L’1 de maig de 1886 i 1890 van culminar heroiques lluites obreres que van aconseguir imposar considerables reduccions de jornada laboral a l’àmbit internacional. Vàries dècades anteriors, els obrers ja havien plantejat la raonada reivindicació del repartiment del treball per reduir la jornada, evitar acomiadaments i generar ocupació. Marx i Engels, en tot moment, van ressaltar la importància d’aquesta reivindicació. Hi convergien les majors diferències d’interessos de classe. Segons Marx, l’expulsió del mercat d’una massa creixent de força de treball no és un signe de crisi, sinó exactament de tot el contrari.
[L’ACCENT 152]
El cas és, que per diversos motius (com la corrupció, la desviació i la por dels dirigents polítics i sindicals; el desenvolupament dels mitjans de comunicació, en mans de la classe capitalista; i tal vegada, també altres qüestions, com la revolució bolxevic en un país de misèria, les confusions creades per la Primera i la Segona Guerra Mundial…) es va produir un oblit d’aquesta reivindicació, clau, per avançar amb fermesa i continguts cap a la transformació de la societat.
D’aquest oblit se’n deriva que s’hagin deixat d’aguditzar les contradiccions del sistema capitalista; per contra, ell mateix troba la seva sortida, fent-les recaure sobre la classe obrera. És per això, que les prediccions del marxisme, fins aquí, s’havien anat esvaint. És així que, tot i tenint en compte la situació actual de desastre i contradiccions del sistema capitalista, aquest, de nou, sortirà endavant sotmetent la classe obrera a majors calamitats.
Hem vist com, des de les seves tombes, els barbuts, li acaben de fer escac a l’aberrant sistema. El súmmum de la superació de la realitat sobre ficcions i fantasies seria que, a més, des dels seus “refugis”, els fessin l’escac i mat dient-nos: “Aquí teniu, babaus, repartiu l’esforç i els seus beneficis!”.
A l’Estat espanyol, l’oblit d’aquesta reivindicació referent al necessari repartiment del treball i la riquesa, s’aguditza més arran dels fets de 1977, quan el Partit Comunista renuncià a aquesta lluita i, a expenses a la seva legalització, acceptà tot quant li posaren per davant, arrossegant a CCOO (l’únic sindicat amb capacitat de confrontació contra el capital), obligant-lo a jugar un paper interclassista i de traïció.
Fruit d’aquesta degeneració de l’esquerra, el capitalisme pren la iniciativa donant peu al capgirament de la lògica i la pràctica històrica, on els treballadors eren els que tenien el legítim “monopoli” de la reivindicació i de l’aspiració per a millorar constantment les seves condicions de vida i treball. En aquest nou marc, els sindicalistes de CCOO i els militants del Partit Comunista no tan sols van abraçar el reformisme que tant havien rebutjat i criticat, sinó que el van sobrepassar, limitant-se a jugar un paper enfront del capital (en sintonia amb el sindicalisme i el socialisme d’última hora d’UGT i del PSOE) que consistia en procurar únicament no perdre, “exageradament”, les conquestes laborals i socials adquirides anteriorment.
Com a conseqüència d’aquesta còmoda i irresponsable actitud, en el conjunt de l’Estat espanyol s’està patint un deteriorament laboral i social més gran que a la majoria d’Europa. Al mateix temps, som un exemple que serveix al capitalisme per a infringir una major derrota a la classe obrera dels altres països.
Tota aquesta nefasta dinàmica ha “naturalitzat” la insolidaritat entre la classe obrera, que a poc a poc, retrocés rere retrocés, ha anat optant pel campi qui pugui, fent seva la competitivitat salvatge: antítesi total i brutal de la solidaritat de classe i de la històrica reivindicació del repartiment de l’esforç i la riquesa. Per més inri, els capitalistes, conscients de la inevitable necessitat de reduir el temps de treball, ho imposen segons els seus interessos: és el que nosaltres anomenem precarietat laboral, quan en realitat es tracta de precarietat salarial.
Així doncs, davant aquest panorama, la comprensió envers la importància d’aquesta reivindicació clau, resulta molt més difícil d’adquirir. Quan un descosit és petit és fàcil aplicar-li un sargit, però si es deixa i amb el temps es fa enorme, llavors no solament és difícil sinó que ni tan sols es veu la necessitat de la seva reparació. És la teoria que deix d’explicar-se un dia i un altre i, quan ja ha passat un any i, sobretot, molts anys, no només es perd la consciència de la seva importància, sinó que es perd la noció de si, en algun moment, aquesta teoria, va poder existir. I és que de vegades, podem perdre fins i tot el sentit de la nostra pròpia existència.
Que diria el poeta Antiparos, de l’època de Ciceró (cita Lafargue al seu Dret a la peresa), quan “lloava la invenció del molí d’aigua que alliberava les dones esclaves…” si avui estigués present entre les “màquines espirituals”, que segueixen esclavitzant a milers de persones, al mateix temps que uns altres milers d’éssers humans són emmagatzemats en l’atur i en diversos focus de misèries?.
“Que no se’ns digui que som utòpics, perquè la utopia és precisament entossudir-se en mantenir l’ocupació a quaranta hores setmanals, quan enormes fàbriques automatitzades empren deu operaris on abans se’n feien servir un miler”. (L. Racionero, Del paro al ocio,1983)
A principi dels 70, quan Tony Negri tenia el cap “millor col·locat” sobre les seves esquenes, teoritzava sobre el no treballar com una determinació material de la fi del segle. Segons G. Albiac, Negri, “teoritzà això, com única definició no genocida del comunisme”.
Als anys 60, Herbert Marcuse, teoritzà fins a la sacietat sobre la irracionalitat de la sobreproducció, del consumisme absurd, de la repulsió que inspirava el balafiament, la brutalitat i la ignorància de les persones.
El 1934, Albert Einstein a Les meves idees i opinions (pàgina 77), escriu a un amic seu: “Benvolgut Verlag […] Aquesta crisi, tal i com jo la veig, té un caràcter diferent a les crisis anteriors, pel fet de basar-se en una sèrie de condicions totalment noves, nascudes del ràpid progrés dels mitjans de producció. Actualment, solament es necessita una fracció del treball humà disponible en el món per a la producció del volum total de béns de consum necessari per a la vida. Aquest fet en un sistema de laissez faire absolut, ha de generar atur.” Per cert, Einstein, no era marxista. Era un científic molt intel·ligent, que socialment sabia raonar.
Així doncs, fora bo que, des de posicions conseqüentment revolucionàries, es convergís cap als debats seriosos i profunds que requereix la lluita de classes, enlloc d’anar de banda a banda mirant d’apagar, amb petites galledes d’aigua, enormes incendis aquí i allà que cada cop cremen més.