S’ha escrit molt sobre la figura de Frederic Mompou. Musicòlegs, periodistes i historiadors d’arreu han omplert pàgines i pàgines sobre aquest compositor barceloní: les campanes de la seva infància; el seu casament amb la pianista Carmen Bravo després de la seva interpretació d’un concert de Schumann; la seva projecció internacional com artista català; el seu caràcter solitari i reservat; o la bellesa de la seva extensa obra per piano. I tot i així ens agradaria, sense desmerèixer en cap moment tot aquest corpus d’informació, i aprofitant que el passat 30 de juny va ser el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, posar el focus en un altre aspecte de la seva biografia: la longevitat. Noranta-quatre anys és realment una bona xifra. És pràcticament un segle vital que, en el cas de Mompou, s’estén oportunament al llarg del sempre interessant segle XX.
En les primeres dècades d’aquests noranta-quatre anys el compositor va viure en primera persona a París les primeres avantguardes; va tornar a Barcelona amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial; i va poder tornar a la capital francesa als anys vint, però per fugir-ne altre cop amb l’ocupació nazi de 1941. A partir de llavors Mompou va ser testimoni, des de Barcelona, per posar alguns exemples, de l’escalada de la Guerra Freda, els conflictes de l’Orient Pròxim i Mitjà, el Franquisme i la Transició, els últims anys de la URSS. Tot un cúmul d’esdeveniments, d’altra banda, que ja no van semblar afectar el més mínim la vida i obra de Mompou; com si el més profund d’ell mateix fossin aquells anys de joventut viscuts a París, la seva música sembla recollir-ne les ressonàncies impressionistes i satienianes per evocar-les, combinades amb subtils i adequats detalls tradicionals, una vegada i una altra, sempre la mateixa i sempre renovant.
Només en certs moments sembla que Mompou vulgui trencar el preciosisme dels seus motius senzills, de la seva vida, i apareixen llavors sonoritats més fosques i violentes; però no, són simplement ressonàncies esmorteïdes de l’exterior quotidià que ràpidament donen pas de nou a aquella música secreta i inexplicable, sempre la mateixa i sempre renovant. Totalment al marge del soroll de crits, botzines, televisors, avions, bombes, coets, ordinadors, autobusos, telèfons, trens, manifestacions, míssils, cotxes, ràdios; més amunt, molt més amunt que tot això, el so del piano de Mompou sembla voler estendre’s educadament en el temps, sempre la mateixa i sempre renovant, per tal d’embolcallar-nos delicadament i sense presses fins a l’infinit. I és aquesta música senzilla, sempre la mateixa i sempre renovant, que ens permet parlar llargament sobre la mateixa música, sobre les seves reminiscències i profunditats més insondables; sobre la seva essència més íntima, més eterna, més pura, sempre la mateixa i sempre renovant. I ens permet parlar-ne tranquil·lament i sense aixecar la veu un decibel més de l’imprescindible, sempre la mateixa i sempre renovant. I des de la comoditat de casa, sempre la mateixa i sempre renovant; i des de la seguretat d’un mateix, sempre la mateixa i sempre renovant.
Répétez je vous prie.
