntem per què, malgrat no presentar-se de manera prou cohesionada ni ser justificades per uns principis irreconciliables, s’han multiplicat les crítiques a l’EI fins a arribar al punt de l’escissió (ARRAN) i la desestabilització (OSAN i COS). En primer lloc, s’imposa fer autocrítica respecte de les principals línies polítiques d’intervenció dels darrers anys, començant per l’aposta interclassista (o almenys no prou independent) de l’EI en «el Procés»3, i seguint per la limitada intervenció municipalista o la deriva activista als moviments socials.
Davant la deriva socialdemòcrata, l’ala més oportunista de l’EI no ha dubtat a tirar-se de cap a la cogestió de l’estat capitalista i les administracions ocupants, abandonant l’ús revolucionari intel·ligent de les institucions. Així mateix, l’antiga (per contrast amb els nous crítics) ala esquerra de moviment, massa sovint ha adoptat una actitud derrotista al front parlamentari i l’ha cedit al reformisme, però alhora tampoc no ha estat plenament capaç de traçar una línia revolucionària en els altres fronts de lluita. Finalment, una tercera actitud «conciliadora» ha optat per contemporitzar fent un discurs revolucionari en els àmbits més favorables mentre rebaixava les expectatives respecte dels espais amplis de masses (incloent-hi la mateixa CUP). Totes tres actituds han afavorit el sorgiment d’una nova fornada de militants que ja no s’identifica amb el contingut i les formes dels actuals aparells i direccions polítiques de l’EI.
A aquests factors interns cal afegir-hi els externs. Ens trobem davant un moment de canvi de cicle polític i de reflux general fàcilment identificable com a derrota. Les actuals direccions (tret d’ARRAN) són producte d’una etapa política llarga4 de la qual, malgrat els revessos, fan un balanç positiu en termes d’acumulació de forces i aprenentatges, cosa que els duu a validar l’essència de l’estratègia actual. Els crítics, en canvi, han estat majoritàriament reclutats entre militants d’incorporació recent, que només han participat a l’EI en moments de context advers i manca d’iniciativa. Ara ens cal trobar el punt entre l’autocomplaença i el curt-terminisme, car tots ens són sobrers; però també entre l’experiència i l’audàcia, car tots ens fan falta.
En tot cas, i per anar acabant, hem de fer una reflexió sobre quin és el paper històric de les escissions, confluències i fusions al si de les organitzacions revolucionàries. Lluny de lectures moralistes tant del culte a la unitat com de les derives sectàries, cal que ens fixem en la dinàmica dialèctica a través de la qual les organitzacions antisistema es construeixen, es perfeccionen i avancen. Això es duu a terme per mitjà d’una crítica externa (com és la societat) i una autocrítica interna (com hi intervenim). Quan l’autocrítica assoleix certa massa crítica sense ser assumida per l’organització, s’obre la possibilitat de l’escissió. Però això no ens ha de semblar una condemna del fat ni n’hem de fer cap drama, sinó que és propi dels moments de canvi de cicle polític, en què els canvis de context, de tendència o de correlació de forces ens obliguen a cribrar quina part del nostre ideari-estratègia era bo de quin era dolent o, senzillament, obsolet.
Només posant a prova amb l’experiència totes les idees que actualment es troben en discussió podrem avançar cap a una nova síntesi que ens permeti conquerir posicions en la propera fase de lluita. En aquest sentit, benvingudes siguin tant la clarificació de posicions, com la possibilitat de comparar idees contraposades tot duent-les autònomament a la pràctica. Fa més de vint anys que el Procés de Vinaròs marcava la fesomia de l’actual EI, segurament moltes de les seves tesis i apostes es troben ja esgotades. Potser als Països Catalans ens ha arribat l’hora de començar a parlar d’un nou procés de refundació; un procés que encari com haurem de fer, durant les pròximes dècades, la lluita per a l’alliberament de tota opressió.
______________
1 Alain Arruti, «Correlación de fuerzas, Erraki y el control del espacio», Gedar, 25/02/2020.
2 Lluc Renyé, «Sobre un nou model d’acumulació de forces articulat dins l’estratègia socialista», Horitzó Socialista, 24/07/2022.
3 Això no pretén qüestionar la necessitat d’apostar fortament per un procés polític que ha marcat un pic en la mobilització i la politització de la massa. De fet els crítics mateixos admeten que una aliança tàctica interclassista té sentit si forma part d’una estratègia independent i no és mera subordinació.
4 Des de la reconfiguració de l’EI de finals dels 90 i principis dels 2000 fins als primers símptomes d’esgotament del model municipalista i el reflux de l’independentisme de masses.
