Mentre Vox celebrava la pujada electoral, Ciutadans plorava la derrota i el PP assumia que no tenia cap majoria alternativa, PSOE i Podemos van anar per feina. Ben segur, aquesta ja estava feta (durant els mesos previs de negociació) i la segona volta electoral donava peu a posar en marxa la maquinària del pacte electoral sense pressió.
Mirem primer, quin panorama ens deixa el resultat del 10N, per després passar a les propostes. El PSOE va forçar eleccions amb l’esperança –i suposem que amb alguna que altra enquesta– de millorar resultats. No ha estat així. Podemos, tampoc ha millorat resultats, i aquesta legislatura serà, a falta de crosses fiables, d’una inestabilitat important. Li caldrà sumar vots de les forces perifèriques per tenir una mínima majoria d’investidura i de pressupostos. El DragonKan del tripartit semblarà un trenet txu–txu, al costat d’aquest Govern.
A l’oposició, hi passaran coses. La primera i més important és que la pujada de Vox –també als Països Catalans– fa impossible que el PP faciliti una investidura de Sánchez a canvi de renunciar al suport i programa conjunt amb Podemos. Si ho fes, el perill del «sorpasso» de la formació ultra els podria trencar les aspiracions de creixement. Vox ha esdevingut la gran guanyadora. No només de la nit electoral, sinó de la campanya en general. Ha aconseguit escorar encara més a la dreta tota la política institucional de l’Estat, simplement plantejant un programa polític desacomplexadament antifeminista, anticatalà i racista. Cap altre força política ni de dretes ni d’esquerres s’atreveix a parlar al seu electorat d’acord amb un programa polític de màxims. Prenguem-ne nota per al futur.
Aquesta tibada cap a la dreta ha suposat, no només que C’s s’hagi desinflat i que el PP segueixi mantenint el 155, l’aplicació de la Llei de seguretat nacional i els dos «ous durs» que diria Grouxo, sinó que el que ha passat encara és més rellevant quan mirem a l’altra banda de la bancada parlamentària. Podemos, aquell partit nascut a rebuf del 15M, que havia d’impugnar l’statu quo, tombar el règim del 78, renovar la Constitució, encapçalar el republicanisme i ser alternativa al PSOE… Aquest Podemos, avui, és el garant més important de la Constitució, de la monarquia i del règim del 78, com a mal menor davant l’amenaça que tot marxi encara més a la dreta. Com sinó hem d’entendre que el pacte electoral no tombi la reforma laboral, la Llei mordassa o es plantegi un horitzó de llibertats civils i polítiques en clau democràtica? La derrota política d’aquesta esquerra de saló ja s’ha donat abans de constituir-se en Govern.
I aquí entrarà el pressing en joc. Si bé les formacions del pacte per antonomàsia –PNB, Coalición Canària, etc.– ja deuen tenir els seus dossiers a punt per mantenir quotes de poder i contrapartides, caldrà veure com es resol la qüestió catalana, és a dir, caldrà veure fins a quin punt ERC i PdCat, poden tancar des de dalt allò que el poble ha obert des de baix. I és que als Països Catalans el PSOE i les seves franquícies han fet bé els deures. Hi han anul·lat qualsevol albir de canvi a les institucions que arreu del país van conquerir Podemos i les seves franquícies locals. Ni Compromís ha sumat més vots amb el pacte amb Errejón, ni al Principat Assens ha mobilitzat ningú que ja no l’haguès votat abans. La jugada mestra de Barcelona ciutat i el pacte de Valls-Collboni-Colau han posat les cartes sobre la taula. A les Illes, l’abstenció ha estat més alta del que és habitual, i ho ha estat arreu del territori. Queda doncs la incògnita de saber si el pacte que ara s’està travant entre ERC i PSOE és només un acord puntual o l’inici d’una nova onada d’intercanvi de cromos. Estabilitat ara, facilitar govern estatal o qui sap si en un futur d’estabilitat a Catalunya per a un govern de Republicans i Comuns amb l’abstenció de Socialistes, o qualsevol altre fórmula on prevalgui els interessos de l’IBEX per sobre de la majoria treballadora. La Llei Aragonès com a exemple, les actuacions dels Mossos d’Esquadra a cada desnonament com a constatació, els dinars de Fainé el vicepresident i les fotos de Rufián de compadreo amb Vox com a tragèdia.
Davant d’aquest panorama aparentment desolador, no podem perdre de vista els nostres històrics i legítims objectius polítics. Però no perdre l’objectiu no vol dir llençar proclames als quatre vents i que segons com bufi es facin realitat. Avui més que mai tenim la certesa de que la CUP no pot bloquejar res a Madrid, sabem que el canvi que ens va vendre Podem no vindrà mai de la seva mà; avui més que mai sabem que el sobiranisme de matriu autonomista no té plantejat cap embat per fer valer l’1 d’octubre. Serà, doncs, hora de llençar un veritable programa polític que posi la vida –i les condicions materials per a què aquesta flueixi– al centre de la política, de manera desacomplexada, sense por a parlar de nacionalitzar, expropiar, redistribuir riquesa, apujar salaris, baixar hores de treball, pujar pensions i baixar edat de jubilació, dissoldre cadascuna de les Brimos que ajuntaments i governs autonòmics envien a colpejar-nos quan defensem els nostres drets. Fer valdre el programa feminista d’unitat popular que en les darreres mobilitzacions ha posat en relleu el feminisme de classe, seguir organitzades als barris, allà on cal defensar cada habitatge, cada lloc de treball, el dret a l’educació, la mobilitat o la sanitat. I fer-ho des de l’efectivitat, no només des de la dialèctica. La dialèctica ens servirà, però, per a articular una alternativa nacional de base local. Pensar i actuar en l’àmbit local, amb un horitzó nacional de Països Catalans que ens consolidi el contrapoder popular, enxarxat i organitzat. Ni és fàcil, ni serà ràpid, però cap a la llibertat no hi ha dreceres: la lluita és l’únic camí.
