[bar group="860×106"]

Reptes actuals dels governs de Bolívia i Veneçuela

Plantejar una anàlisi sobre els reptes fonamentals que actualment han d’afrontar els dos governs més avançats d’Amèrica Llatina ens obliga en primera instància a precisar que els reptes dels dos (pel que fa a política interna com a mínim) són substancialment diferents. I això pel simple fet que cada procés està en un moment polític molt diferent.

Mentre que a Bolívia s’està vivint una fase de “lluna de mel”, on gaudeixen de l’avançament polític del MAS i de la consolidació de l’hegemonia del projecte governamental, a Veneçuela es troben en una fase de deteriorament, on l’anterior hegemonia del chavisme està en greu perill, principalment per la proximitat de les eleccions legislatives.

Una fotografia amb dues imatges a Bolívia
A Bolívia, després de l’aclaparadora victòria a les presidencials de desembre de 2009, un dels principals desafiament de l’evisme és saber administrar amb prudència i intel·ligència el cabal de vot acumulat, sense deixar-se portar per l’habitual triomfalisme que acostuma a aparèixer en contextos d’aquestes característiques.

Les eleccions municipals i departamentals del passat 4 d’abril han estat el millor termòmetre per avaluar aquesta capacitat de gestió de la nova hegemonia. Els resultats dels comicis han projectat una fotografia amb dues imatges: d’una banda, l’indubtable avenç del MAS respecte a la representació que tenia abans, ja que ha duplicat la presència a tot el país; però d’altra banda, també hi ha els importants revesos que ha patit en alguns centres amb una tradició de fèrria fidelitat.

Sens dubte, el triomfalisme i la conseqüent supèrbia amb la qual ha operat la maquinària del Movimiento Al Socialismo ha portat com a conseqüència de la derrota en aquests suposats feus. Principalment hi ha dos fenòmens que cal tenir en compte. D’una banda, la pèrdua davant del Movimiento Sin Miedo (MSM) de les alcaldies de La Paz i Oruro, reflecteix la manca de cintura política davant de partits com el MSM, que tenen un fort arrelament en aquestes ciutats, principalment entre l’àmplia franja d’estrats mitjans urbans. La pretensió de fagocitar totes les forces que donen suport a Evo però que no són part orgànica del MAS s’ha pagat cara i hauria de servir perquè aquest partit faci una lectura autocrítica en clau de respectar la pluralitat de les forces del canvi.

D’altra banda, la derrota d’alguns candidats del MAS elegits a dit per la direcció en contra de l’opinió de les bases suposa una altra estirada d’orelles a aquells que volen continuar obstruint les dinàmiques de democràcia interna. Aquesta derrota, però, cal considerar-la com una victòria en termes de maduresa política i de consciència crítica de la militància i d’amplis sectors populars, ja que evidencia una ruptura amb el tradicional vot d’obediència.
A mig i llarg termini, el govern bolivià té altres reptes importants, principalment en l’àrea econòmica i pel que fa al model de desenvolupament, però en aquest article no tenim prou espai per abordar un tema tan complex i extens.

Afrontar el descontentament a Veneçuela
A Veneçuela, amb l’horitzó de les eleccions legislatives de setembre d’aquest any, el desafiament fonamental del chavisme és revertir el notable descontentament d’amplis sectors de la ciutadania (inclosos sectors propis) per evitar una recolonització de l’Assemblea Nacional per part de la dreta.
Després de més d’onze anys de Revolució Bolivariana, els greus problemes de subministrament d’aigua i electricitat són la punta de l’iceberg d’un problema realment estructural: la ineficiència generalitzada de l’Estat i de la majoria de les seves institucions. L’apropiació espúria per part del pensament neoliberal de conceptes com el d'”eficiència”, ha devaluat en gran mesura la reivindicació d’un “Estat eficient”, i ha permès l’ús generalitzat i abusiu de l’acusació de “tecnocràtic” a tot anàlisi que incideixi en la necessitat d’una renovació profunda de l’administració pública.

No hi ha socialisme sense Estat eficient, de la mateixa manera que tampoc hi ha procés revolucionari sense pràctiques revolucionàries eficients, és a dir, amb resultats tangibles, més enllà de la retòrica i dels discursos “rojos-rojitos”. Els talls d’aigua i de llum, més enllà de raons objectives com la sequera, etc., en part estan directament relacionats amb una manca de previsió i en definitiva de planificació i avaluació.

El fracàs, per exemple, d’un percentatge altíssim de projectes productius cooperatius, i el deteriorament, d’altra banda, del funcionament d’algunes de les missions de salut i educació, estan íntimament vinculats a models de gestió ineficaços i ineficients. De fet, des dels grups més militants i revolucionaris, hi ha una consciència respecte a la necessitat d’implantar nous models de gestió, que tenen a veure amb una redefinició radical de l’Estat i amb un estímul més gran de l’autogestió veïnal, laboral, territorial, etc .

Per tot això, l’exigència d’un millor i més exhaustiu seguiment i avaluació de les polítiques públiques és un dels reptes estratègics de la Revolució Bolivariana, sent conscients que això no està renyit amb un aprofundiment i radicalització del procés, sinó més aviat al contrari: són interdependents i es retroalimenten.

Finalment, per concloure, i en relació a la política exterior, on tots dos governs comparteixen una estratègia semblant en termes geopolítics, seguirà sent transcendental l’enfortiment de l’ALBA, com l’espai d’integració més revolucionari dels fins ara existents en matèria d’unitat llatinoamericana.
Més enllà de les aspiracions quantitatives, és a dir, l’anhel d’apropar més països, avui dia la prioritat és d’ordre qualitatiu: èxits rellevants d’alguns dels seus programes, de manera que funcionin com a efecte demostració per a la resta de la regió.


[bar group="860×106"]