[bar group="860×106"]

Restauració

Del darrer cicle electoral (que inclou unes europees, unes generals espanyoles, les autonòmiques al País Valencià i les Illes i les municipals espanyoles), se’n poden extreure conclusions molt diverses i des de molt diverses perspectives. Pel que fa a l’esquerra independentista, la prioritat passa per la valoració dels resultats municipals de la CUP, però cometríem un error si els analitzem aïlladament. Sobretot si no tenim en compte els resultats obtinguts pels comuns en les seves diverses formes. És important que sigui així perquè la davallada electoral d’ambdós sectors (anticipada per algunes convocatòries anteriors) respon a causes parcialment comunes: les darreres eleccions tanquen, en certa manera, el cicle polític encetat amb la crisi econòmica (2008). Un cicle íntimament entrellaçat, al Principat, amb el procés sobiranista.

S’hi pot buscar tota mena de causes conjunturals. Hi són i cal tenir-les presents. La CUP no es presentava a les generals, de manera que durant la primera fase del cicle (abril) la CUP era un actor absent, mentre que les altres forces estaven ja en campanya. Una part del vot de l’esquerra independentista va donar els seus vots al Front Republicà, que va obtenir uns resultats raonablement bons atès el risc inherent a aquesta aposta. Tampoc no ajudava a la clarificació el fet que les municipals coincidissin amb europees i autonòmiques. La CUP només participava en les municipals, i aquest fet tampoc no afavoria el vot per les nostres candidatures. Pel que fa als comuns (Podemos i les diverses formes en què es presentava) probablement s’han vist afectats per la resurrecció del PSOE i el seu paper com a vot útil davant la radicalització de la dreta espanyola i la irrupció de VOX.

Però centrar-nos en aquests fets ens podria dur a una autocomplaença perillosa i a una manca d’autocrítica que ens impediria analitzar correctament la nova conjuntura. Les darreres eleccions són una hòstia a la cara de la «nova esquerra» sorgida en o potenciada per l’escenari de la crisi. El balanç d’aquesta crisi (una dura derrota per a la classe treballadora des del punt de vista objectiu) ha estat assumit com a inevitable i, fins i tot, «normal». Per si a algú li quedaven energies per lluitar-hi en contra, el sistema ha sabut introduir l’espantall de l’ultradreta, sempre útil per a intimidar l’esquerra i portar-la a posicionaments moderats. L’exhibició d’aquest espantall és el resultat d’una provocació: els grans avenços que, des del punt de vista de la vertebració subjectiva, el moviment popular havia assolit en forma de mobilització i hegemonia ideològica. El sistema ha estat ofès i es llança a l’atac. Quan l’adversari avança línies és exactament quan cal colpejar-ne l’esquena de la defensa, però per això cal assumir certs riscos que no s’han assumit.

Naturalment cal establir distincions entre ambdós casos: la CUP és el resultat d’una acumulació de forces de l’esquerra independentista que comença abans de la crisi i en la qual la crisi actua simplement com a potenciador. La missió històrica dels comuns, en canvi, consisteix a canalitzar per via institucional la tensió generada per la crisi. D’altra banda, les limitacions de l’esquerra independentista en aquest context no provenen tant de les renúncies forçades per l’activitat institucional com per l’absència d’un programa concret de ruptura, programa que els comuns no troben a faltar perquè la seva aposta té un caràcter netament reformista i exclusivament institucional. Això condueix necessàriament a la reproducció de les formes pròpies de la política burgesa, tals com un culte a la personalitat malaltís en el cas de l’actual alcaldessa de Barcelona, Pablo Iglesias i altres. La CUP no és completament aliena a aquest fenomen però ha establert mecanismes de seguretat que el limiten considerablement.

Fins aquí els condicionants conjunturals, molt menys favorables que en anteriors cicles electorals. Però no ens podem quedar aquí. Els resultats d’aquest darrer cicle electoral, que seran probablement confirmats per les properes autonòmiques del Principat, contenen també un punt de lucidesa per part dels electors: el balanç de l’acció institucional de l’esmentada «nova esquerra» és molt pobre. No només no es pot apel·lar a grans conquestes revolucionàries a escala local, sinó que a escala autonòmica, del Principat, no s’ha sabut plantejar cap estratègia alternativa al «farol» previsible dels partits nacionalistes. És important no deixar-se dur per la dinàmica antirepressiva que substitueix en aquests moments l’autèntic debat polític, que és el de l’autodeterminació i la destrucció del règim del 78. Si alguna cosa demostra el judici recentment conclòs és el fet que, efectivament, no hi havia cap voluntat de rebel·lió i que, per molt injusta que sigui la presó preventiva i les condemnes que estan per venir, els acusats tenen moltes coses per explicar al poble que va fer possible l’1-O.

Es podrà dir que l’esquerra independentista no ha sabut què fer al respecte tampoc fora de les institucions, però no és menys cert que, malgrat totes les prevencions inicials, no s’ha pogut evitar que el poder institucional –com a mínim en grans institucions com la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona- s’acabés comportant com un cos separat del conjunt del moviment.

Aquesta anàlisi no pretén fomentar el catastrofisme. Només evitar que enfrontem el nou escenari sense haver superat mentalment l’anterior romanent en un món de ficció còmode però erm. S’obre davant nostre un escenari de restauració. La resurrecció del PSOE és un símptoma de cansament i d’un desig col·lectiu de moderació i «normalitat» després d’una dècada gens normal. Aquesta resurrecció, a escala del Principat, coincideix amb la línia possibilista d’ERC en una restauració de la sociovergència i del centre autonomista amanit, com a molt, amb certa gesticulació independentista per part d’ERC. La hiperventilació postconvergent respon més a l’instint de supervivència de Carles Puigdemont i el seu entorn que a una estratègia política digna d’aquest nom.

Tot i que aquestes reflexions tenen valor per al conjunt dels Països Catalans, els resultats de les autonòmiques ofereixen certs matisos. Tant al País Valencià com a les Illes Balears els resultats, sent dolents, permeten allargar el període obert amb la derrota del PP en ambdues comunitats i, per tant, evitar ni que sigui temporalment certes tendències reaccionàries i violentament anticatalanistes que havien arrelat perillosament en aquests territoris. A la Catalunya sota ocupació francesa la victòria de l’extrema dreta (tot i que lleument a la baixa) delata tendències molt afins a les del conjunt de la República Francesa, confirmant-se la tendència a la baixa de la coalició de Macron i la consolidació d’Els Verds com a primera força de l’esquerra.

S’obre davant nostre un període passiu i enrocat des del punt de vista de la política institucional. Cal separar el gra de la palla, defensar les places conquerides i començar a segar les males herbes. Tornar a acumular forces, reforçar la cohesió territorial del moviment, mobilitzar el descontentament que els efectes de la crisi continuen generant i aprofitar la crisi de legitimitat del règim tant a escala espanyola com a escala europea. I quan el capitalisme i les seves expressions institucionals tornin a entrar en crisi (fet previsible donada la conjuntura econòmica) invertir millor el capital acumulat.


[bar group="860×106"]